Vés al contingut

Posts tagged ‘amazones’

l’outback de les veus del desert

-I per què no? Nosaltres no entenem les vostres creences ni hi estem d’acord, ni les acceptem. Però tampoc no les jutgem. Honorem la vostra situació. Esteu on heu d’estar, per les tries que vau fer en el passat i per la llibertat de què gaudiu ara per prendre les vostres decisions. Aquest indret és tan útil a nosaltres com qualsevol altre indret sagrat. Ens proporciona una oportunitat d’aturar-nos, reflexionar i confirmar la nostra relació amb la Divina Unitat i amb tota la vida. Ja no hi queda res, aquí. Ho veus? Ni tan sol no hi ha ossos! Però la meva nació respecta la vostra nació. Nosaltres beneïm aquesta tomba, la deixem estar i esdevenim millors perquè hem passat per aquí. -”la tribu dels Autèntics”, Marlo Morgan-.

L’Outback en anglès australià s’utilitza per designar les zones desèrtiques i despoblades. Aquest és l’espai que cerco a Austràlia en el pròxims dies, a l’atzar allà on em porti el destí.

De Sydney volo a Alice Spring i Ayers Rock, ben el punt mig del país. El lloc de reunió més important de les tribus aborígens havia estat en un altre temps Uluru, que ara s’anomena com la roca d’Ayers: un túmul rogent gegantí emplaçat al centre del país. És el monòlit més gran del món, i s’aixeca tres-cents vuitanta metres per sobre de la planada. Actualment el visiten els turistes, que hi pugen com formigues per després tornar a pujar a l’autobús de l’excursió i passar la resta del dia flotant a les piscines clorades i antisèptiques dels motels i ressorts de la rodalia. Malgrat que el govern diu que la roca pertany tant als legitimistes britànics com als nadius, és evident que ja no és un lloc sagrat. Fa uns cent setanta-cinc anys, els mutants van començar a posar línies telegràfiques als grans espais oberts. Els nadius van haver de cercar nous indrets per celebrar les reunions de les seves nacions.

Uluru sunset

Només hi passo un dia a Ayers Rock i sento que haig de marxar, és tot un muntatge turístic i que no em connecta. No obstant, el taronja, la intensitat del sol i la soledat en alguns racons ho fan suportable i d’alguna manera, és preciós.

the olgas, Kata Tjuta, Australia

Marxo, a on? ni idea, a part d’això, les ressenyes de les guies poc diuen més d’Ayers Rock, les Olgas...

Estic ben sola i sense prendre cap camí, cap decisió. Deixaré el temps necessari per tenir la força i seguir el meu propi instint de caminar cap algun lloc. Em ve de gust escoltar el meu cor, depurar el cos, ment en blanc i fer algunes meditacions al sol.

l’au del desert, l’emu

Al cap d’uns quantes hores, no puc dir quant perquè viatjo sense rellotge però per la posició del sol, hauran passat mes de cinc hores, vaig cap a l’única benzinera que hi ha pels voltants. Allà pregunto a la primera persona que m’inspira si el puc acompanyar en el seu trajecte. Ell em diu que va cap el nord i li responc: -”… the north, it’s perfect!”-. La persona amb qui viatjo, és en Andy, un Austràlia autèntic d’uns cinquanta anys, granger propietari d’una farm de mangos i porta uns dies viatjant amb la seva bella i ben-preuada retro caravana dels 70′s. Amb ell hi va la seva filla de vint-i-tres anys, la Carly, i amb l’alegria de fer aquest viatge per les carreteres salvatges amb el seu pare. La comunicació és divertida doncs, el meu anglès és molt bàsic i ells parlen amb australià, molt diferent a l’anglès doncs per exemple, a les “chips” en pronuncien “chaps” o, “corner” en “cornar”. Però tan se val, riem molt i ens fem entendre. De seguida m’incorporen a la seva vida de carretera i la primera parada, serà un càmping a Alice Springs. Em pregunten si tinc lloc per dormir, i òbviament, els hi dic que no, em conviden fer nit a la caravana. Així que, per primera vegada a la meva vida, experimento el que és acampar i viure uns dies en caravana. I és que quan portes temps viatjant, tens la confiança per fer-ho en gairebé res només amb el que portes a sobre, amb el teu somriure i l’il·lusió i saps que la persona que tens davant té un gran cor només en una primera mirada.

la gent de les carreteres salvatges i solitaries del desert

A l’endemà fem uns quatre-cents kilòmetres més fins que els nostres camins es separin. A la benzinera on reposem i estirem les cames, em trobo en Flappers dinant a la barra del bar, li pregunto si va cap el nord, em diu que si, que viatjarà fins a Darwin, -great!-. Perquè us en feu una idea, les benzineres són les autèntiques, en podeu veure un exemple en la pel.lícula red dog. Un acomiadament amb l’Andy i la Carly emotiu i em regalen un sac de dormir, em diu: -“et protegirà de les nits fresques del desert i escriu-nos quan arribis al teu destí ‘”-.

Dissabte, als volts de les quatre tarda embarco en un super tràiler equipat amb totes les prestacions i tecnologia que una no pot imaginar fins que s’hi troba a dins, una bèstia que tot ho pot! Música de carretera i uns quants somriures de complicitat mentre en Flappers canta sense complexes les lletres de Jack Jockson, U2 i els mítics Pink Floyd

En Flappers em comenta que ell haurà d’anar fent parades per enganxar i canviar carruatges del tràiler i jo li dic que cap problema, i que a més, em ve de gust ajudar-lo. Però abans de la primera parada anunciada passa un esdeveniment molt potent, a unes quatres hores de ruta a la vora de la carrera comencen a aparèixer moltes serps, de tamany i colors diferents. Jo em quedo fascinada mirant-les des de la distància. El meu cos tremola, entre en un estat alterat de consciència i connecto amb l’amazones de fa uns mesos. De cop i volta, les mateixes persones amb qui em connecto telepàticament i que en unes hores les llegiré per correu: una d’elles, el primer, de la meva metgessa que diu textualment així: “Ninaaaaaaa!!!! aquesta nit he somiat amb tu. Explicaves les teves aventures a través d’un còmic i la nena protagonista eres tu, és clar, eren uns dibuixos nets i clars i mooooolt bonics! llàstima que no et pugui enviar una còpia, els tinc al cervell i prou!!!! muuuua!!! una abraçada estratosfèrica!” Doncs bé, la connexió és gran i telepàtica: vosaltres ho heu experimentat alguna vegada? És sorprenent comunicar-se només de pensament, un gran poder el de la ment!

El sol es va ponent a la meva esquerra mentre surt de la terra la lluna més gran i espectacular que mai he vist… Ploro de felicitat i gratitud. La bendició i reconciliació amb tot i tothom està feta. Parada a la benzinera ben entrada la mitjanit per saludar els amics d’en Flappers, una dutxa rapida i un cafè per mantenir-se despert un parell d’hores mes abans de fer nit.

els darrers 1.600 Km amb el trailer d’en Flappers

En quan les serps, animals que es converteixen en una eina per a l’aprenentatge quan les observes com renoven sovint la seva capa de pell més externa. Poc hem guanyat en aquesta vida si el què pensem als set anys és encara el que creiem als trenta-set. Cal saber desempallegar-nos de les velles idees, creences, dels costums, de les opinions i, fins i tot, també de les velles relacions. Deixar estar les coses pot ser de vegades una lliçó, molt difícil per als humans. La serp no és ni més gran ni més petita perquè es desempallegui de la pell vella. Senzillament és necessari que ho faci. Les coses noves no poden arribar si no tenen espai. La serp sembla més jove, i també s’hi sent quan s’ha tret de sobre el vell equipatge. La serp és un mestre en les arts de l’encant i el poder. Totes dues arts són bones, però poden resultar destructives quan són excessives. Em vé molt de gust experimetar el seu poder i la seva energia entre les meves mans i en trobo una que s’hi deixa:

Nit al tràiler equipat amb llit però abans de tancar els ulls acabo de rellegir les darreres pàgines de “les veus del desert”. Descobreixo una cosa important de mi doncs, en el meu pas per sud Amèrica, a Perú, concretament a Cusco, una dona em va interpretar la meva vida a través de les fulles de coca, si, no del tarot, de coca. I em va dir una cosa ben curiosa que esbrino i lliga caps quan rellegeixo aquest llibre: “la Tribu pensa que els primers éssers humans del planeta van aparèixer a Austràlia quan tota la terra estava unida. Els científics anomenen Pangea la massa de terra única que existia fa aproximadament 180 milions d’anys i, que finalment es va separar en dos. Laurasis contenia els continents del nord, i Gondwanaland incloïa Austràlia, L’Antàrtida, L’Índia, l’Africa i Amèrica del Sud. L’Índia i l’Africa es van separar fa 65 milions d’anys deixant a sota l’Antàrtida, Austràlia i Amèrica del Sud al mig”. Doncs bé, la dona de Cusco em va dir que la meva vida estava re encarnada en varies vides passades i venia de la tribu de l’Atlàntida i em va preguntar si navegava doncs, que era dona de mar, entre d’altres coses… Aquí em ressona i em connecta amb el meu inici i aquest viatge de la sabaticasabata està fent el recorregut de Gondwanaland. Per cert, quin descobriment i quin viatge el de la Marlo Morgan pel desert!

Tanco els ulls amb les darreres paraules de la tribu dels Autèntics ressonant dins meu i amb les llàgrimes als ulls. Torno a sentir la meva fragilitat i vulnerabilitat en aquest viatge.

A l’endemà a les sis matí ja estem ben marxa anant amunt i avall en diferents magatzems per carregar i descarregar el material. Em sento contenta i radiant. Ens passarem tot el matí fent el tetris i suant a més de 35 graus exposats al sol. Començo a presenciar molts aborígens “mig civilitzats” que van de supermercats en benzinera amb la targeta visa a comprar i comprar… i és que el govern australià els hi dona un fons de diners setmanals i molts d’ells, sense treballar, s’han malacostumat a la mala vida, a viure les dues cares de la mateixa moneda. Quina llàstima!

Arribem a Darwin, ben al nord Austràlia i allà l’acomiadament amb en Flappers serà molt emotiu. Tornarem a les ploreres i és que darrerament no ho puc controlar. Sento amor i gratitud enorme de creuar-me amb totes aquestes personetes en el meu destí.

A Darwin seran dies d’observar com es mouen i viuen la població aborigen. Els turistes tornen a aclaparar sense respectar la terra i l’espai dels altres, o millor dit, la terra de ningú. Una servidora anirà a caminar amb la seva fragilitat sota el braç ben aprop del riu del parc nacional Kakadu d’on et trobes els cocodrils, mai n’he vist cap i en tinc certa curiositat, i on també apareixeran els simpàtics i espontanis cangurs per inspirar que vagin sortint les emocions de tots aquests dies de carretera pel desert doncs, si més no, per a mi, ha estat un veritable tresor.

És bo observar, aprendre i esdevenir arran de tot el què passa … És bo donar gràcies, beneir i estar en pau.

cocodril a Batcheltor, the river jungle North Australia

The farm in Darwin

Avatar existeix!

A l’endemà d’haver tornant del camí de l’inca, el dia de Nadal va ser a Cusco, amb fred, pluja i la nostalgia de les tradicions de casa. Amb la meva amiga i companya de viatge xilena vam decidir que faríem un dinar en companyia de quatre nens de zona rurals de la mateixa família que estaven al carrer amb un color de cara a falta de nutrició. El dinar va ser estrany doncs, aquests nens un cop emplatats a taula, el més petit de tres anys, i amb il·lusió als ulls de menjar sopa cassolana i una bona pizza (als nens els hi agrada la pizza), a l’hora de dinar no els hi va entrar els ulls i se’n van anar. Nosaltres érem conscients que no els arreglaríem la seva vida amb aquell dinar però, els petits moments com aquest sumen quan tota la humanitat s’hi posa. Total, que vam acabar amb un gran tiberi i les llàgrimes al cor, ho teníem que acceptar doncs, ells no estan acostumats a menjar fora de casa i estan molt condicionats per les seves costums.

A la tarda vam fer de bacanes, com diuen aquí, i jo vaig aprofitar per trucar als de casa: era el 90  aniversari de la iaia. Emotiu i alegria de tenir una iaia tan guapa. No eé fàcil estar lluny dels teus en aquestes dates…

Amb la mirada endavant, sentia que tenia que marxar de Cusco, que el meu camí seguia cap el sud. Quan vam apropar-nos a la terminal d’autobusos, una mà a l’esquena ens torna a donar la benvinguda. És l’Hèctor, el mexicà que dies abans del camí de l’inca ens havíem conegut aprop del temple de la lluna. Anava amb un altre mariachi, en Luis, tots dos músics i afincats a Cusco des de feia mig any. Ens pregunten què fèiem allà … i la Fran i jo vam respondre: “decidir quin es el proper destí”. I ens diuen: “nosaltres anem a la selva una setmana … s’apunten?” Sense acordar res, les dues vam respondre que sí, que ens venia de gust, i l’expressió de la cara va canviar. Aleshores, els quatres vam entrar a totes les agències a negociar el preu transport (en aquest país, va així …). No sabíem perquè però estàvem tots molts contents. Havia un cinquè personatge que s’apuntaria a l’expedició, l’Stephano un Italià resident a Cusco des de feia un any que treballa a Cadepjma, una organització italiana que treballa en temes educatiu en les zones rurals marginals a Cusco. Amb ell ens reuniríem unes hores mes tard per acabar de planificar els darrers detalls logístics del viatge doncs, a la selva no s’hi va cada dia…

Riu Madre de Dios amb els Mariachis i la Xilena

A l’endemà marxaven ben d’hora els cinc guerrers cap a la selva amazònica, entre Perú i Brassil i com a referència propera un poble “destartalat” que es diu puerto Maldonado a tres hores de Brassil. El recorregut va ser entretingut amb paisatges des de pics nevats a plataners tropicals. Per la tarda arribàvem a Puerto Maldonado amb les motxilles, les maletes i instruments de tots, els dos mexicans anaven ben carregats ja que tenien la proposta de quedar-s’hi un mes treballant al lloc on anàvem.

Amazones

Negociacions varies amb el taxista durant una bona estona d’espera, vam carregar tot en un sol cotxe i aquí començava la nostra aventura. Feia molta calor, un gran contrast d’on veníem! Al km 11 d’una carretera no senyalitzada arribàvem al centre xamànic on el Xaman en qüestió ens va rebre amb un far des de la seva “torre de control”. Ens va donar uns matalassos i ens va dir que no ens esperava tanta gent, que anéssim a dormir a la selva i l’endemà ja arreglaria les cabanes que te disponible en el seu espectacular indret per allotjar-nos.

Sense dir res ni sopar, vam agafar els matalassos i vam seguir a L’Hèctor, el lider d’aquesta aventura. Vam entrar a la selva i a la primera cabana que vam trobar ens vam col·locar tots cinc. Estàvem cansats del viatge i sense gaires paraules, vam anar caient tots amb la serenata de tots els sons animals i desconeguts que ens rodejaven.

Amb el respecte de tot el que és desconegut, vam agafar la son profunda i la primera claror del dia ens va fer de despertador. Cal dir que vaig dormir en un conte de fades.

A l’endemà, vam pujar de la selva al centre i vam esmorzar. La gent que treballa allà, van ser molt amables i cordials des del primer moment. Ens van allotjar i vam prendre les nostres dutxes. Cadascú va trobar el seu espai per meditar, descansar i passejar. Al migdia dinàvem sanament vegetarià en el menjador del centre, i vam demanar que ens agradaria a la sobretaula parlar i conèixer el xaman. Així va ser. El temps intemporal per compartir les nostres pors i opinions sobre la vida i l’amor. El xaman en qüestió, ens va comentar que només quedaven set xamans de primera ordre en el món i que estàvem en un lloc on havíem d’aprofitar per treballant-nos. Que molt poca gent s’atrevia a confiar amb les seves medicines i traspassar mes enllà de la raó, el coneixement i lo conegut,  i que havíem de ser valents per fer-ho. Amb mirades de complicitat i respecte en totes direccions, ens vam comprometre que ens quedàvem i confiaríem amb ell durant una setmana. Durant dos dies vam estar en dejuni per purificar i netejar el cos i la ment.

La veritat és que em costa molt explicar en paraules el què ha significat aquesta setmana de treball personal de retir xamànic a l’amazones però,  puc compartir que l’ única manera de conèixer l’amor consisteix en experimentar-lo, en tenir el coratge de saltar l’oceà de l’amor i percebre’l en la seva totalitat. Una vegada que experimentes l’amor, no pots trobar paraules per explicar el que sents, però veus de quina manera l’amor està en totes les persones, en totes les coses i en totes les parts.

amb en Marco i les seves tietes!

Amb tot això, entre caimans … anacondes … micos … cocodrils … taràntules entre mil espècies més i  l’amor de la gent del shimbre, us puc dir que: avatar existeix … bona entrada al 2012!!!

A Cuenca, Loja i Vilcabamba tot és art… chevere!

Una va recuperant a poc a poc la calma. No obstant, queda alguna cosa a dins que no acaba de sortir.

Arribo a Cuenca (alt. 2500 m), preciós poble al Sud d’Equador a pocs kilòmetres de Perú. Només arribar, sona música per tot el poble. Els carrers són colonials i no té res a veure amb el desordre de Quito.

Trobo un hostal davant la plaça i una esglèsia, i allà coincideixo amb moltes parelles americanes: és hora de posar en marxa el meu anglès! El què m’impressiona a primera vista es veure Els gringos es passegen amunt i avall amb les seves super càmeres professionals. Quin canvi en poques hores, oi?

Doncs bé, resulta que a Cuenca és la biennal d’art i hi ha molta moguda artística a totes hores … el meu cor es fa gran perquè sap que estarà en bones mans. El poble té quatre rius i sis universitats. També hi ha un jaciment Inca prou important.

El primer contacte, és la visita a l’escola de música que em conviden al vespre a la instal·lació sonora no disc amb compositors locals. Però abans, em deixo perdre pels carrers del nucli antic. Amb una església per cuadra es respira tranquil·litat malgrat estic en alerta constantment.

Conec al Gonzalo, un artista de món , que va viure a Barcelona i a Suïssa molts anys. És de Guayaquil i amb ell decideixo compartir la meva estada a Cuenca. Em porta en els racons més bohemis. La vida cultural d’ací és un no parar, no hi ha qui s’ho acabi!

Li demano que em porti al mercat popular de Cuenca, m’agrada visitar els mercats de cada ciutat on vaig. En aquest, el mercat 10 de octubre, em trobo amb unes quantes mamaches xamàniques on fan cures i neteges sobretot, a nens que tenen enfermetats, debilitats o bé infeccions. Com en pocs dies m’han passat unes quantes coses, els hi demano si em poden fer una cura de les seves, sense medicaments i aquestes coses. Accepten i entre mig de totes les mamaches i criatures, em situo pel ritual que consisteix amb unes oracions i neteja amb un ram fet de plantes medicinals (d’entre elles reconec per l’olor i el color: l’ortiga, cua cavall, menta, orenga, entre d’altres que no sé definir). Amb aquest ram t’escombren per tot el cos amb molta energia, quasi fa mal i tot. Tot seguit agafen un ou sencer i te’l passen per tot el cos. I sabeu que? el meu, en una de les cames s’ha trencat! La mamacha m’ha començat a dir coses als ulls mentre m’ensenyava l’ou preocupada i em diu:- “tu tienes mucha rabia a dentro”! I penso,: -doncs si senyora, l’ha encertat i segur és allò que no acabava de treure a Quito. Tot seguit, trenca l’ou, i la clara era una mica fosca, senyal que calia netejar coses. Així doncs, es posa cayasa a la boca i me la comença a escopir per tot el cos. Després m’ha beneficat amb una cendra a sota el melic i al front i … cap a casa! Quina experiència oi? Doncs, us confessaré ara mateix ja no tinc aquella cosa que no sabia definir al començament i que es diu: ràbia.

Per cert, parlant de ràbia: hi han uns cotxes ambulants que ofereixen gratuïtament a peu de carrer vacunes contra la ràbia doncs, a l’amazones hi ha un brot molt important de ràbia causades per les mossegades dels ratpenats.

Amb el dia assolellat i amb aquesta experiència sanadora, he anat a dinar amb el meu amic un plat típic que es diu “mote pillo” , que consisteix amb blat blanc amb una salsa picant. Després hem anat al SE, a Gualaceo, un poblet encantador a la riba d’un riu on hem passejat amb calma, hem parlat de la vida en general i he aprofitat per remullar-me els peus i ajudar a unes dones a netejar la roba. Em venia de gust i m’ho he pres com una meditació. Hem continuat el passeig fins el mercat on m’ha impressionat perquè entre fruites, verdures i oficis, m’he trobat Chanchos (porc) gegants i Cuy (conills d’índies) a la Barbacoa. M’han convidat a berenar Cuy però, m’he excusat que encara tenia el dinar per digerir, tan sols ha estat una excusa per no tastar-ho (m’estic tornant vegetariana).

A l’endemà visito Loja (2.100 metres), un petit municipi petit més al sud, on es caracteritza perquè cada ciutadà toca un instrument. Molt similar a la cultura de València. Impressionant, és per quedar-s’hi a viure una temporada!!!!

Més tard marxo a Vilcabamba (alt.1500), de ritme molt relaxant, on a part de trobar-te uns quants hippyes instal·lats, és la població on més habitants hi han per longitivitat de vida… estaré parlant d’unes trenta persones de més de cent anys d’edat.

M’han convidat a tornar-hi per formar part d’un treball amb ells a través de l’art a l’amazones. I el Gonzalo, que és un home de món amb uns contactes com no havia conegut encara ningú, em proposa tornar -hi per anar a les illes, ja que ell els estius se’ls passa a les Illes Galàpagos pel mòdic preu que no comentaré per no ofendre a qui hagi anat hipotecant els seus estalvis.

Aquesta nit, vaig a una festa d’un particular de gent de l’art que l’han titulat com la fiesta del fin del mundo. El meu pas per aquí a Cuenca ha estat sanador. Tiro la moneda, i malgrat és un racó per quedar-hi unes setmanes per impregnar-se de la seva gent, de la seva cultura i art, demà toca passar la frontera cap Máncora, Organos i Vichayito, i aixó és: Perú!

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, Equador s’ha acabat … peró tornaré a tancar el cercle: estic convençuda!