vi interminables ojos inmediatos escrutándose en mi como en un espejo, vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph, Borges).
Arribo a Buenos Aires des de la Patagònia a dit. Sí a dit, i no us espanteu que no fa basarda! Es sumen uns quants milers de quilòmetres més per carretera dels ja transcorreguts. Un total de sis camions en tres dies doncs, el transport a Argentina és extremadament car i segons els experts en viatges, i també en parlen les guies més importants, és un dels llocs de l’amèrica llatina on es pot viatjar amb seguretat fent auto-stop!
L´experiència ha estat enriquidora doncs, les històries viscudes al voltant d’un mate compartit amb en Carlos, Juan, Jorge, Daniel, Matias i Ezequiel han estat d’una generositat extrema i quina vida la d’aquests professionals! -cal a dir que no he viatjat sola sinó que m’ha acompanyat la col·lega russa que casualment, en cada país ens retrobem si o … si-.
En la darrera parada a l’estació de servei són les sis del matí, compro el diari i en el titular central em trobo: “murió -el Flaco- Spinetta, el artista que mejor sintetizó la poesia y el rock“, mentres un altre titular l´acompanya amb la notícia “inseguridad en Buenos aires: un delicuente mató a un fotógrafo francés en plena plaza de San Martín“. Amb aquestes dues notícies de dol i indignació en primera plana entro a la inabastable, inesgotable i immensa Buenos Aires.
Retrobament a la ciutat amb els germans germànics Fabio i Lara, ja us avançava en l’anterior post que en aquest viatge ens anem retrobant uns quants, per anar al concert de “La bomba del tiempo“ al Konex. Lloc que em fascina i em recorda a les fàbriques restaurades i transformades en centres culturals d’Alemanya. Amb la seva especial arquitectura l’edifici va ser construït en la dècada de 1.920 utilitzat com a fàbrica de dipòsit d’olis fins l’any 1992. Anys més tard va ser adquirit amb la finalitat de crear la Ciutat Cultural Konex i convertir-lo en un referent de l’activitat cultural d’aquest país. Avui dia el complex ocupa gran part de la superfície amb una re funcionalització de les seves instal·lacions on conviuen i s’interrelacionen tot tipus d’expressions artístiques amb l’objectiu comú d’aportar un enriquiment cultural i artístic a la comunitat.
centre cultural Konex
art urbà
Argentina a nivell polític també té la seva història. No obstant, aquesta darrera dècada les han viscut de tots colors. Com em deia una col·lega porteña: “ustedes en Espanya estan en plena crisis pero en Argentina estamos en crisis permanente desde hace tiempo y aprendimos a vivir con ella y a conciliar el sueño con el miedo”. A recordar en el mític 2001, el gran deute del país d’una economia fràgil que va acabant amb el famós corralito amb la restricció de la lliure disposició de diners en efectiu de terminis fixos, comptes corrents i caixes d’estalvis imposada pel govern de Fernando de la Rúa. L’objectiu que es perseguia amb aquestes restriccions era evitar la sortida de diners del sistema bancari, intentant evitar així una onada de pànic bancari i el col·lapse del sistema. Un període on en el curt plaç de tres setmanes van passar tres presidents diferents. Actualment, tampoc estan de sort doncs, el govern actual ha hagut d’afrontar a escàndols corruptius importants. Ja veieu, ningú se’n salva!
Al barri de San Telmo és un barri on aprofito per trobar-me amb la Mafalda i connectar-me amb la xarxa de la gent de casa:
La Cristina, mare de la Laura, amiga, artista i terapeuta afincada a Barcelona des de fa uns anys. Ens trobem al mític i popular Café Tortoni per fer una “tradicional picada” i parlar una mica de la vida, cultura i política “porteña”. Ella és la primera que em mostra la ciutat per dintre i per fora i acabem passejant per la Recoleta.
La recoleta és el barri amb més estàtues per metre quadrat de la ciutat. Allà es troba el famós i transitat cementiri de la Recoleta, dissenyat el 1822 pel francès Prosper Catelin. Per descomptat, aquest lloc alberga algun dels protagonistes de la història d´argentina, com és el cas d´Eva Perón.
Els pètals pel futur creats al 2002, la Floralis Genérica d´Eduardo Catalana, i que s´ha convertit en el símbol de la nova Buenos aires. Construïda en alumini i acer sobre un estany envoltat de senders, els seus sis pètals, de gairebé 20 metres de alçada, s’obren amb els primers raigs de sol i es tanquen al vespre.
A l´endemà em trobo i conec en Marc al casal català de Buenos Aires. Un català i educador social enamorat de la política en general que està recorrent l´Argentina des de fa ja uns dies i amb qui compartiré generosament un apartament a Buenos Aires. El contacte aquesta vegada és la Mercè, amic de la família de Girona!
San Telmo és un barri on cada dijous des de fa anys es concentren Las madres de la plaza de mayo. Una associació formada durant l’últim govern militar de la República Argentina amb la finalitat de recuperar amb vida als detinguts-desapareguts, inicialment, i després establir qui van ser els responsables dels crims de la humanitat i promoure el seu enjudiciament. Posteriorment tracten de continuar el que elles entenen com la lluita que van intentar portar a terme els seus fills, mitjançant la mateixa associació, amb la seva pròpia ràdio, universitat (UPMPM), cafè literari, pla d’habitatge social, escola bressol i programa de televisió. Actualment, es troben dividides en dos grups: el grup majoritari, denominat: «Madres de la plaza de Mayo» (presidit per Hebe de Bonafini), i les «Madres de la Plaza de Mayo Línia Fundadora» (presidit per Marta Ocampo de Vásquez).
Un altre racó transcorregut són els colors de la Boca que crida l’atenció de tot turista que passa per Buenos aires. Aquest barri va ser fundat per immigrants italians a meitat del XIX. Un barri obrer situat en el port vell i en “la boca” del riu Riachuelo que fou construït per immigrants italians procedents de Gènova. El seu principal atractiu és “el caminito”, un passeig peatonal bordejat d’edificis i façanes de cobertura de metall ondulat pintats de diferents colors vius i alegres. En realitat, en els seus orígens, el barri era colorit perquè al ser un barri pobre, els seus habitants aprofitàvem les restes de pintures que pintaven l’obra viva dels vaixells que amarraven al port vell. Al reciclar les pintures sobrants dels vaixells, les tonalitats resultants eren molt variades, de colors vius, i això va ser la causa de la seva popularitat inicial que ha acabant sent un artifici per reclamar a tot turista despistat.
“el caminito”, la Boca
Passejar pel barri més bohemi i “xic” de la ciutat, es tradueix en passejar pel barri de Palermo viejo. Un soho, una modernitat “porteña”. L’escriptor Borges va viure en aquest barri. La gràcia de tot plegat és que a la cantonada hi ha la Plaça. Julio Cortázar. Curiosament, Borges i Cortázar van mantindre una relació distant i molt marcada per diferencies d’estil i ideologia. Però Palermo els acabarà unint íntimament en una dimensió geogràfica: carrer Borges amb cantonada Cortázar.
el MALBA, museu art contemporani Buenos aires
A Buenos Aires abunden les llibreries: no sabeu com he gaudit passant tota una tarda entre llibres i prestatges! De fet, aquestes, brinden l’opció de comprar un llibre i llegir-lo tot prenen un cafè en el mateix local però, cap supera l’espectacular El Ateneo que anys enrere va ser un antic teatre, el Grand Esplendid i que, des de fa anys, els llibres ocupen les llotges iel pati de butaques mentre el cafè es troba a l’escenari. Una de les llibreries més boniques i grans que he vist en el món!
llibreria El Ateneo
Més enllà de descobrir i explorar racons, el meu pas per les ciutats de l’amèrica llatina fins ara ha estat marcat sobretot per les persones que deixen veure el seu cor i els projectes que la conformen.
Aquesta vegada a Buenos Aires hi entra la generositat d´en Santi Palazzo. Locutor i director del programa de música reggae amb més audiència de tota l’Argentina. I arribo a ell per insistència de la meva amiga i productora Helena Febrés, qui comparteix pis a Barcelona amb la germana d’en Santi, directora del conegut festival creatiu “Punto y Ralla”
En Santi m´acull per conviadr-me a sopar amb la seva família i assistir més tard, al programa de ràdio durant tres hores en directe per parlar de música i, de pas, de la SabaticaSabata. El programa: “la de dios”, al 95.9 FM, es retransmiteix amb molt èxit tots els divendres en directe des de fa més de deu anys!
Santi Palazzo en directe 95.9 FM en “la de dios”
Una altra persona que marca un abans i un després del què porto de viatge és la músic i gran pedagoga Violeta Hemsy de Gainza.
Em trobo amb ella personalment per fer-li present d’un regal de la seva amiga i ex-alumna Lily d”arte para crecer” de Lima i un altre, del músic i pedagog Jorge Matamala de Santiago de Xile en motiu del seu aniversari. Aquesta és l’excusa per arribar a ella i tenir el plaer de conèixer-la personalment doncs, és una persona que admiro professionalment des de fa molt de temps per la seva saviesa, experiència, producció i vocació en el món de la pedagogia artística.
Em convida a casa seva per després per anar juntes al IV Festival de Orquestres Infantils i juvenils de tot el país, organitzat per la Fundació Soijar i amb la que tinc el gran honor d’assistir-hi per escoltar a centenars de joves d´arreu del país sota una mateixa manera de fer, basat en “el sistema” de les orquestres infantils i juvenils de Veneçuela.
El concert és un bon lloc per conèixer els amics, col·legues i alumnes de la Violeta on acabarem discutint i generant reflexió entorn la pedagogia musical actual fins ben entrada la nit. I és que, des dels anys 90 han estat observant una crisi profunda i estructural en els sistemes educatius en general i l’educació musical en particular. Doncs, estem assistint a una crisi general en l’educació pública des d’on es construeix la democràcia. El món està sent governat per la globalització i el seu pensament neoliberal, on l’educació artística no es valora i no ocupa lloc. S’han perdut els valors humans. Això ha de començar a canviar aquí i allà, vosaltres ja m’enteneu…
Una sorpresa de la vetllada ha estat conèixer la seva amiga Déborah Kalmar. Un troç de dona que dedica la seva vida a l’expressió corporal-dansa, la música, el dibuix i l’educació per a l’art. Filla de la gran, coneguda i guerrera ballarina vikingo-celta: Patricia Stokoe.
La connexió amb ella és tan forta que a l’endemà ens tornem a trobar per conèixer l´estudi Kalmar-Stokoe fundat al 1.968 per la seva mare i que en l’actualitat, ella mateixa dirigeix i imparteix classes. Em fa present d´un petit tresor que acaba de sortir al mercat, el llibre: “la vida y obra de Patricia Stokoe”, resultat d’una tesis i co-producció amb J.Cardona. Només obrir la primera página, em trobo una dedicactòria dels autors que em ressona i m´emociona: “a las mujeres valientes, decididas, curiosas, que con coraje cruzaron océanos, cambiaron de país, amaron, trabajaron y encararon su destino sin mirar atrás”.
La tarda passa volant al voltant d’un mate i parlant de pedagogia, art i de la vida en general. Amb tot això s’afegeixen les seves col·legues amb qui comparteix el projecte de L’Estudi i la cosa va prenent un espai immens. La intemporalitat d’aquesta passió per compartir vides s´acaba perquè toca marxar i seguir el meu viatge. La diferència és que aquestes dues dones marquen considerablement el meu pas per Buenos Aires. Dues grans professionals que inspiren des de la vocació, la creació, el coneixement i sobretot, des de l’experiència i les emocions. I és que com diu Haroldo Conti: uno es historia, ¿qué hay para adelante? Caminos.
Violeta Hemsy de Gainsa i Deborah Kalmar
És moment d’anar tancat el meu pas per Buenos Aires…
La darrera nit és per “veure” teatro ciego que no és el mateix que el teatro de los sentidos. L’obra està representada per persones sense visibilitat i l’espectador experimenta des del primer moment, la mateixa sensació que l’intèrpret de viure i sentir des de les fosques, és a dir: el què veus quan no veus. Els primers deu minuts em costa adaptar-m’hi però quan em relaxo, entro amb contacte directe amb l’obra.
Per cert, hi han 1.088 espais a la ciutat destinats a l’activitat teatral en totes les seves variants i molts d’ells representen diverses obres simultànies, de manera que l’oferta acaba marejant!
I per acabar, una bona pizza de forn de llenya per rememorar el gust de la ciutat en ple bullici cultural i de carnestoltes doncs, no vull tancar aquest post sense parlar de la cuina a Argentina que en general, com bé sabeu, destaca pels seus asados. La carn és única, el seus rostits fets al carbó o la llenya acompanyat d’un bon vi argentí. Però la presència i la influència immigratòria de la cuina italiana té un pes important doncs, en cada cantonada et topes amb pizzeries, pastisseries amb un gran sortit de dolços, gelateries artesanals, rostisseries especialitzades en pasta fresca que la preparen expressament cada dia, entre d’altres … una delícia que des del gust que no et deixa indiferent.
Buenos Aires s’ha traduït en dies de pedagogia, art, milonga, reggae, murgues i expressió corporal: un elogi a la diversitat d’una ciutat que és digna de les persones que la fan.
