Love Is The Only Way … Cambodja!

Buida’t del tot. Deixa que la ment descansi en pau. Les deu mil coses s’eleven i cauen mentre un mateix observa el retorn. Creixen i floreixen i després torna a la font. Tornar a la font és la quietud, que és la manera de la naturalesa. Lao Tsé

Cada dia fa més calor, els dies acostumen a ser matins de grans solejades i tardes plujoses i humides, ve de gust mullar-se allà on t’agafi. Més de dos dies per creuar a Laos a Cambodja. Viatjar per carretera et permet aprofundir més dels petits detalls i compartir més de la gent del camí. La lentitud no és cap problema aquí, tot el contrari, és un privilegi. Aquí no pots tenir pressa, de fet, amb el què porto d’Àsia, no he sentit ningú estressat ni veig a ningú que pateixi la malaltia de l’ansietat, ni llibres d’autojuda ni aquestes coses…

Els autobusos estan “tunejats” i reciclats fins al mil·límetre. M’he permès viatjar amb un bus-llit, però quan dic llit, és un llit de veritat. La carcassa externa és un bus normal però per dins, en comptes d’haver-hi seients, hi han llits de dues places en forma de llitera. Calculo que hi haurà un total de dotze llits dobles en el que hi viatja una servidora. És fosc, fa calor i comença l´aventura de 45 hores per canviar de país, conciliar les corrupcions per passar les fronteres, embrutar-se de la suor i pols de tantes hores de viatge i mantenir la integritat i paciència fins arribar, que no deixa de ser una aventura. Arribo a Cambodja:

Un ascens al domini dels deus en l’Angkor Watt, espectacular simbiosis d’espiritualitat, simbolisme, simetria i el més sublim, i un descens a l´infern, en front amb els horrors dels Jemers rojos, en el Tuol Sleng. Això és Cambodja, un país amb una historia tan excitant com depriment, una terra màgica on Ankor watt, la màxima expressió del geni Jemer, conviu amb traumes, la pobresa, la corrupció i la desforestació.

Siem Reap i Phonom Penh potser siguin els destins més transcorreguts, però les ciutats són, en molts aspectes, una bombolla. Aproximar-se a les províncies del voltant, el seu ritme de la vida cultural i la bellesa intemporal dels arrossals i les palmes de sucre. Els temples representen la màxima expressió de la seva cultura coincidència entre l’ambició creativa i la devoció espiritual Inspiració profunda de la cultura jemer cap el món. D’una de gran bellesa i grandiositat.

La comuna dels Chong Kneas, agrupa a 7 dels 170 pobles flotants del Tonlé Sap, i s’han fet molt populars. L’accés és complicat però els aquests pobles tenen una simpatia peculiar.

Rodejada de platges i illes tropicals, la costa meridional encara ara està per explotar, encara que sembla que per poc temps. En l’interior s’eleven les muntanyes Cardamoms, un extensió de color maragda que comença a desapuntar en el turisme ecològic.

Es torna a imposar la presencia del Riu Mekong, font de la vida, on et trobes els darrers dofins d’aigua dolça del sur-est asiàtic. En l’altre extrem, el nord-est és un món a part: paisatges agrestes i muntanyosos habitats per minories ètniques i l’atractiu d una naturalesa allunyada de la civilització.

Malgrat comptar amb l’Ankor Watt (la 8na meravella del món), el gran tresor de Cambotja és indubtablement, la seva gent. Els jemers van viure un infern, però gràcies a una moral i un optimisme contagiós, han sobreviscut amb l’ànima i els seus somriures.

a l’escola aprenent dels 36 nens i nenes de l’orfanat Siem Reap

Cambodja té uns 15 milions d’habitants. Segons les estadístiques el 96% de la població són ètnia Jemer, pel que el converteix en el país més homogeni del sud-est asiàtic. En realitat entre el 10 i 20% de la població és d’origen sham, xinés o vietnamita. Els diversos jemerleu (jemers de dalt) o chunchiet (minories), viuen en zones muntanyoses del país, sumant uns 60.000 o 70.000. L idioma oficial és el Jemer i el parla el 05% de la població. També es “xapurreja” el francès i cada cop són més els que parlen l’ anglès. L’edat mitjana és de 22 anys, i esperança de vida, de 62 anys.

En aparença Cambodja és una nació de gent que somriu i feliç, però una mirada més atenta descobreixes una societat de contrastos: el més vell amb lo nou; els rics i els pobres, l’amor i l’odi, la vida i la mort. Els abismes dels Jemers rojos van deixar al país a tot un poble profundament traumatitzat; només la generació que va créixer després de la guerra sembla escapar a aquesta tristesa. Símbol nacions i font d’orgull, Angkor està per tot arreu: en la bandera, la cervesa nacional, els cartells dels hotels i les pensions. Dona igual lo malament que vagin les coses aquí, els cambotjans van construir Angkor, quelcom insuperable!

Durant molts segles, l’estil de vida a Cambodja s’ha basat bàsicament amb la família, el menjar i la fe. Els grans clans es mantenen units, ressolen els problemes de forma col.lectiva, uneixen els recursos i es reuneixen per celebrar festes i dols. Els vincles segueixen sent molt estrets, encara que són els més joves els que emigren a les ciutats a la recerca de noves oportunitats.

El menjar té una gran importància pels cambotjans doncs, saben que és no tenir-ne i la carència d’aquesta. A finals del 1970 el país es va castigar de fam, i encara avui, hi ha una gran escassetat d’aliments en temps de sequera o inflació. Però els camperols (encara la majoria de la població), la supervivència depèn del que cultiven i el cicle de les collites dicta el ritme de la vida rural.

La fe és una roca en la vida de molts adults, però el budismes els ha ajudat a superar els anys terribles i a reconstruir les seves vides després dels Jemers rojos. Los gritos del silencio (1984) és una pel.lícula commovedora sobre la tema dels poder dels Jemers Rojos.

En quan a l’art, el règim dels Rojos no es van limitar a matar els hereus de la cultura jemer, sinó que també van destruir els seus bens culturals, estàtues, instruments musicals, llibres i tot allò que recordés el passat. Els temples de Angkok es van lliurar de símbols de la glòria i de l’Imperi jemer, però poc més va sobreviure, a part del Palau Real de Phinm Penh. Cambodja està ressorgint de l’art tradicional, així com l’interès creixent de la fusió de cultures.

Aprenent el Takhe, també conegut com a krapeu

El ballet reial de Cambodja és un vincle tangible amb la glòria d’Angkor; fins veure ballar a les apsarares (nines celestials). La música també es remunta, com a mínim, en temps d’Angkor. Sembla fer-se una idea del tipus de música que li agradava a Jayavarman VII. A mitjans del s. XX es desenvolupà el POP cambotjà, anul·lat pels jemers rojos. Els cambotjans van crear escultures sensuals i magnífiques, molt més enllà de còpies de les formes hinduistes, en els temples de Fu-nan i Chen-la. L’estil Banteay Srei de finals s.X està considerat una fita de l evolució artística del sud-est asiàtic.