Els colors del Rājasthān: terra dels hindús, de gitanes, dels tradicionals Maharajaris i camells tocant el desert!

L’Índia és gegant, plural i desconcertant en tots els sentits. Una diversitat com no ho fa cap país de la terra amb una població molt diversa amb més d’un milió dos-cents mil habitants, que no són pocs, i és que és el segon país més poblat del món.

Durant aquestes darreres dècades l’economia Índia ha tingut una taxa de creixement convertint-la en una de les economies mundials de més ràpid creixement i comptant amb la força de treball més gran del món. Tot i que en els últims dos decennis l’economia Índia ha augmentat constantment, aquest creixement s’ha donat de manera molt desigual, especialment si es comparen la qualitat de vida en els diferents grups socials, castes, econòmics, en diverses regions geogràfiques i en les zones rurals i urbanes.

És tan immensament gran l’Índia que quan estic a poques hores de traspassar la frontera sento un “nosequè” a l’estómac que fa que em senti desorientada i si, amb una mica de vertigen doncs, encara que una servidora porti més de deu mesos viatjant hi han emocions i estats que segueixen ben latents i en cada canvi de continent, país i cultura, el vertigen hi és present.

No obstant, la gràcia d’aquest viatge és que van apareixent diferents personatges disposats a donar-te un cop de mà quan la teva mirada està perduda, un gest de gratitud, un somriure de complicitat, una bona sobretaula, una historia per imaginar, una conversa per transcendir o bé, una atenció especial quan estàs a punt de caure en l’abisme.

Aquí apareix en Jesús, un home que en forma de mag i molt apassionat a la fotografia. Ens trobem a l’aeroport de katmandhú i que per sincronicitats de la vida, que encara segueixen apareixent en aquest viatge. La nostra connexió remunta més de quasi bé deu anys enrere quan la meva amiga d’infància i adolescència de França, la Christine, realitza la volta al món amb en Marc com excusa del seu viatge de noses, i que coincidiran a Austràlia amb el mateix Jesús que ho farà una servidora més tard a Katmandhú… Quina gràcia tot plegat i a més, sóc la padrina de bodes d’aquest viatge ple de casualitats!

Així que, sense saber gaire de què ens mou els dos, sentim ràpidament molta connexió per entrar i decidir fer la ruta del Rājasthān junts.

El Rājasthān que segons explica la llegenda, els rajputas, un clan de guerrers que havien controlat part de l’Índia durant més de mil anys, va néixer del sol, la lluna i el foc. Sens dubte, el coratge i el sentit de l’honor dels rajputes no tenien límits doncs, lluitàven fins el final de totes les seves forces i quan perdien la seva esperança seguien a “raja-tabla” el codi d’honor que exigia el Jaudhar, el suïcidi col·lectiu.

Majestuosos palaus i fortaleses són obres dels rajputes, una orgullosa casta de guerrers i senyors feudals que van dominar durant molts segles aquestes terres sota la idea de l’abans la mort que el deshonor. Amb una població eminentment rural, la terra no és molt fèrtil i bastant de secà, cosa que ho fa més difícil per la seva gent, i que la prepotència i extravagància dels seus prínceps tampoc ha ajudat a l’adveniment de la modernitat en el Rājasthān.

Terra plena de ciutats envoltades de màgia: un Jodhpur tirant a un blau intens; el Jaipur, dominada pel color rosa fosc dels seus edificis; Jaisalmer amb un castell daurat; Udaipur, amb el colra blanc marfil i Pushkar, rodejat per un llac sagrat. Tot aquest contrast cromàtic i diferents tonalitats ben presents en els seus teixits -els saris i turbants- que contrasta amb els seu paisatge ben àrid.

La capital del Rajasthan és Jaipur amb els seus mítics edificis de color rosa fosc, una ciutat bulliciosa que constitueix un intens bombardeig per als sentits. Els carrers inundats de cotxes, vaques, rickshaws, porcs, camells, motocicletes i vianants. Fortaleses i magnífics palaus regits en els turons donen fen del seu passat real.

Pushkar és una petita ciutat amb un aire màgic. Sota un cel de color mareperla, els seus 400 temples i nombroses cúpules bordegen el llac sagrat, que segons la llegenda va aparèixer quan Brahma va deixar caure una flor de lotus.

La ciutat és un important centre de pelegrinatge hindú i compta amb un dels pocs temples dedicats a Brahma que hi ha al món.

A Pushkar em trobo amb una de les escoles més importants de l’Índia que tinc interès en visitar i conèixer la seva manera de fer doncs, són moltes de les generacions d’aquesta família que han construït el Saraswati music college, on ens trobarem l’Anna, de València, ballarina de professió i vocació que des de fa sis mesos està com a resident a Pushkar per tal d’aprendre la tècnica i les màximes formes d’expressió de la dansa hindú.

En quan la música, cobreix una àmplia gamma de tradicions i estils regionals. En gran mesura, la música clàssica índia té dos gèneres importants: la música carnàtica, trobada principalment a la zona sud del país, i la música clàssica indostaní, generalment desenvolupada al nord. Els instruments musicals propis de la música índia es poden dividir entre els clàssics, els folklòrics i els de l’estranger. Igual que la música, la dansa índia també té diverses formes folklòriques i clàssiques. Vuit formes de dansa, moltes d’elles amb elements narratius i mitològics, han estat reconegudes amb l’estatus de dansa clàssica per l‘Acadèmia Nacional de Música, Dansa i Drama de l’Índia.

Udaipur és una altra pintoresca i serena ciutat que formarà part de la nostra ruta. Envoltada de turons coberts de boira és la més romàntica del Rajasthan. Bells edificis de color ivori voregen el llac Ichola, al centre del qual s’erigeix ​​l´’autentica joia de la ciutat, un extraordinari palau de conte de fades …

La ciutat blava de Johdpur amb un palau de somni que s’eleva sobre les seves impressionants muralles. La ciutat en si és extraordinària: està formada per una mola cubista d’edificis de color blau cel que s’estenen al llarg dels límits del Gran Desert de Thar.

Un país tan desconcertant com extraordinari on es pot aprofundir amb temes sagrats, llocs i trobades espirituals com a bon reclam de treball personal. Sublim com miserable amb paisatges espectaculars i missatges religiosos tan sorprenents com simples. Diuen que: “l’Índia se l’estima o se l’odia”.

Una servidora encara està paint tot plegat i per primer cop en tot el viatge recaic malalta. Res greu per preocupar-s’hi i és molt probable que aquest símptoma gripal sorgeixi com a manifestació de la meva fragilitat del primer contacte amb la misèria, fins ara desconeguda fins aquest extrem.

El que està clar és que el Rājasthān remou i molt, tot i que és el nostre primer contacte amb l’Índia, els codis són ben impactants, desorientadors i ben diferents als nostres. Una cultura que em té totalment desconcertada en tots els sentits doncs, aquí el temps és mesura molt diferent. Sense presses ni rellotges. Sense el demà i lluny de moltes “xorrades”. Es viu el present més conscient que mai he vist i els intocables són la màxima expressió de la meva tristesa i compassió. Nens i nenes juguen entre un immens abocador d’escombraries i les rates desborden qualsevol racó arreplegant-se damunt dels cossos de la multitud de gent que viu i dorm al carrer. Tot plegat, molt impactant, una realitat que hauré d’anar acceptant i reconciliant en els propers dies.

El Rājasthān és tradueix en terra dels hindús, de gitanes, dels tradicionals Maharajaris i camells tocant el desert. Una zona per viure-la en tots els sentits i que no em deixa indiferent per les seves mirades, aromes, sabors i colors.