Quito me quita : “…esta gente no nos representa, lo siento!”
“He pintado como si gritara desesperadamente, y mi grito se ha sumado a todos los gritos que expresan la humillación, la angustia del tiempo que nos ha tocado vivir. Con la esperanza de llegar un dia a construir un mundo en que las culturas trabajadas por los pueblos, sean cuidadas como el campesino cuida con amor la tierra y su semilla. ” El tiempo que me ha tocado vivir” (O.Guayasamín)
Després de passar uns dies en la costa Pacífic per una de les illes més salvatges i espectaculars que he conegut fins ara, agafo un bus nocturn direcció nord del país, on toca viatjar de nit perquè només hi ha un horari que surt 8:00PM i arriba a les 6:00 AM a la capital.
Només arribar a l’estació Nord de Quito, dues hores abans de la prevista i per la qual, ja havia contractat un taxi fins l’hostal al barri de mariscal, vaig ser atracada “in live” per tres adolescents amenaçant amb vidres trencats. Res per preocupar-se malgrat l’ensurt que una no s’espera en aquest moment després de viatjar amb la màxima precaució aconsellada. El més sorprenent de tot és que la gent local que m’acompanyava no van fer res davant aquesta situació. I bona sort, mala sort … van donar amb el blanc i aquesta vegada m’ha tocat a mi!
Res greu per preocupar-se però que no et deixa indiferent. Del robatori, m’he quedat sense càmera fotogràfica i l’ipad. No obstant, això se’m presenta com un bon exercici per desaferrar-se d’aquesta indumentària que no deixa de ser un reclam per la cultura iberoamericana. La mala estona ja ha passat i tot plegat ja està en procés d’acceptació: “Quito … me quita!”
Malgrat aquest ensurt, he estat ben acollida per l’ambaixada espanyola on he pogut passar tot un matí amb el representant de la cultura parlant de l’art i artistes d’ací i d’allà. A la mateixa ambaixada em van explicar que havia tingut molta sort doncs, el que realment busquen és el passaport que el venen al mercat negre per la mòdica quantitat de 3.000€, i en cas de ser d’un diplomàtic a 6.000€, cosa que va passar recentment per la mateixa escolta del consolat. He realitzat la denúncia a la policia i em van comentar que cada dia és així, que la companyia autobus està amb complicitat amb altra gent per atracar un cop arriben els gringos al seu destí … i sense contemplacions!
Ahir al dinar vaig coincidir amb un jove quitenio on vam fer una bona sobretaula i quan em va preguntar com estava anant per aquí, vaig necessitar compartir aquesta historia d’acció. Es va emocionar i amb ulls plorosos em va dir: “lo siento, esta gente no nos representa, …deje que la invite”!
A Quito, estem a 2.800 metres d’alçada i cada dia passem per les quatre estacions a la vegada en un mateix dia: comença el dia amb la primavera, migdia molta calor, tarda plou com la tardor i la nit et geles com l’hivern. I dic això perquè ahir a la tarda de pluja, en plena melangia, vaig decidir anar al museu de Gayasamín i la “capilla de l’hombre“. Impressionant obra de de Oswaldo Gayasamín, pintor indegísta del qual recomano que indagueu la seva obra.
Allà, vaig fer amistat amb una parella de veterans xilens amb la quan vam compartir una preciosa tarda i vam acabar la nit sopant i cantant a l’emblemàtic barri de Ronda. Vam tenir el gust de degustar el canelazo, una beguda calenta a base de ron de canya amb sucre, canyella, suc de naranjilla (fruita d’orient), clau d’olor, anís estrellat i maracuyà. Em va recordar al nostre Ron Cremat. Després de llargues hores de la nit de compartir històries i cançons equatorianes amb el cantautor Raúl FLores en directe i en la nostra taula, la parella de xilens i una servidora, acabàvem la nit amb una del Serrat la del “…Cerca del mar. Porque yo nací en el Mediterráneo…”
I recuperant a poc a poc el meu somriure als ulls i la confiança amb mí mateixa, m’acomiadava dels meus nous amics amb el compromís de passar per Santiago de Xile i deleitar-los amb una de les meves paelles!
Tiro la moneda i avui marxo de Quito, baixo cap el sud direcció Cuenca, Loja i Vicabamba abans d’entrar a Perú. No obstant, abans passaré per l’escola municipal de música de Quito on estan en ple funcionament des de les 8:00h AM he quedat per trobar-me amb el director i conèixer el seu projecte.
Ah, m’oblidava: gràcies Helena per convidar-me a compartir aquesta història; a la Gaby per fer-me riure i oferir-me baixar a Lima ; al Cyrus per acompanyar-me des de Paris; a l’Ariadnna per tot el suport del cor i a l’Inda, per oferir-me enviar la seva càmera des de València… Aquesta historia reconciliadora i transformador amb final feliç a Quito va per tots vosaltres!
Taller del Hombre, Guayasamín -imatge presa i cedida per la parella xilena visitant museu-
