“combata la pobreza, ¡mate a un mendigo!” garabateó un maestro del humor negro sobre un muro de la ciudad de La Paz…
El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo. En su consecuencia. El subdesarrolo de América Latina proviene del desarrollo del ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inagotable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.
Eduardo Galeano “las venas abiertas de América Latina” (Calella, Barcelona, abril de 1978).
La vida és una cosa sorprenent! Cada 12.920 anys té lloc en la terra un esdeveniment sagrat i secret que ho transforma tot. Un succés que canvia el curs de la mateixa historia. I aquest esdeveniment està tenint lloc ara mateix. La Kundalini de la terra és l’energia secreta connectada amb els cors de tota la humanitat i està sempre lligada a una única localitat de la superfície terrestre i roman en ella durant uns 12.920 anys. Quan es produeix aquest trasllat, canvia la nostra idea del significat de “lo espiritual”. Es transforma segons les noves energies del cicle futur i ens condueix a un sender espiritual més elevat.
Fa 13 mil anys enrere, la Serp de Llum es va situar en en el que avui coneixem com el Tibet i l’Índia, 13 mil anys abans, es va ubicar a La Atlàntida. Avui, en ple canvi de cicle energètic, la Serp de Llum es troba a Xile i Perú, en un lloc sagrat en les Serralada dels Andes:
El nou cicle que comporta la Kundalini de la Terra fins Amèrica, promou no només un nou lloc per al desenvolupament de la consciència, sinó també ens proporciona una bolcada d’energia, on la naturalesa femenina haurà d’assumir i prendre les directrius del futur. Això significa que la dona torna a prendre un paper preponderant, i que els homes restableix la seva connexió amb el seu costat de la Mare Divina, afirmen els experts en la matèria…
Aquest coneixement per a mi és molt nou i que he anat intercanviant amb varies persones que m’he trobat en el camí . A Perú se m’ha obert el cor i des de fa dies, tinc una crida interna i molt intuïtiva d’estar a la terra delsmaputxes. De fet, des d’abans el viatge fins ara han anat apareixent persones importants i senyals des de Xile. Però l’entrada la faré pel desert així que, decideixo canviar l’itinerari inicial: marxaré de Perú i entraré per Xile a través de Bolívia!
Entro a Bolívia per Copacabana, al llac Titicaca. En un primer moment tenia molta il·lusió per anar a l’illa de la Lluna però, un cop allà, el muntatge turístic és tan gran, que rebutjo la idea inicial i em deixo caure directament a La Paz! … un bon lloc per començar el 2012. Penso que estaré màxim un parell de dies, serà un lloc de pas però, acaba sent tot el contrari, m’hi estic una setmana!
La Paz despista no només per la seva alçada a 3.660 metres situada entre una vall, sinó també per la seva peculiar bellesa. En aquesta ciutat, es fa latent des del primer moment la misèria en potencia.
La Paz fou fundada al 1.548 en el descobriment d’or en el riu Choqueyapu. I en canvi, en l’actualitat, Bolívia és el país més pobre de l’Amèrica Llatina: “combata la pobreza, ¡mate a un mendigo!” garabateó un maestro del humor negro sobre un muro de la ciudad de La Paz , explica Eduardo Galeano.
La Paz, 2012
Durant aquesta setmana a La Paz són dies de soledat i replantejaments interns. Enrere ha quedat el bon gust de les experiències i bona companyia de Perú. Torno a estar sola però a l’hora, em trobo en un punt de trobada de molta gent de diferents països. De fet, ens trobem a la nit per sopar i fer llargues sobretaules sobre les experiències de cadascú. Aprenem els uns dels altres.
Durant el dia m’escapo de socialitzar amb els viatgers i em perdo pels racons de La paz impregnant-me d música, teatre i cinema… Per atzar, arribo al Ministeri de Cultura en un acte important sobre les cultures indígenes de Bolívia. Allà tinc el plaer de conèixer i tenir una conversa interessant amb la ministra de cultura de Bolívia: Elisabeth Salguero. Per cert, és la primera vegada de la història que el President de Bolívia és indígena, una persona molt carismàtica i estimada pel seu poble!!!
al Valle de Luna de La Paz amb l’Özkan (Turkia) i els germans Lara i Fabien (Alemanya)
És època de pluges i al sur de Bolívia anuncien pluges importants. Tan és així que anul·len diàriament les sortides d’autobusos. Decideixo sortir cap a Oruro i agafar un tren cap Uyuni. Arribo allà després d’una important gimcana però, amb un ambient totalment diferent.
Uyuni, és “destartalat” i ple de viatjants hippys, molt d’ells d’Argentina. Allà busco un circuit a través del salar i els seus voltants per tal d’arribar al desert d’Atacama, Xile.
Cementiri de trens a Uyuni
Una experiència surrealista però imprescindible en terres bolivianes amb llacunes de sal, fonts termals, guèisers, volcans i molts flamencs! Aquesta vegada arribaré a més de 5.000 metres d’altitud però, el meu estat i entrament físic d’aquests mesos ho fan compatible i la veritat, no ha representat cap problema!
treballant la sal al Salar
els colors del Parc Natural de Bolívia
Flamencos andins al llac roig
al refugi amb l’Iván i la seva “zampoña”
Aigües calentes a més de 5.000 metres altitud
Aigües calentes naturals a les 7:00 AM, a una temperatura exterior de 2ºC…
Guèisers en acció a les 5:00 AM
Ara és estiu i època plujosa per això és difícil accedir en alguns indrets, però, he estat de sort: sol els tres dies i un altra vegada, molt bona companyia en el grup d’expedició!!!
l’única manera d’arribar al desert és amb jeep, no hi ha transport públic…
En aquest primer mes i mig del viatge , he passat per tres països i tres cultures ben diferents. Un període d’adaptació del qual començo a sentir la llibertat perquè ja no haig de ser jo. Cada emoció que sento sorgeix directament de la meva integritat. He deixat de reprimir les meves emocions doncs, els sentiments són autèntics… I quan més gaudeixo de la meva presència, més gaudeixo de la vida i de la presència de les persones que m’envolten.
Tot canvia i tot canviarà. Només necessitem temps. Creu en el teu cor!
I sí, seguim ara entrant pel desert a la terra dels Maputxes!!!
