Posts tagged ‘amics’

set 2

Captura de pantalla 2012-09-16 a la(s) 23.34.33

el pelegrinatge per les ciutats de la vida … quan creure és crear!

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles. Bertolt Brecht

I continuant el viatge per l’Índia, vull fer referència al número set doncs, és el número sagrat ja que té un significat especial en l’hinduisme. Hi ha set ciutats sagrades índies, totes elles importants centres de peregrinació així com també hi han set rius sagrats. Evidentment no em donarà temps a passar-hi per totes per fer la meva peregrinació personal però si a quasi totes!

La manera més pràctica de fer-ho serà amb tren doncs, el sistema ferroviari indi, que pot semblar inicialment complicat, resulta ser un mitjà fàcil d’acostumar -hi i, a més, sol ser més còmode i molt més segur que l’autobús. Tan sols en dues ocasions ho he fet per carretera a l’Índia, una en cotxe amb el meu company Jesús, i del qual vam tenir dos accidents consecutius i l’altre, amb autobús direcció Kerala on a mitjanit fèiem via pel mig d’un parc i reserva natural … tot un safari literalment com diu la paraula amb animals salvatges creuant la carretera (no és broma).

Han estat un total de 6.591 Km recorreguts amb tren, un bon viatge -en i amb- tots els sentits per compartir amb gent preciosa que et trobes pel camí.

amunt i avall per les ciutats amb els típics Rickshaws

Una de les principals parades que segueixen després del meus primers dies al Rajastan és Agra, a 240 quilòmetres al sud de Delhi. Agra és sinònim de Taj Majal i descrit com el monument més extravagant construït mai per amor. Tagore descriu la seva bellesa com “una llàgrima en el rostre de l’eternitat”.

El Taj va ser construït per l’emperador Sha Yahan en record a la seva segona dona, Mumtaz Mahal, que va morir en el part del seu catorzè fill l’any 1631. La mort de Mumtaz va deixar a l’emperador tan desolat que es diu que els cabells se li van tornar de color gris de la nit al dia. Aquell mateix any va començar la construcció del Taj, que no van finalitzar fins 1653.

Haig de reconèixer una vegada més que em quedo meravellada davant un monument d’aquesta bellesa i dimensions, tota una obra d’art i és que és inevitable, l’amor mou el món!

el Taj Majal

La següent ciutat per excel·lència, i que marca un abans i després de tot el viatge, és el meu pas per Benarés (Varanasi): la ciutat de Siva. Un dels llocs més sagrats de l’Índia i un dels més mítics del planeta, on els peregrins hidues van a rentar tots els seus pecats al Ganges. Abans d’optar el nom oficial de Varanasi, la ciutat s’anomenava Kashi “ciutat de la vida” i sempre ha estat un lloc de bons auspicis per a morir, ja que expirar el Benarés suposa la moskha, l’alliberament del samsara, el cicle de la reencarnació .

Mark Twain va escriure “Benarés és més antiga que la història, que la tradició, fins i tot que la llegenda, i té aspecte de ser el doble d’antiga que tot això junt”. La ciutat és el cor de l’univers hindú, lloc de contacte entre el món físic i l’espiritual, i el Ganges, un riu de salvació, símbol d’esperança constant per generacions passades, present i futures. La ciutat, màgica però de vegades colpidora, és un lloc on els rituals de vida i mort més íntims es celebren en públic els ghats.

Prop de Dashashvamedha Ghat hi ha el crematori principal de la ciutat, però a Varanasi hi ha fins a tres crematoris. La mort aquí, a la ciutat sagrada de Shiva, segons els hinduistes, garanteix la salvació, de manera que Varanasi és una espècie d’última refugi pels ascetes i devots. Els crematoris estan oberts a tothom, però cal ser molt discret i respectuós, per descomptat aquí les fotografies estan prohibidíssimes. Els cadàvers, embolicats en sudaris i transportats en baiard, es submergeixen primer al riu i després es cremen a la pira durant algunes hores. Al final, un parent proper omple una gerra d’aigua del riu, apaga el foc i, després, es tiren les cendres al Ganges. Els més rics es poden permetre llenya de bona qualitat – fusta de sàndal-i essències perfumades per aromatitzar però els més pobres només poden comprar una mica de llenya, de manera que els cadàvers es cremen només parcialment i es tiren al riu pràcticament intactes. Els nens petits, les dones embarassades, les vaques i persones que han mort per malalties determinades, es llencen directament al riu, sense ser incinerades. Un senyor que venia fusta em va comentar que es cremaven entre 200 i 300 cossos al dia, i que els homes eren els únics que podien assistir als crematoris, l’entrada a les dones està prohibida, però la raó exacta la desconec.

Cada vegada que passava pels ghats on feien les incineracions, no podia evitar emocionar-me en la manera que tenen de prendre’s la mort física i els rituals amb que ho fan. Té alguna cosa de màgic i poderós que no sé explicar…

Està clar que els indis viuen la mort d’una manera molt particular, respectuosa i serena. Amb el temps que he estat en aquest ciutat no he vist llàgrimes o manifestacions de dolor que, segons ells, permeten l’ànima marxar en pau. No obstant això, crec que hem d’aprendre molt d’ells en aquest sentit doncs, la vida i la mort no deixa de ser la mateixa cosa, un acte creatiu, una no té sentit sense l’altre.

El riu Ganges, o Gran Mare com és conegut pels hindús, connecta a milions d’indis amb la seva espiritualitat. Cada dia milers de persones baixen dels seus ghats per donar-vos sagrat. En aquesta mateixa franja, desemboquen al riu 30 col·lectors. El riu està tan contaminat que al seu pas per Benerés l’aigua és sèptica: és a dir, no conté oxigen.

La principal atracció de Benarés és la successió els Ghats situats al llarg de la riba oest del Ganges.La major part s’utilitza per al bany, però també hi ha molts ghats crematoris on s’incineren els cadàvers.

La ciutat de Shiva és plena de colors. Aquí la gent és autèntica i els nens són nens. I és que, Varanasi, és molt Varanasi i es respira i descansa en pau. Cada dia, al capvespre, pel ritual de l’Arati, molts devots i pelegrins deixen les seves espelmes enceses sobre les aigües del Ganges. Un servidora ha encés una espelma que ha navegat i navegat al llarg del riu fins perdre-la de vista: he donat gràcies per viure tot això que estic visquent i sentir molt agraïment per tots els qui ens estimem.

A Varanasi s’acaba barrejant la idea de “místic i espiritual”, amb la falsetat, la mentida i l’oportunisme d’alguns “falsos” iogues, gurús i massatgistes que fan el seu negoci. Malgrat tot i això, Varanasi és especialment única, poderosa i màgica.

La següent ciutat serà canviar de província direcció Bangalore per anar a Annatapur on hi seré quasi bé una setmana amb la fabulosa gent i família de la Fundació Vicenç Ferrer. Cal viure-ho en primera persona i trepitjar terreny per sentir que creure és crear. I manifesto aquí i en veu alta que hi han dones i homes que transformen el món, està clar que a l’Índia -a part de Gandhi, Calcuta, entre els més representatius- se’ns dubte, hi ha en Vicenç Ferrer.

La Fundació Vicenç Ferrer (FVF) és una oenagé de desenvolupament compromesa amb el procés de transformació d’una de les zones més pobres i necessitades de l’Índia, de l’estat d’Andhra Pradesh i d’algunes de les comunitats més desfavorides i excloses del sistema de castes indi: dàlits, grups tribals i backward castes. Creada al 1969 amb l’objectiu de buscar solucions als greus problemes als quals s’enfrontava la comunitat rural d’Anantapur. Des de llavors, funciona com un organisme de forta implantació social, respectuós amb l’entorn i promotor de la transformació que s’està produint a la regió.

rebuda nens i nenes de la FVF

Un equip de gairebé 2.400 persones (de les quals el 99% són naturals d’Anantapur) executa el programa de desenvolupament que l’organització porta a terme -el més innovador en la història de l’Índia-i que cobreix 3.093 municipis i que beneficia a gairebé tres milions de persones. Programes d’educació, sanitat, persones amb necessitats especials, dona, habitatge i ecologia són els programes que amb més de quaranta anys de paciència, constància i creativitat han generat un canvi que aporti solucions a llarg termini i contribueixi a transformar i treballar la pobresa requereix un treball en tots els àmbits del desenvolupament.

grup treball de dones FVF, municipi rural

Un projecte que em deixa boca-badada i que a cada petit gest o pas que faig em trobo latent un tros d’humanitat de persones entregades amb il·lusió, passió, humilitat i disciplina d’una organització admirable a tenir com a referència i sobretot, amb la presència constant del rerefons de la idea i metodologia d’un geni creador, un home que ha lluitat tota la vida, d’aquests que no es rendeixen mai i que són dels imprescindibles.

fanfarria-cercavila rebuda inauguració cases FVF, municipi rural

A Anantapur i als voltants de la província tothom coneix la FVF i parlen d’anècdotes divertides i amb respecte del “father” (així és com l’anomenen la gent local d’aquí a en Vicenç Ferrer). Una servidora tindrà el privilegi de conèixer personalment a la seva companya, amiga i estimada parella Anna Ferrer, de la qual recomano el seu llibre “un pacte d’amor” que amb to biogràfic dona una visió molt propera de com era en Vicenç i com i es va construir el projecte de la Fundació. I també coincidiré amb un dels seus tres fills, en “Moncho” qui segueix el llegat del seu pare amb la responsabilitat de dirigir els projectes i amb qui hem començat a dibuixar possibles futures col·laboracions d’intercanvi cultural i social en el món de l’educació artística.

classe música instrument en grup amb NEE visuals

No marxo d’Anantapur sense fer referència a un munt de gent de casa que coincidim al campus de visita. Ells em fan sentir extraordinariament bé, i que conjuntament amb l’equip de professionals de la FVF, la combinació i l’acompanyament és perfecte! Compartim visita de projectes de la Fundació i històries de sobretaula, algunes coincidències que es tornen a manifestar amb sincronicitats d’amistats comuns i sobretot, que em porten les novetats de casa, que no són poques!

No vull deixar d’esmentar-los perquè els tinc ben presents i sento que estan aquí ara mateix: la LLum, Mercè(s), Helena, Marta, Coté, Cristina, Chantal, Sandra, Rosa, Andreu, Jordi, Anna, Lore i l’Enric: Gràcies per l’apropament.

I seguint amb la ruta i baixant més cap a la costa sud-occidental de l’Índia direcció a Kerala, la propera parada és Cochín que mostra la faceta més riallera i despreocupada del país.

Una de les tècniques que he posat en pràctica en aquest pas per l’Índia ha estat la medicina natural, molt característica en aquesta zona del sud, l’ayurveda. Amb arrels al sànscrit que procedeix d’AYUR (vida) i VEDA (coneixement), és doncs el coneixement o ciència de la vida. La pràctica del Ayurvera a Kerala posa èmfasis al massatge, particularment beneficiós per a qui pateixen malalties cròniques. El tipus d’oli utilitzat és variat en funció malaltia. Aquests tractaments ayurvèrics aspiren a restaurar l’equilibri, la salut, valent-se principalment de dos mètodes: la Panchakarma (purificació interna) i el massatge, d’ells, el que més he practicat ha estat el Shirodora.

passeig per les Backwaters de Kerala

Les Backwaters de Kerala són el silenci al costat d’arrossals i cocoters. Esglésies cristianes sirianes, una notòria presència religió musulmana, mansions holandeses i portugueses, pavellons de caça de Raj; i fins i tot, una sinagoga del S.XVI.

les mans que fan

sistema pesca -xarxa amb contrapés-,Cochín

Per anar tancant l’itinerari per l’Índia, la penúltima estació serà Goa, un paradís dins de l’Índia amb les seves platges banyades pel sol i emmarcades amb palmeres d’aquest antic enclavament portuguès que exhibeix una personalitat molt diferent a la resta de la índia. El catolicisme continua sent una religió important. Esglésies emblanquinades, arrossals, cocoters i atrotinats fortes enfilats sobre escarpats caps conformen el paisatge de Goa. La influència portuguesa perdura, especialment en la particular herència arquitectònica de l’estat.

Ara sí, malgrat l’Índia em comença a atrapar i a captivar-me en tots els sentits, toca anar posant el punt i final no només a aquest país tan especial i maravellós sinó també, als quatre mesos del meu recorregut per l’Àsia.

Decideixo tancar a Bombai, la major ciutat de l’Índia, capital econòmica d’aquest immens país. És una ciutat que té llocs d’encant amb magnífics edificis de l’època de dominació anglesa i els suburbis més miserables del món. Aquesta és la capital de l’estat de Maharastra, però també és capital econòmica de l’Índia. Té, amb els suburbis, uns 18 milions d’habitants, i entre ells hi ha les gents més riques del sud d’Àsia i també les de major misèria.

És també la capital del cinema. Els habitants d’aquest país són molt aficionats a les pel·lícules: al Bollywood. Aquestes són habitualment musicals i plenes de danses, reflectint mons d’amor i de riquesa que no corresponen amb la generalitat del país. No és gens d’estranyar que et parin pel carrer i et demanin si vols participar de figurant en alguna de les seves pel·lícules. Conec personalment més d’un/a que ho ha fet i és tota una experiència.

Però a banda d’això i posant l’accent final a l’Índia i al sector més desfavorit, visito Sonrisas de Bombai, projecte del qual he pogut tenir accés per conèixer en primera persona tan per part d’en Jaume Sanllorente com de la gent de l’organització, visitant algunes escoles i el seu funcionament. Un projecte que té com eix central i vertebrador l’educació pel canvi i la transformació i del qual recomano que li doneu un cop d’ull al web del projecte, on es constata molt bé la entrega d’en Jaume, que no deixa de ser una persona jove,vital i inspiradora amb un cor realment extraordinari on la seva felicitat es basa en ajudar els altres.

I amb aquesta preciosa mirada d’en Jaume i els seus amics, deixo la meva estimada Índia que tantes emocions m’ha remogut. He après, admirat, agraït, estimat, renunciat i plorat. Lliçó apresa. Marxo, sí, però tornaré, segur. Sento molta tristesa i alegria a la vegada. M’emociono.

… alguna cosa ha canviat en mi.

ago 5

Nepal es vesteix de festa major

Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo, ese viaje hacia la nada que consiste en la certeza de encontrar en tu mirada: la belleza. Luis Eduardo Aute

No és festa major a Nepal encara que lluny de les tradicionals festes d’estiu de casa nostra i l’infinitat de banderoles de colors onejant per tots els racons de Nepal fa que ho visqui així:

Les banderes “d’oració” són una de les imatges més representatives del Nepal. Una presència constant que, des de dalt de les teulades, temples i els arbres, sembla estar celebrant una festa sense final, omplint l’ambient d’alegria. I és que és difícil no somriure davant la imatge de centenars de banderoles de colors movent-se al compàs del vent. La seva visió anima, i encara sense comprendre la seva profunda espiritualitat, són capaces de transmetre bones vibracions que d’alguna manera ens fan percebre el món amb més positiu i molt més colorit.

Aquestes banderes tenen l’origen en el Bön, una de les tradicions i creences que existien (i encara existeixen) al Tibet abans de l’arribada del budisme. Entre les seves moltes pràctiques, els seguidors del Bön penjaven banderoles de color blanc, groc, vermell, blau i verd, en representació dels cinc elements (aigua, terra, foc, espai i aire) creient que aquests els protegien. Quan el budisme va arribar al Tibet, va adoptar les banderes del Bön i va introduir-hi els mantres i iconografies que li eren propis. De la mateixa manera, el fet de penjar les banderes va canviar lleugerament de propòsit: es tractava ara de situar-les al punt més alt possible, on fossin fregades pel vent, perquè aquest es purifiqui i porti les benediccions i bons desitjos escrits en elles. En la seva forma més tradicional un dibuix representant el “Cavall del Vent”, simbolitza la fortuna i la sort, i és l’encarregat de fer que aquestes pregàries arribin a qui ho necessita. A causa de l’aigua de les pluges o al pas del temps les banderes es desgasten, són canviades per altres per iniciar un nou cicle. Aquest canvi, que normalment es fa el dia de l’Any Nou Tibetà (a finals de febrer), simbolitza també un altre dels grans pilars del budisme, segons el qual tot és perible, però a la vegada, tot neix de nou.

Nepal és un bell país rural que va néixer d’una flor de lotus a la Vall de Katmandú. Un país impregnat de màgia, espiritualitat i meditació amb una gran cultura i un art d’incalculable valor. País asiàtic, situat a la zona meridional del continent entre l’Himàlaia, envoltat pel nord per la República Popular Xina i al sud per la Índia. En la porció central de la serralada de l’Himàlaia es troba la muntanya més alta de la terra, la muntanya Everest.

País sense sortida al mar, encara que com diu la lletra d’una cançó en contrucció de l’amiga Alicia Alemán: “cae del cielo el mar … y nos moja” doncs, des de l’arribada dels Monzons amb els vents bufant de sud a nord carregats de pluges, fa que cada dia sigui un no parar d’aigua que rau amb molta força del cel, de la qual, queda anul.lada l’expedició cap el campament base de l’everest previst inicialment. Així que, davant les condicions climàtiques poc favorables per fer aquest trekking … canvi de plans i marxo cap a Pokhara.

Pokhara és conegut pel seu entorn en lloc de les seves dotacions històriques o culturals. Tranquil al costat del llac i la proximitat a la serralada Annapurna és un lloc ideal per recuperar-se de o preparar-se per una “caminata”. La tercera ciutat més gran del Nepal situada a uns 200 km a l’oest de Katmandú. És la segona ciutat més poblada al Nepal, una de les destinacions turístiques més populars al Nepal. Tres de les deu muntanyes més altes del món: Dhaulagiri, Annapurna i i Manaslu Himal o Lamjung es troba a 30 milles (distància lineal) de la ciutat perquè l’horitzó nord de la ciutat ofereix una vista molt a prop dels Himalayes. Degut a la seva proximitat amb la gamma de muntanya d’Annapurna, la ciutat és també una base per als excursionistes que realitzen el circuit de l’Annapurna per la regió dels rangs de l’Annapurna a l’Himàlaia.

Llac de Pokhara

Aprofito la meva estada en aquesta racó tan espectacular per escriure, llegir, fer alguna excursió i endinsar-me una mica més amb la seva cultura i la seva manera de viure.

A destacar els indicadors en educació en temes de gènere a Nepal doncs, que per cada 1000 nens i nenes, 700 assisteixen a l’escola i només 70 arribaran a acabar la secundària. Per cada dos nens que van a l’escola, només ho fa una nena. Les nenes són vistes com una càrrega familiar ja que no generen ingressos, aquesta és una de les raons del perquè les obliguen a contraure matrimoni el més aviat possible, així hi haurà una boca menys per alimentar. La família és qui tria directament al futur marit o, com a molt, proposa a més d’un candidat perquè la jove pugui triar.

En quan la seva religió, l’hinduisme, com a l’India, és el plat fort de la seva vida. Els Hindús creuen en el cicle vital de la vida basat en la mort i la reencarnació. Si la persona realitza bones accions en vida, obté un bon “karma” que li permetrà reencarnar a la seva mort en un nivell superior. Per contra si el seu “karma” és dolent, es reencarnarà en un nivell inferior, tot això amb l’objectiu d’arribar al grau més alt de l’escala que li alliberarà de reencarnacions futures. Existeixen en l’hinduisme tres pràctiques o principis bàsics: la “licitació”, la cremació dels morts i el sistema de castes.

La “licitació” és l’ofrena als déus. Al matí les dones es dirigeixen al temple local portant un plat amb arròs, iogurt, fruites, dolços i pètals de flors. Després fan sonar una campana per avisar de l’ofrena als déus i una part de la mateixa els serà tornada després de beneïda, la qual compartiran a casa amb la resta de la família. En determinades dates, i tractant-se de déus molt malignes, les ofrenes inclouen el sacrifici d’animals.

Les castes són, de per vida, el segell amb el que neixe’s i mors, i són quatre les castes principals: els Brahmanes (sacerdots), Kshatriya (soldats i governants), Vaisyas (comerciants i agricultors) i Sudras (artesans). En el més baix de l’escala social, es troben els Harijans o “intocables” els qui no tenen drets i viuen discriminats per la resta de la població.

Nepal és savia i em “prepara” pel què em trobaré més endavant a l’India però ho fa alegrement i de manera festiva en el poble de Bhaktapur.

Una setmana de bromes, sàtira, burla, música, danses, disfresses, màscares celebrant la poderosa i mil·lenària festa tradicional “Gaijatra” amb la seva gent. I també, de la meravellosa companyia de dues grans dones i artistes de casa nostra, l’Alícia i la Sónia, que viatgen entre l’Índia i Nepal durant més de mig any carregades d’una gran sensibilitat i tendresa extraordinària. Conjuntament, aprofitarem la festa d’aquests dies per conèixe’ns, compartir àpats, parlar de la vida, compartir les nostres experiències i contrastar les diferents cultures i racons dels nostres viatges. I és que seguim aprenent i ajudant-nos els uns dels altres en aquesta formidable xarxa relacional entre viatgers … que no deixa de ser un pou de saviesa inacabable!

l’Alícia i Sónia, dues grans artistes i viatgeres de la vida

La burla i l’humor de tot tipus en l’ordre del dia fins al vespre. El “Gaijatra” és un festival saludable que permet a la gent a acceptar la realitat de la mort i preparar-se per la vida després de la mort. Segons l’hinduisme, “tot el que l’home fa en la seva vida és una preparació que porta a una bona vida després de la mort”.

celebrant el “Gaijatra”

seguici dels músics

Bhaktapur situada a la Vall de Katmandú, el seu nom prové del sànscrit bhakta: ‘devot’ i pura: ‘ciutat’. La històrica Plaça Durbar de Patan forma part del conjunt denominat Vall de Katmandú, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco al 1979. La ciutat està edificada en forma de triangle format pels tres temples del déu Ganesha als afores de la ciutat que protegeixen la mateixa. Fins al segle XVI la ciutat va dominar política i econòmicament tot el Nepal. A partir de la conquesta gorkha el 1769 la ciutat es va tancar en si mateixa mantenint una autarquia i independència tant econòmiques com polítiques.

En el passat, la ciutat va adquirir la seva hegemonia per la seva situació privilegiada en la ruta Índia-Tibet. Els impostos i peatges cobrats als comerciants la van reportar una gran riquesa. Cada tardor, els comerciants portaven bestiar oví des Tibet coincidint amb la festivitat nepalesa de Dasain (en hindi Dussehra) en la qual se sacrifiquen animals mascle a la deessa Durga. En el seu viatge de tornada, els comerciants portaven gra, sucre o inscripcions budistes.

Aquesta prosperitat va animar la vida cultural. Els constructors de temples van desenvolupar el seu propi estil de pagoda que va anar després estès des Tibet a Japó. Tal com el significat del seu nom diu (‘ciutat dels devots’) Bhaktapur no ha perdut tampoc en cap moment la seva importància com a centre religiós.

A finals del segle XX i gràcies a un projecte alemany, la ciutat va ser en gran mesura sanejada i restaurada, convertint-se en un dels principals atractius turístics de Nepal.

plaça Durban, Backtapur

Bona part dels seus habitants, especialment els més veterans, no parlen nepalès, sinó newari. L’organització i planificació de la ciutat correspon a l’art newari, estant dividida la ciutat en diferents barris (toles) articulats al voltant d’una plaça amb un pou o una font pública i un altar religiós permanent.

Tots som iguals, tots anhelem el mateix i tots units podem caminar junts … si volem, és clar!

Nepal acaba sent, literalment, una festa”major”en tots els sentits pels seus colors, tradicions, música per les seves ganes de gresca i sobretot, per l’hospitalitat i generositat de la seva gent. Per totes aquestes casualitats que no acaben sent-ho quan les situacions passen i et permets que passin per observar-les, gaudir-les, assaborir-les i compartir-les. I és que, mentre molts de vosaltres esteu celebrant les vostres respectives festes majors, jo no em quedo sense celebrar la meva, enguany, el lloc escollit ha estat la poderosa, tradicional, intensa i divertida Nepal.

Aquí us postejo una imatge impressionant de les vistes de la muntanya de l’Annapurna acompanyat per un poema de l’amiga Anna Maluquer -per cert, la creadora del nom d’aquest bloc- que, per aquelles coses que passen, arriben juntes de la mà.

D’on recollir les paraules? Parant l’orella o llegint les dels altres? Guaitant per les finestres o tancats en una sala? No fóra millor pujar al cim d’una muntanya sense dir paraula?

- Anna Maluquer-

jul 12

2 Comments

Love Is The Only Way … Cambodja!

Buida’t del tot. Deixa que la ment descansi en pau. Les deu mil coses s’eleven i cauen mentre un mateix observa el retorn. Creixen i floreixen i després torna a la font. Tornar a la font és la quietud, que és la manera de la naturalesa. Lao Tsé

Cada dia fa més calor, els dies acostumen a ser matins de grans solejades i tardes plujoses i humides, ve de gust mullar-se allà on t’agafi. Més de dos dies per creuar a Laos a Cambodja. Viatjar per carretera et permet aprofundir més dels petits detalls i compartir més de la gent del camí. La lentitud no és cap problema aquí, tot el contrari, és un privilegi. Aquí no pots tenir pressa, de fet, amb el què porto d’Àsia, no he sentit ningú estressat ni veig a ningú que pateixi la malaltia de l’ansietat, ni llibres d’autojuda ni aquestes coses…

Els autobusos estan “tunejats” i reciclats fins al mil·límetre. M’he permès viatjar amb un bus-llit, però quan dic llit, és un llit de veritat. La carcassa externa és un bus normal però per dins, en comptes d’haver-hi seients, hi han llits de dues places en forma de llitera. Calculo que hi haurà un total de dotze llits dobles en el que hi viatja una servidora. És fosc, fa calor i comença l´aventura de 45 hores per canviar de país, conciliar les corrupcions per passar les fronteres, embrutar-se de la suor i pols de tantes hores de viatge i mantenir la integritat i paciència fins arribar, que no deixa de ser una aventura. Arribo a Cambodja:

Un ascens al domini dels deus en l’Angkor Watt, espectacular simbiosis d’espiritualitat, simbolisme, simetria i el més sublim, i un descens a l´infern, en front amb els horrors dels Jemers rojos, en el Tuol Sleng. Això és Cambodja, un país amb una historia tan excitant com depriment, una terra màgica on Ankor watt, la màxima expressió del geni Jemer, conviu amb traumes, la pobresa, la corrupció i la desforestació.

Siem Reap i Phonom Penh potser siguin els destins més transcorreguts, però les ciutats són, en molts aspectes, una bombolla. Aproximar-se a les províncies del voltant, el seu ritme de la vida cultural i la bellesa intemporal dels arrossals i les palmes de sucre. Els temples representen la màxima expressió de la seva cultura coincidència entre l’ambició creativa i la devoció espiritual Inspiració profunda de la cultura jemer cap el món. D’una de gran bellesa i grandiositat.

La comuna dels Chong Kneas, agrupa a 7 dels 170 pobles flotants del Tonlé Sap, i s’han fet molt populars. L’accés és complicat però els aquests pobles tenen una simpatia peculiar.

Rodejada de platges i illes tropicals, la costa meridional encara ara està per explotar, encara que sembla que per poc temps. En l’interior s’eleven les muntanyes Cardamoms, un extensió de color maragda que comença a desapuntar en el turisme ecològic.

Es torna a imposar la presencia del Riu Mekong, font de la vida, on et trobes els darrers dofins d’aigua dolça del sur-est asiàtic. En l’altre extrem, el nord-est és un món a part: paisatges agrestes i muntanyosos habitats per minories ètniques i l’atractiu d una naturalesa allunyada de la civilització.

Malgrat comptar amb l’Ankor Watt (la 8na meravella del món), el gran tresor de Cambotja és indubtablement, la seva gent. Els jemers van viure un infern, però gràcies a una moral i un optimisme contagiós, han sobreviscut amb l’ànima i els seus somriures.

a l’escola aprenent dels 36 nens i nenes de l’orfanat Siem Reap

Cambodja té uns 15 milions d’habitants. Segons les estadístiques el 96% de la població són ètnia Jemer, pel que el converteix en el país més homogeni del sud-est asiàtic. En realitat entre el 10 i 20% de la població és d’origen sham, xinés o vietnamita. Els diversos jemerleu (jemers de dalt) o chunchiet (minories), viuen en zones muntanyoses del país, sumant uns 60.000 o 70.000. L idioma oficial és el Jemer i el parla el 05% de la població. També es “xapurreja” el francès i cada cop són més els que parlen l’ anglès. L’edat mitjana és de 22 anys, i esperança de vida, de 62 anys.

En aparença Cambodja és una nació de gent que somriu i feliç, però una mirada més atenta descobreixes una societat de contrastos: el més vell amb lo nou; els rics i els pobres, l’amor i l’odi, la vida i la mort. Els abismes dels Jemers rojos van deixar al país a tot un poble profundament traumatitzat; només la generació que va créixer després de la guerra sembla escapar a aquesta tristesa. Símbol nacions i font d’orgull, Angkor està per tot arreu: en la bandera, la cervesa nacional, els cartells dels hotels i les pensions. Dona igual lo malament que vagin les coses aquí, els cambotjans van construir Angkor, quelcom insuperable!

Durant molts segles, l’estil de vida a Cambodja s’ha basat bàsicament amb la família, el menjar i la fe. Els grans clans es mantenen units, ressolen els problemes de forma col.lectiva, uneixen els recursos i es reuneixen per celebrar festes i dols. Els vincles segueixen sent molt estrets, encara que són els més joves els que emigren a les ciutats a la recerca de noves oportunitats.

El menjar té una gran importància pels cambotjans doncs, saben que és no tenir-ne i la carència d’aquesta. A finals del 1970 el país es va castigar de fam, i encara avui, hi ha una gran escassetat d’aliments en temps de sequera o inflació. Però els camperols (encara la majoria de la població), la supervivència depèn del que cultiven i el cicle de les collites dicta el ritme de la vida rural.

La fe és una roca en la vida de molts adults, però el budismes els ha ajudat a superar els anys terribles i a reconstruir les seves vides després dels Jemers rojos. Los gritos del silencio (1984) és una pel.lícula commovedora sobre la tema dels poder dels Jemers Rojos.

En quan a l’art, el règim dels Rojos no es van limitar a matar els hereus de la cultura jemer, sinó que també van destruir els seus bens culturals, estàtues, instruments musicals, llibres i tot allò que recordés el passat. Els temples de Angkok es van lliurar de símbols de la glòria i de l’Imperi jemer, però poc més va sobreviure, a part del Palau Real de Phinm Penh. Cambodja està ressorgint de l’art tradicional, així com l’interès creixent de la fusió de cultures.

Aprenent el Takhe, també conegut com a krapeu

El ballet reial de Cambodja és un vincle tangible amb la glòria d’Angkor; fins veure ballar a les apsarares (nines celestials). La música també es remunta, com a mínim, en temps d’Angkor. Sembla fer-se una idea del tipus de música que li agradava a Jayavarman VII. A mitjans del s. XX es desenvolupà el POP cambotjà, anul·lat pels jemers rojos. Els cambotjans van crear escultures sensuals i magnífiques, molt més enllà de còpies de les formes hinduistes, en els temples de Fu-nan i Chen-la. L’estil Banteay Srei de finals s.X està considerat una fita de l evolució artística del sud-est asiàtic.

jun 29

la ciutat romàntica del sud-est asiàtic, la perla d´Orient

Per molt lluny que vagi la ment, mai arribarà més lluny que el cor. Confuci

Entre Xina, Tailàndia i Vietnam un petit tresor: Laos!

El país dels temples daurats, monjos amb les túniques taronges, arrossals verds maragda, de senderisme respectuós, selves verges, romàntiques travesses pel riu Mekonk, camins trillats, elefants al riu i gent més que amable. Un país en via de desenvolupament amb abundats recursos naturals i també un dels països més pobres del món.

natura i flora Laos

Cascades laos, Luang Prabang

Després de la pluja

Els ecologistes de tot el món els tenim preocupats per la delicada situació de la fauna i flora del país, amenaçats per la construcció de lucratives preses elèctriques i per la tal.la de grans masses forestals. La terra infectada per artefactes encara existents del llegat de la Guerra Secreta promoguda pels gran EEUU fa que no es pugui utilitzar la terra en la seva totalitat. En canvi, l´escolarització ronda al 85% de la població, molts dels alumnes de secundària no segueixen per l´agricultura, sobre tot, en les terres altes del país es considera important.

En quan l’art i arquitectura, són de principal naturalesa religiosa. Entre les imatges més característiques figura el Buda que crida a la pluja, que es presenta de peu, en forma de coet. Els wats de Luang Prabrang els posseeixen sim (capelles) de sostre baix i inclinat. La música i la dansa tradicionals s’han perdut casi completament, encara que, en algunes ocasions, es celebren actuacions al palau real de Luang Prabang.

Igual que Tailàndia, aquí tocar el cap d’una altra persona és tabú, així com assenyalar amb els peus a algú o a la figura del Buda. La salutació principal és el nop o wâi, on les mans s’ajunten en posició d’oració davant el rostre o el pit, encara que en les ciutats, estrenyir-se de mans encara és més normal. Quasi tots es laosians de les terres baixes professen el budisme theravada. Molts homes es fan monjos temporalment i passen entre un mes i tres anys en un wat (temple). De fet, un home jove no és considerat “madur” fins que no ha consumit la seva etapa espiritual.

almoina monjos matí

La ciutat més romàntica del sud-asiàtic Luan Prabang! em captiva i m’hipnotitza durant uns dies. Tres dies veritablement carregats de bellesa travessant amb vaixell el riu Mekonk des de Tailàndia. Ho faig amb un nou company de ruta, el Frederic. Home suïs que viatja amb una motxilla ben petita, un parell de mudes i el somriure en la seva mirada. Practica la meditació bipassanai es passeja pel món amb una disciplina com mai he vist. Compartim uns dies junts d’àpats, somnis, converses, sobretaules, espai i temps, viatges, excursions i maneres de veure les coses ben diferents. Arribem agafats de la mà a Luang Praband, un d’aquells llocs que perduren en el record temps després de passar-hi.

Entre el Mekong i el Nam Khan, té innumerables wats protegits per l’UNESCO i ruïnoses viles franceses. Un racó reinventat amb bon gust. Cuina francesa o laosiana, es poden visitar les cascades, banyar-te amb un elefant, llogar una bici i perdre´s pels bans, poblats de rodalies.

Potser no és tot tan nou venint ja de Tailàndia però, el pas per aquesta ciutat, t’atrapa. D’aroma romàntic i ideal per trobar espais màgics i especials.

visita “bans” pobles laosians

els meus superherois de Laos

teixidora local

observant el Mekong

mai 15

1 comentari

l’outback de les veus del desert

-I per què no? Nosaltres no entenem les vostres creences ni hi estem d’acord, ni les acceptem. Però tampoc no les jutgem. Honorem la vostra situació. Esteu on heu d’estar, per les tries que vau fer en el passat i per la llibertat de què gaudiu ara per prendre les vostres decisions. Aquest indret és tan útil a nosaltres com qualsevol altre indret sagrat. Ens proporciona una oportunitat d’aturar-nos, reflexionar i confirmar la nostra relació amb la Divina Unitat i amb tota la vida. Ja no hi queda res, aquí. Ho veus? Ni tan sol no hi ha ossos! Però la meva nació respecta la vostra nació. Nosaltres beneïm aquesta tomba, la deixem estar i esdevenim millors perquè hem passat per aquí. -”la tribu dels Autèntics”, Marlo Morgan-.

L’Outback en anglès australià s’utilitza per designar les zones desèrtiques i despoblades. Aquest és l’espai que cerco a Austràlia en el pròxims dies, a l’atzar allà on em porti el destí.

De Sydney volo a Alice Spring i Ayers Rock, ben el punt mig del país. El lloc de reunió més important de les tribus aborígens havia estat en un altre temps Uluru, que ara s’anomena com la roca d’Ayers: un túmul rogent gegantí emplaçat al centre del país. És el monòlit més gran del món, i s’aixeca tres-cents vuitanta metres per sobre de la planada. Actualment el visiten els turistes, que hi pugen com formigues per després tornar a pujar a l’autobús de l’excursió i passar la resta del dia flotant a les piscines clorades i antisèptiques dels motels i ressorts de la rodalia. Malgrat que el govern diu que la roca pertany tant als legitimistes britànics com als nadius, és evident que ja no és un lloc sagrat. Fa uns cent setanta-cinc anys, els mutants van començar a posar línies telegràfiques als grans espais oberts. Els nadius van haver de cercar nous indrets per celebrar les reunions de les seves nacions.

Uluru sunset

Només hi passo un dia a Ayers Rock i sento que haig de marxar, és tot un muntatge turístic i que no em connecta. No obstant, el taronja, la intensitat del sol i la soledat en alguns racons ho fan suportable i d’alguna manera, és preciós.

the olgas, Kata Tjuta, Australia

Marxo, a on? ni idea, a part d’això, les ressenyes de les guies poc diuen més d’Ayers Rock, les Olgas...

Estic ben sola i sense prendre cap camí, cap decisió. Deixaré el temps necessari per tenir la força i seguir el meu propi instint de caminar cap algun lloc. Em ve de gust escoltar el meu cor, depurar el cos, ment en blanc i fer algunes meditacions al sol.

l’au del desert, l’emu

Al cap d’uns quantes hores, no puc dir quant perquè viatjo sense rellotge però per la posició del sol, hauran passat mes de cinc hores, vaig cap a l’única benzinera que hi ha pels voltants. Allà pregunto a la primera persona que m’inspira si el puc acompanyar en el seu trajecte. Ell em diu que va cap el nord i li responc: -”… the north, it’s perfect!”-. La persona amb qui viatjo, és en Andy, un Austràlia autèntic d’uns cinquanta anys, granger propietari d’una farm de mangos i porta uns dies viatjant amb la seva bella i ben-preuada retro caravana dels 70′s. Amb ell hi va la seva filla de vint-i-tres anys, la Carly, i amb l’alegria de fer aquest viatge per les carreteres salvatges amb el seu pare. La comunicació és divertida doncs, el meu anglès és molt bàsic i ells parlen amb australià, molt diferent a l’anglès doncs per exemple, a les “chips” en pronuncien “chaps” o, “corner” en “cornar”. Però tan se val, riem molt i ens fem entendre. De seguida m’incorporen a la seva vida de carretera i la primera parada, serà un càmping a Alice Springs. Em pregunten si tinc lloc per dormir, i òbviament, els hi dic que no, em conviden fer nit a la caravana. Així que, per primera vegada a la meva vida, experimento el que és acampar i viure uns dies en caravana. I és que quan portes temps viatjant, tens la confiança per fer-ho en gairebé res només amb el que portes a sobre, amb el teu somriure i l’il·lusió i saps que la persona que tens davant té un gran cor només en una primera mirada.

la gent de les carreteres salvatges i solitaries del desert

A l’endemà fem uns quatre-cents kilòmetres més fins que els nostres camins es separin. A la benzinera on reposem i estirem les cames, em trobo en Flappers dinant a la barra del bar, li pregunto si va cap el nord, em diu que si, que viatjarà fins a Darwin, -great!-. Perquè us en feu una idea, les benzineres són les autèntiques, en podeu veure un exemple en la pel.lícula red dog. Un acomiadament amb l’Andy i la Carly emotiu i em regalen un sac de dormir, em diu: -“et protegirà de les nits fresques del desert i escriu-nos quan arribis al teu destí ‘”-.

Dissabte, als volts de les quatre tarda embarco en un super tràiler equipat amb totes les prestacions i tecnologia que una no pot imaginar fins que s’hi troba a dins, una bèstia que tot ho pot! Música de carretera i uns quants somriures de complicitat mentre en Flappers canta sense complexes les lletres de Jack Jockson, U2 i els mítics Pink Floyd …

En Flappers em comenta que ell haurà d’anar fent parades per enganxar i canviar carruatges del tràiler i jo li dic que cap problema, i que a més, em ve de gust ajudar-lo. Però abans de la primera parada anunciada passa un esdeveniment molt potent, a unes quatres hores de ruta a la vora de la carrera comencen a aparèixer moltes serps, de tamany i colors diferents. Jo em quedo fascinada mirant-les des de la distància. El meu cos tremola, entre en un estat alterat de consciència i connecto amb l’amazones de fa uns mesos. De cop i volta, les mateixes persones amb qui em connecto telepàticament i que en unes hores les llegiré per correu: una d’elles, el primer, de la meva metgessa que diu textualment així: “Ninaaaaaaa!!!! aquesta nit he somiat amb tu. Explicaves les teves aventures a través d’un còmic i la nena protagonista eres tu, és clar, eren uns dibuixos nets i clars i mooooolt bonics! llàstima que no et pugui enviar una còpia, els tinc al cervell i prou!!!! muuuua!!! una abraçada estratosfèrica!” Doncs bé, la connexió és gran i telepàtica: vosaltres ho heu experimentat alguna vegada? És sorprenent comunicar-se només de pensament, un gran poder el de la ment!

El sol es va ponent a la meva esquerra mentre surt de la terra la lluna més gran i espectacular que mai he vist… Ploro de felicitat i gratitud. La bendició i reconciliació amb tot i tothom està feta. Parada a la benzinera ben entrada la mitjanit per saludar els amics d’en Flappers, una dutxa rapida i un cafè per mantenir-se despert un parell d’hores mes abans de fer nit.

els darrers 1.600 Km amb el trailer d’en Flappers

En quan les serps, animals que es converteixen en una eina per a l’aprenentatge quan les observes com renoven sovint la seva capa de pell més externa. Poc hem guanyat en aquesta vida si el què pensem als set anys és encara el que creiem als trenta-set. Cal saber desempallegar-nos de les velles idees, creences, dels costums, de les opinions i, fins i tot, també de les velles relacions. Deixar estar les coses pot ser de vegades una lliçó, molt difícil per als humans. La serp no és ni més gran ni més petita perquè es desempallegui de la pell vella. Senzillament és necessari que ho faci. Les coses noves no poden arribar si no tenen espai. La serp sembla més jove, i també s’hi sent quan s’ha tret de sobre el vell equipatge. La serp és un mestre en les arts de l’encant i el poder. Totes dues arts són bones, però poden resultar destructives quan són excessives. Em vé molt de gust experimetar el seu poder i la seva energia entre les meves mans i en trobo una que s’hi deixa:

Nit al tràiler equipat amb llit però abans de tancar els ulls acabo de rellegir les darreres pàgines de “les veus del desert”. Descobreixo una cosa important de mi doncs, en el meu pas per sud Amèrica, a Perú, concretament a Cusco, una dona em va interpretar la meva vida a través de les fulles de coca, si, no del tarot, de coca. I em va dir una cosa ben curiosa que esbrino i lliga caps quan rellegeixo aquest llibre: “la Tribu pensa que els primers éssers humans del planeta van aparèixer a Austràlia quan tota la terra estava unida. Els científics anomenen Pangea la massa de terra única que existia fa aproximadament 180 milions d’anys i, que finalment es va separar en dos. Laurasis contenia els continents del nord, i Gondwanaland incloïa Austràlia, L’Antàrtida, L’Índia, l’Africa i Amèrica del Sud. L’Índia i l’Africa es van separar fa 65 milions d’anys deixant a sota l’Antàrtida, Austràlia i Amèrica del Sud al mig”. Doncs bé, la dona de Cusco em va dir que la meva vida estava re encarnada en varies vides passades i venia de la tribu de l’Atlàntida i em va preguntar si navegava doncs, que era dona de mar, entre d’altres coses… Aquí em ressona i em connecta amb el meu inici i aquest viatge de la sabaticasabata està fent el recorregut de Gondwanaland. Per cert, quin descobriment i quin viatge el de la Marlo Morgan pel desert!

Tanco els ulls amb les darreres paraules de la tribu dels Autèntics ressonant dins meu i amb les llàgrimes als ulls. Torno a sentir la meva fragilitat i vulnerabilitat en aquest viatge.

A l’endemà a les sis matí ja estem ben marxa anant amunt i avall en diferents magatzems per carregar i descarregar el material. Em sento contenta i radiant. Ens passarem tot el matí fent el tetris i suant a més de 35 graus exposats al sol. Començo a presenciar molts aborígens “mig civilitzats” que van de supermercats en benzinera amb la targeta visa a comprar i comprar… i és que el govern australià els hi dona un fons de diners setmanals i molts d’ells, sense treballar, s’han malacostumat a la mala vida, a viure les dues cares de la mateixa moneda. Quina llàstima!

Arribem a Darwin, ben al nord Austràlia i allà l’acomiadament amb en Flappers serà molt emotiu. Tornarem a les ploreres i és que darrerament no ho puc controlar. Sento amor i gratitud enorme de creuar-me amb totes aquestes personetes en el meu destí.

A Darwin seran dies d’observar com es mouen i viuen la població aborigen. Els turistes tornen a aclaparar sense respectar la terra i l’espai dels altres, o millor dit, la terra de ningú. Una servidora anirà a caminar amb la seva fragilitat sota el braç ben aprop del riu del parc nacional Kakadu d’on et trobes els cocodrils, mai n’he vist cap i en tinc certa curiositat, i on també apareixeran els simpàtics i espontanis cangurs per inspirar que vagin sortint les emocions de tots aquests dies de carretera pel desert doncs, si més no, per a mi, ha estat un veritable tresor.

És bo observar, aprendre i esdevenir arran de tot el què passa … És bo donar gràcies, beneir i estar en pau.

cocodril a Batcheltor, the river jungle North Australia

The farm in Darwin

abr 23

1 comentari

no hi han grillons que els privin de ser lliures … Austràlia!

… O sigui, ho saben, viuen en una presó, és preciosa, han fet coses precioses amb ella, però segueixen negant l’evidència. Dylan Moran, humorista irlandés.

L’entrada per la gran Austràlia és per Melbourne, ciutat sofisticada, moderna, elegant i natural, potser la més europea d’Austràlia. Casualment, sóc rebuda a mode d’un divertimento. El punt de trobada? La llibreria central de Melbourne per passar la diada de Sant Jordi amb la resta de catalans residents a la província de Victòria i tot això, sense saber quin aspecte té en Dani. El contacte, en aquest cas, també ve lligat per la meva gent de mar, de l’amic Lluís, actual armador del meu primer i únic veler: el Papasseït, qui em portarà al Dani, un català que des de fa més de deu anys, explora les terres d’Oceania.

La veritat és que agraeixo aquest moment d’estar entre família, encara que tots siguin estranys hi ha quelcom que arrela ràpidament a la sang.

Diada Sant Jordi a Melbourne amb la gent del Casal Català i en Dani, el més culé de tots!(fotografia: Marina Mateos)

Una setmana intensa en aquesta ciutat ben entrada la radiant tardor per conèixer projectes artístics que s’estan realitzant allà així com, participant del “hearts in harmony community music day”. Aquests dies donen per explorar la costa del sud d’Austràlia que de seguida, es deixa entreveure el color taronja i el blau de Tasmània. I és que bé, si a Nova Zelanda predomina el verd està clar que, Austràlia tira cap el taronja!

Flinder street station, Melbourne

L’acolliment especial i divertit de la gent del casal -en Dani i la seva cosina, primer; i després la Marina i la Vicky – ha estat clau per situar-me inicialment en aquest país de dimensions grans que quan hi entres, us ben asseguro que desconcerta i no saps per a on començar… Si més no, aquí es viu molt aprop del sol. Les primeres recerques són per la costa del sud, la Great Ocean Road on arribaré als 12 apòstols i al LondonBridge passant per unes platges salvatges i espectaculars plenes de surfistes a qualsevol hora del dia i amb penya-segats verticals de pedra calcària que s’aixequen sobre un mar embravit.

vistes de la 12 apòstols

London Bridge

Allà tindré la sort de veure els coales, aquest mamífer tan característic de la zona. M’agraden els Coales, són tranquils, pacífics i simpàtics. Són fàcils trobar-los als arbres dels eucaliptus doncs, només s’alimenten de la fulla d’eucaliptus. D’aquí que siguin animals que funcionin en baixa energia degut a la seva alimentació i es passin vint hores del dia dormint ben amarrats en aquests arbres.

coala dormint en un eucaliptus

Des de feia temps, havia somniat que algun dia aniria a Austràlia doncs, era un dels llocs que estava a la llista, doncs bé, aquí hi sóc i amb el somriure d’orella a orella i és que l’energia d’aquest lloc és ben especial. Però sento que haig de sortir de la meva pròpia fantasia i il.lusió per connectar amb la seva pròpia essència. La combinació es torna a repetir, els natius, en aquest cas, els aborígens barrejats amb els australians anglosaxons de nova creació. A mida que vas pujant cap el nord, te n’adones més de la presència dels aborígens en el teu camí. És un tema que em fascina des del primer moment, saber d’ells i de la seva manera de ser però en tot cas en parlaré més endavant a mida que vagi pujant fins a Darwin.

Però el meu descobriment que no em deixa indiferent és l’inici del poblat Australià i llegint amb més aprofundiment m’assabento que el descobriment d’aquestes terres són casuals per una tempesta per mar de la mà del capità James Cook cap el 1770. Ara bé el més divertit és que divuit anys més tard de l’arribada d’en Cook, en el 1788, els britànics hi van tornar per quedar-se amb una flota d’onze vaixells carregats d’armes, estris, materials de construcció i bestià. També portaven a bord un variat grup de 751 convictes i uns 250 soldats i oficials amb les seves parelles. Aquesta variada combinació és el primer comboi en mans del capità naval Arthur Phillips. No em digueu que no dona per molt la transformació de tota una població que dels grillons els ha permès ser lliures!

Una setmana apassionant i molt ben acompanyada per decidir que el proper destí serà el desert Australià fins arribar al nord. No obstant, el pont aeri el faig a Sydney i per aquelles circumstàncies que mai planificaries, acabo fent cap uns dies a Sydney abans d’endintsant-me al desert.

la modernitat de la Sydney city

La Carol i en Xevi, una parella amorosa de Manlleu resident a Sydney des de fa tres anys seran els meus amfitrions a la gran “city”. Torna a ser una trobada espontània i simpàtica amiga de l’Imma de Manlleu, una gran fan d’aquest bloc i a qui li dedico aquest post, i que serà l’inici de moltes afinitats i proximitats amb aquesta preciosa parella. I és que el món està realment connectat i hi han catalans per tot arreu i amb unes vides ben interessants!

La Carol està finalitzant el seu post-doc. de química a l’universitat de Sydney i en Xavi, s’ha tornat, realment, en un gran aficionat del surf. En un mes, desprès de tres anys tornen a casa, i conjuntament, compartim la situació d’alerta i crisis que ens arriba del nostre país però que no ens espanta perquè d’il.lusió per realitzar els nostres somnis no ens falta. I és que poder-se allunyar i agafar distància de la situació ajuda a veure i sentir les coses molt diferent i amb més perspectiva.

Tres dies a la city de pas i marxo cap el desert, aquesta vegada no tinc billet ni data de tornada i deixo la motxilla a casa dels meus amics. Ells, mentrestant, vetllen i riuen de la meva propera aventura a l’atzar. Continuarà …

amb la Carol i en Xevi a Maroubra beach

abr 12

He ao, he ao tea, he ao tea roa … AOTEAROA!

I Kuramarotini va cridar: “Un núvol, un núvol blanc, un núvol blanc i llarg!”

Aotearoa és el nom que porta aquest jove país dels Kiwis. Sí, Kiwis és com s’anomenen els nova-zelandesos. Aquest nom prové d’un ocell, una espècie anhelada i amenaçada que planteja la dificultat afegida que es dona en els hàbits nocturns i que només es poden veure en estat salvatge. També té una relació amb la fruita doncs, quan els neozelandesos van començar a conrear la fruita del kiwi, per cert, de procedència xinesa amb el nom inicial nom de grosella xinesa, més endavant van decidir anomenar a la fruita com l’au com a símbol nacional com a reconeixement de la seva au kiwi, però també, i sobretot, perquè aquesta petita au corredora té curioses semblances amb la fruita, per exemple, una panxa rodona i plomes de color marró clar. Després d’una breu ronda de consultes, el nom va obtenir l’aprovació general i el kiwi va passar a ser una au, una fruita i la gent de Nova Zelanda.

Aotearoa=Nova Zelanda

Per situar-se una mica, Nova Zelanda és geogràficament més petita comparada amb Austràlia, una mica més gran que la meitat de l’estat espanyol i amb gairebé 4,5 milions d’habitants, és a dir, menys població que Catalunya. Però el seu tamany no ha suposat cap obstacle per destacar en el món. És un país relativament jove en quan història, ja que es va convertir en colònia britànica al 1840 amb el tractat de Waitangi, el pacte entre la corona britànica i els maoris.

En un altre temps maori significava “comú, o, habitual”, en l’actualitat, la seva cultura està marcada pels nous avenços en l’art, l’esport, els negocis i la política. Encara hi ha alguna generació que mantenen el maori com a primera llengua. En menys de mil anys aquestes illes han vist néixer dos pobles ben diferents: els maoris de la Polinèsia i els neozelandesos europeus, els “pakehas” com els anomenen els mateixos maoris.

SabaticaSabata maorí

Orgullosos del seu país però sense exagerar, així són els Kiwis doncs, ha sigut, entre d’altres, el primer país del món que va ampliar el seu vot a les dones (1893). No obstant, és un país que pateix una de les tasses més elevades de violència domèstica i abús infantil. Un estudi recent suggeria que una quarta part de nova-zelandesos havien patit algun tipus d’abús sexual abans dels 15 anys.

Però el reconeixement més gran internacionalment parlant és a nivell esportiu: el Rugbi, de procedència britànica, és l’esport per excel.lència i avui en dia aquest joc està absolutament lligat a la seva historia i cultura nacional. El criquet és un altre l’esport important però es practica més en la temporada estiuenca. No obstant, els Kiwis, no només veuen esport sinó que el practiquen. Un país que no et deixa indiferent si practiques també un esport d’aigua.

A mi, personalment, m’ha impressionat molt la seva cultura de mar. No és d’estranyar veure cada dia per la tarda una flota de mes de 200 vaixells fent una regata desprès de la jornada laboral. Doncs, a Auckland, coneguda també com ciutat de les veles compta amb la major flota nàutica de tot l’hemisferi sud. És tanta la gent que practica la vela que és fàcil trobar-te un neozelandés entre les tripulacions més importants de l’America’s cup o de la Volvo Ocean Race.

per les antípodes a la guaita dels taurons, pingüins, balenes i dofins …

Canviar de continent torna a ser un contrast gran per passar en poques hores del tercer al primer món. La intensitat dels primers cinc mesos per les amèriques deixen una emprempta forta, moltes emocions que encara ara es remouen i costarà uns quants dies de jetlag fins endinsar-me en una nova cultura, una nova llengua, una nova manera de ser i fer.

El primer destí és Auckland, a can Farràs, un català que des de fa 37 anys viu juntament amb la Vivien i els seus dos fills, l’Amelia, l’Arnau i el gos Jordi. Arribo a ell pel Josep de Xalinda, el meu amic “el mago” de Garraf qui m’ha donat un cop de mà important dibuixant l’itinerari de la SabaticaSabata. La seva relació amb el Joan neix a Auckland, ciutat on va viure una bona temporada ja fa uns anys enrera.

a Can Farràs-knowles

En Joan des de fa anys es dedica a la traducció lingüística i des de fa pocs, també, a la importació d’ibèrics i formatges a Nova Zelanda. Però amb ell, compartirem des del primer moment un bon feeling doncs, li apassiona i practica la música i el mar, i des d’aquest lloc, es forgeran els primers deu dies d’una relació d’amistat intensa i especial.

Al seu costat, hi ha una gran dona, la Vivien que parla una mica català i coneix de primera mà la nostra cultura. Ella ha estat molts anys vinculada amb el món de la dansa i en l’actualitat, té un càrreg important al ministeri educació de Nova Zelanda i des d’ací m’acompanyarà a conèixer projectes artístics que es realitzen a Auckand.

Durant aquests dies coincidiran les vacances de setmana santa i els passaré navegant amb ells, fondejats a l’illa Kawau i l’Illa Waiheke, un lloc paradisíac on els multimilionaris es barregen amb els hippys i artistes bohemis amb clau d’ecologistes. Baies rocoses amb aigües de color, ideal per a una servidora iniciar-se a la pràctica del Kayak i no treuré ull de la mar en la travessia a l’espera de visionar algún tauró…

una tripu de primera divisió

Seran dies de canvis per aquesta divertida família doncs, al petit de la casa, l’Arnau, dedicat apassionadament a la nàutica professional esportiva, li han ofert en pocs dies entrenar conjuntament amb el company de la filla d’en Peter Blake, la tripulació irlandesa de la volvo ocean race durant sis mesos pels mars i oceans del món i com a port base Alacant. Quina gràcia tot plegat, les arrels tiren cap a casa i en Joan i la Vivien ja comencen a projectar una nova etapa al retorn en breu per terres catalanes. Potser el proper port serà Garraf? …

Una altra connexió important a Nova Zelanda ha estat també des de Garraf i connectant per mar. Alguna cosa em té fascinada amb aquesta doble coincidència doncs, la Cristina, l’armadora del Cocoliso del port Garraf, em porta al seu cosí, en Julio, diplomàtic de l’ambaixada espanyola a Nova Zelanda i resident a Wellington des de fa un parell d’anys.

Aquest granadí, pianista abans que de fer de diplomàtic, és un enamorat de Mahler, de les sonates de piano de Schubert i també, d’en Lluís Llach. De caràcter senzill, disciplinat i sense austentar, practica cada dia la meditació zen quan encara no ha sortit el sol. Li agrada llegir, observar, escoltar i la seva manera i convivència durant els propers dies em portaran a la més absoluta admiració: bravissimo Julio!

Uns dies a la capital, Wellington, abans de passar a la “tan parlada” illa del sud, però no abans sense escoltar a Mahler i Stravinsky interpretats per la New Zealand symphony orchestra i passejar pel parc botànic amb la bona i generosa companyia de l’Ana, també gent amorosa de l’embaixada espanyola.

Julio a Wellington

La naturalesa a Nova Zelanda és tan impressionant que no et deixa indiferent i en la que es pot constatar en la trilogia del senyors dels anyells del director Peter Jackson. Encara que per la gran oferta turístiques en les grans ciutats, i sobretot a l’illa del sur, la practica d’esports d’aventura no deixen de ser un gran reclam per l’espectador que passa per aquí.

Rebre la llum de les platges del Nord d’Auckland de Karekare i Piha, platges absents i verges de sorra negra sense explotar i escenari d’algunes pel.lícules més rellevant com el Piano. Hippys rurals, artistes excèntrics i surfistes, tots ells seduïts per una vil·la senzilla en aquest escenari de gran bellesa. I passejar per les serralades de Waitakere, un parc natural amb talles maoris durant el trajecte i amb uns arbres gegants en perill d’extinció anomenats Kauris, tan és així que en l’entrada al parc, t’obliguen a netejar les soles de les sabates per tal de no introduir cap bacteri que pugui afectar al procés de regeneració actual.

Waitakere

detall flora Nova-Zelandesa

Platja Piha

una finestra al mar

I a l’illa sud, Abel Tasman National Park un parc costaner al nord de l’illa sud amb bosc autòcton i un blau brunzent en les seves platges amb precioses caletes. I el PunaKaiki Pancake Rocks de Westport a Greymouth per la costa oest fins arribar el llac Brunner. Aquí, em trobaré a nous i preciosos companys de viatge on coincidirem en l’aventura de descobrir i compartir racons espectaculars de l’illa del sud.

companys de ruta illa Sud

Abel Tasman National Park

el “shoefiti”, art neorural pels prats de Nova Zelanda

pancake rock

forma de la pancake rock

els colors de la Franz Josef Glacier

compartint la llibertat de l’Elsa i la Daniela … enjoy!

I els dies i les hores no arriben per més. Ara estic escrivint amb unes vistes espectaculars que despisten des del Kiwi Rail que va de Greymouth a Christchurch, on em quedaran unes hores per visitar Chritschurch, una ciutat abatuda pel darrer terratrèmol de l’any passat. I és que a Nova Zelanda hi entro desprès de viure en primera persona, i per primera vegada, dos terratrèmols a Santiago de Xile i marxo amb el testimoni d’una ciutat marcada com a conseqüència d’aquesta realitat, també, de la naturalesa.

mar 14

1 comentari

Lutar e nunca sobreviver … Executar e nunca escapar …

Tothom té por d’alguna cosa. De vegades, es tracta de pors inapropiades i d’altres, són neuròtiques. En altres ocasions tenim bones raons per estar espantats. Però de totes elles, la por redueix la nostra capacitat d’actuació, ens convenç que és millor no intentar-ho, no arriscar. Les nostres pors més importants són la por a la pèrdua i al canvi, a saber, a deixar que passi ja romandre, la por a obrir-se al món, la por als altres, la por als sentiments aliens, la por al rebuig, la por a donar i rebre, la por a les anades i vingudes i la por a la soledat que inclou la por al buit. Aquestes són també les condicions de la vida humana i aquests són quatre dels fets reconeguts de la vida: – Al final estem sols; – Les coses són transitòries; – La vida és imprevisible i sovint injusta; – I el sofriment sembla ser una experiència universal. David Richo

Cada dia una emoció, una revelació i un esdeveniment nou. Cada dia esperar l’inesperat, trobar lo inexistent i lluitar amb l’impossible. Cada dia conèixer, aprendre, riure, compartir, jugar i meditar. Cada dia deixar les preocupacions enrere, les pors de costat i les frustracions en l’oblit. Cada dia respirar la sorpresa, palpitar l’alegria i saltar a lo increïble. Perquè cada dia és únic i no hi ha un altre que importi.

La teoria està clara i arriba el moment de posar-la en practica: benvinguts a Rio de Janeiro, benvinguts a quan l’amor es troba amb la por.

Fa calor, molta calor. Primeres olors, exploracions i passejades per les platges d’Ipanema, Leblon, Copacabana. Ja és una realitat constatada i és que, són veritablement espectaculars!
La seva gent riu, balla, juga a volei, futbol platja o amb les onades o i sobretot, es mostren sense complexes i sedueixen la bellesa dels seus cossos brillants, musculosos i fibrats amb un daurat torrat que no em deixa indiferent a cada pas que avanço.

A Rio, hi ha un culte pel cos important i et topes amb un gimnàs a cada cantonada. Si, és ben cert i no un mite, us ho puc ben assegurar. La imatge és important pels carioques i podria subratllar que és el que entra a primera vista a les primeres hores d’arribar.

una tarda per la platja Ipanema

A ritme de samba i bossa nova em trobaré amb en Kevin, la Vera-la meva padrina carioca-i la preciosa parella Bea i Leo. Tots ells guapos per dins i per fora amb ganes de compartir generosament tot el què passa en aquesta divertida ciutat: des d’un somriure cada despertar, un passeig, una conversa, una sobretaula, en fi, molta gratitud pel seu amor, humor i acolliment. Estic convençuda que Rio no seria el que és sinó haguessin aparegut aquestes persones.

Kevin, el meu petit ídol que somriu cada despertar

Vera, la padrina carioca

el calor de la Bea i Leo a Leblon

Una escapada uns dies a pocs kilòmetres al Sud a la tan recomanada, transcorreguda i coneguda Ilha Grande. Una illa on desembarquen a totes hores centenars i centenars de turistes a visitar aquesta antiga presó paradisíaca. Allà em trobaré amb la Miriam, una amiga del cole de la infància i la trobada enfortirà la nostra relació i és que, els anys passen però hi ha quelcom que es manté en essència, que mai es perd i això, sentir-ho, emociona.

Desembarcant a Illha Grande

visita de la gent de casa, amb la Myr i la Sara al mascaró de proa d’un clàssic

SabaticaSabata a Rio

vistes des del Pão de Açúcar

Tot s’acaba després de la festa… Sento l’aclaparament, la impotència, la frustració de continuar amb el viatge. Tinc ganes de cridar i només ho faig per dins. La meva soledat segueix aquí, aquella solitud que sempre he volgut sentir. Que la incomprensió mai m’abandona. Segueixo esperant construir la meva llar a les alçades. Però veig que a la terra també podria trobar un lloc. Ara espero mentre caic.

I des d’aquest lloc, que succeirà demà? em pregunto.

Que res canviarà estic segura però tot i així, m’importa. I demà, un nou dia serà i àdhuc expectant m’espera. Que ara gaudeixo aquest patiment passatger ja que em fa més forta i vulnerable alhora, tocant la fragilitat amb els dits. Perquè he de callar ja que això ningú ho ha d’escoltar doncs, és el camí simple però no el que imagino jo. Si la realitat no em deixa plasmada, quin és el punt si no puc canviar-la … de que serveix continuar?

Paciència (…)

feb 21

4 Comments

la inabastable, inesgotable, immensa Buenos Aires: un elogi a la diversitat!

vi interminables ojos inmediatos escrutándose en mi como en un espejo, vi todos los espejos del planeta y ninguno me reflejó (El Aleph, Borges).

Arribo a Buenos Aires des de la Patagònia a dit. Sí a dit, i no us espanteu que no fa basarda! Es sumen uns quants milers de quilòmetres més per carretera dels ja transcorreguts. Un total de sis camions en tres dies doncs, el transport a Argentina és extremadament car i segons els experts en viatges, i també en parlen les guies més importants, és un dels llocs de l’amèrica llatina on es pot viatjar amb seguretat fent auto-stop!

L´experiència ha estat enriquidora doncs, les històries viscudes al voltant d’un mate compartit amb en Carlos, Juan, Jorge, Daniel, Matias i Ezequiel han estat d’una generositat extrema i quina vida la d’aquests professionals! -cal a dir que no he viatjat sola sinó que m’ha acompanyat la col·lega russa que casualment, en cada país ens retrobem si o … si-.

En la darrera parada a l’estació de servei són les sis del matí, compro el diari i en el titular central em trobo: “murió -el Flaco- Spinetta, el artista que mejor sintetizó la poesia y el rock“, mentres un altre titular l´acompanya amb la notícia “inseguridad en Buenos aires: un delicuente mató a un fotógrafo francés en plena plaza de San Martín“. Amb aquestes dues notícies de dol i indignació en primera plana entro a la inabastable, inesgotable i immensa Buenos Aires.

Retrobament a la ciutat amb els germans germànics Fabio i Lara, ja us avançava en l’anterior post que en aquest viatge ens anem retrobant uns quants, per anar al concert de “La bomba del tiempo“ al Konex. Lloc que em fascina i em recorda a les fàbriques restaurades i transformades en centres culturals d’Alemanya. Amb la seva especial arquitectura l’edifici va ser construït en la dècada de 1.920 utilitzat com a fàbrica de dipòsit d’olis fins l’any 1992. Anys més tard va ser adquirit amb la finalitat de crear la Ciutat Cultural Konex i convertir-lo en un referent de l’activitat cultural d’aquest país. Avui dia el complex ocupa gran part de la superfície amb una re funcionalització de les seves instal·lacions on conviuen i s’interrelacionen tot tipus d’expressions artístiques amb l’objectiu comú d’aportar un enriquiment cultural i artístic a la comunitat.

centre cultural Konex

art urbà

Argentina a nivell polític també té la seva història. No obstant, aquesta darrera dècada les han viscut de tots colors. Com em deia una col·lega porteña: “ustedes en Espanya estan en plena crisis pero en Argentina estamos en crisis permanente desde hace tiempo y aprendimos a vivir con ella y a conciliar el sueño con el miedo”. A recordar en el mític 2001, el gran deute del país d’una economia fràgil que va acabant amb el famós corralito amb la restricció de la lliure disposició de diners en efectiu de terminis fixos, comptes corrents i caixes d’estalvis imposada pel govern de Fernando de la Rúa. L’objectiu que es perseguia amb aquestes restriccions era evitar la sortida de diners del sistema bancari, intentant evitar així una onada de pànic bancari i el col·lapse del sistema. Un període on en el curt plaç de tres setmanes van passar tres presidents diferents. Actualment, tampoc estan de sort doncs, el govern actual ha hagut d’afrontar a escàndols corruptius importants. Ja veieu, ningú se’n salva!

Al barri de San Telmo és un barri on aprofito per trobar-me amb la Mafalda i connectar-me amb la xarxa de la gent de casa:

La Cristina, mare de la Laura, amiga, artista i terapeuta afincada a Barcelona des de fa uns anys. Ens trobem al mític i popular Café Tortoni per fer una “tradicional picada” i parlar una mica de la vida, cultura i política “porteña”. Ella és la primera que em mostra la ciutat per dintre i per fora i acabem passejant per la Recoleta.

La recoleta és el barri amb més estàtues per metre quadrat de la ciutat. Allà es troba el famós i transitat cementiri de la Recoleta, dissenyat el 1822 pel francès Prosper Catelin. Per descomptat, aquest lloc alberga algun dels protagonistes de la història d´argentina, com és el cas d´Eva Perón.

Els pètals pel futur creats al 2002, la Floralis Genérica d´Eduardo Catalana, i que s´ha convertit en el símbol de la nova Buenos aires. Construïda en alumini i acer sobre un estany envoltat de senders, els seus sis pètals, de gairebé 20 metres de alçada, s’obren amb els primers raigs de sol i es tanquen al vespre.

A l´endemà em trobo i conec en Marc al casal català de Buenos Aires. Un català i educador social enamorat de la política en general que està recorrent l´Argentina des de fa ja uns dies i amb qui compartiré generosament un apartament a Buenos Aires. El contacte aquesta vegada és la Mercè, amic de la família de Girona!

San Telmo és un barri on cada dijous des de fa anys es concentren Las madres de la plaza de mayo. Una associació formada durant l’últim govern militar de la República Argentina amb la finalitat de recuperar amb vida als detinguts-desapareguts, inicialment, i després establir qui van ser els responsables dels crims de la humanitat i promoure el seu enjudiciament. Posteriorment tracten de continuar el que elles entenen com la lluita que van intentar portar a terme els seus fills, mitjançant la mateixa associació, amb la seva pròpia ràdio, universitat (UPMPM), cafè literari, pla d’habitatge social, escola bressol i programa de televisió. Actualment, es troben dividides en dos grups: el grup majoritari, denominat: «Madres de la plaza de Mayo» (presidit per Hebe de Bonafini), i les «Madres de la Plaza de Mayo Línia Fundadora» (presidit per Marta Ocampo de Vásquez).

Un altre racó transcorregut són els colors de la Boca que crida l’atenció de tot turista que passa per Buenos aires. Aquest barri va ser fundat per immigrants italians a meitat del XIX. Un barri obrer situat en el port vell i en “la boca” del riu Riachuelo que fou construït per immigrants italians procedents de Gènova. El seu principal atractiu és “el caminito”, un passeig peatonal bordejat d’edificis i façanes de cobertura de metall ondulat pintats de diferents colors vius i alegres. En realitat, en els seus orígens, el barri era colorit perquè al ser un barri pobre, els seus habitants aprofitàvem les restes de pintures que pintaven l’obra viva dels vaixells que amarraven al port vell. Al reciclar les pintures sobrants dels vaixells, les tonalitats resultants eren molt variades, de colors vius, i això va ser la causa de la seva popularitat inicial que ha acabant sent un artifici per reclamar a tot turista despistat.

“el caminito”, la Boca

Passejar pel barri més bohemi i “xic” de la ciutat, es tradueix en passejar pel barri de Palermo viejo. Un soho, una modernitat “porteña”. L’escriptor Borges va viure en aquest barri. La gràcia de tot plegat és que a la cantonada hi ha la Plaça. Julio Cortázar. Curiosament, Borges i Cortázar van mantindre una relació distant i molt marcada per diferencies d’estil i ideologia. Però Palermo els acabarà unint íntimament en una dimensió geogràfica: carrer Borges amb cantonada Cortázar.

el MALBA, museu art contemporani Buenos aires

A Buenos Aires abunden les llibreries: no sabeu com he gaudit passant tota una tarda entre llibres i prestatges! De fet, aquestes, brinden l’opció de comprar un llibre i llegir-lo tot prenen un cafè en el mateix local però, cap supera l’espectacular El Ateneo que anys enrere va ser un antic teatre, el Grand Esplendid i que, des de fa anys, els llibres ocupen les llotges iel pati de butaques mentre el cafè es troba a l’escenari. Una de les llibreries més boniques i grans que he vist en el món!

llibreria El Ateneo

Més enllà de descobrir i explorar racons, el meu pas per les ciutats de l’amèrica llatina fins ara ha estat marcat sobretot per les persones que deixen veure el seu cor i els projectes que la conformen.

Aquesta vegada a Buenos Aires hi entra la generositat d´en Santi Palazzo. Locutor i director del programa de música reggae amb més audiència de tota l’Argentina. I arribo a ell per insistència de la meva amiga i productora Helena Febrés, qui comparteix pis a Barcelona amb la germana d’en Santi, directora del conegut festival creatiu “Punto y Ralla”

En Santi m´acull per conviadr-me a sopar amb la seva família i assistir més tard, al programa de ràdio durant tres hores en directe per parlar de música i, de pas, de la SabaticaSabata. El programa: “la de dios”, al 95.9 FM, es retransmiteix amb molt èxit tots els divendres en directe des de fa més de deu anys!

Santi Palazzo en directe 95.9 FM en “la de dios”

Una altra persona que marca un abans i un després del què porto de viatge és la músic i gran pedagoga Violeta Hemsy de Gainza.

Em trobo amb ella personalment per fer-li present d’un regal de la seva amiga i ex-alumna Lily d”arte para crecer” de Lima i un altre, del músic i pedagog Jorge Matamala de Santiago de Xile en motiu del seu aniversari. Aquesta és l’excusa per arribar a ella i tenir el plaer de conèixer-la personalment doncs, és una persona que admiro professionalment des de fa molt de temps per la seva saviesa, experiència, producció i vocació en el món de la pedagogia artística.

Em convida a casa seva per després per anar juntes al IV Festival de Orquestres Infantils i juvenils de tot el país, organitzat per la Fundació Soijar i amb la que tinc el gran honor d’assistir-hi per escoltar a centenars de joves d´arreu del país sota una mateixa manera de fer, basat en “el sistema” de les orquestres infantils i juvenils de Veneçuela.

El concert és un bon lloc per conèixer els amics, col·legues i alumnes de la Violeta on acabarem discutint i generant reflexió entorn la pedagogia musical actual fins ben entrada la nit. I és que, des dels anys 90 han estat observant una crisi profunda i estructural en els sistemes educatius en general i l’educació musical en particular. Doncs, estem assistint a una crisi general en l’educació pública des d’on es construeix la democràcia. El món està sent governat per la globalització i el seu pensament neoliberal, on l’educació artística no es valora i no ocupa lloc. S’han perdut els valors humans. Això ha de començar a canviar aquí i allà, vosaltres ja m’enteneu…

Una sorpresa de la vetllada ha estat conèixer la seva amiga Déborah Kalmar. Un troç de dona que dedica la seva vida a l’expressió corporal-dansa, la música, el dibuix i l’educació per a l’art. Filla de la gran, coneguda i guerrera ballarina vikingo-celta: Patricia Stokoe.

La connexió amb ella és tan forta que a l’endemà ens tornem a trobar per conèixer l´estudi Kalmar-Stokoe fundat al 1.968 per la seva mare i que en l’actualitat, ella mateixa dirigeix i imparteix classes. Em fa present d´un petit tresor que acaba de sortir al mercat, el llibre: “la vida y obra de Patricia Stokoe”, resultat d’una tesis i co-producció amb J.Cardona. Només obrir la primera página, em trobo una dedicactòria dels autors que em ressona i m´emociona: “a las mujeres valientes, decididas, curiosas, que con coraje cruzaron océanos, cambiaron de país, amaron, trabajaron y encararon su destino sin mirar atrás”.

La tarda passa volant al voltant d’un mate i parlant de pedagogia, art i de la vida en general. Amb tot això s’afegeixen les seves col·legues amb qui comparteix el projecte de L’Estudi i la cosa va prenent un espai immens. La intemporalitat d’aquesta passió per compartir vides s´acaba perquè toca marxar i seguir el meu viatge. La diferència és que aquestes dues dones marquen considerablement el meu pas per Buenos Aires. Dues grans professionals que inspiren des de la vocació, la creació, el coneixement i sobretot, des de l’experiència i les emocions. I és que com diu Haroldo Conti: uno es historia, ¿qué hay para adelante? Caminos.

Violeta Hemsy de Gainsa i Deborah Kalmar

És moment d’anar tancat el meu pas per Buenos Aires…

La darrera nit és per “veure” teatro ciego que no és el mateix que el teatro de los sentidos. L’obra està representada per persones sense visibilitat i l’espectador experimenta des del primer moment, la mateixa sensació que l’intèrpret de viure i sentir des de les fosques, és a dir: el què veus quan no veus. Els primers deu minuts em costa adaptar-m’hi però quan em relaxo, entro amb contacte directe amb l’obra.

Per cert, hi han 1.088 espais a la ciutat destinats a l’activitat teatral en totes les seves variants i molts d’ells representen diverses obres simultànies, de manera que l’oferta acaba marejant!

I per acabar, una bona pizza de forn de llenya per rememorar el gust de la ciutat en ple bullici cultural i de carnestoltes doncs, no vull tancar aquest post sense parlar de la cuina a Argentina que en general, com bé sabeu, destaca pels seus asados. La carn és única, el seus rostits fets al carbó o la llenya acompanyat d’un bon vi argentí. Però la presència i la influència immigratòria de la cuina italiana té un pes important doncs, en cada cantonada et topes amb pizzeries, pastisseries amb un gran sortit de dolços, gelateries artesanals, rostisseries especialitzades en pasta fresca que la preparen expressament cada dia, entre d’altres … una delícia que des del gust que no et deixa indiferent.

Buenos Aires s’ha traduït en dies de pedagogia, art, milonga, reggae, murgues i expressió corporal: un elogi a la diversitat d’una ciutat que és digna de les persones que la fan.

feb 3

Santiago a mil amb la consagració de la primavera!

S’obre el teló: Santiago a mil. Silenci. Un crit d’alliberament en el més íntim, secret i fonamental del cor de les persones està a punt de succeir…

Deu dies de descans a casa dels Vergara en un barri tranquil i residencial de Santiago de Xile. L’apartament disposa d’unes instal·lacions esportives interessants que acabo no utilitzant per mandra i cansament. Però si aprofito per cuinar a la meva manera i sentir-me una mica “com a casa”. La veritat, és que la meva amfitriona ho ha posat tot molt fàcil, cap mena de resistència a la més màxima comoditat garantida en el meu pas per aquesta ciutat.

Fa calor de dia i fresca de nit. Estem en plena primavera d’estiu. Aprofito per descansar, desfer la motxilla, conèixer i fer vida cultural. Primera parada, documental de Wim Wenders sobre la ballarina i coreografa Pina Baush en 3D “Tanzt, tanzt sonst sind wir verloren” -balla, balla sinó estarem perduts-. Un muntatge impecable, un homenatge d’una bellesa i energia que no et deixa indiferent. Pina va morir durant el rodatge, per això el to dramàtic que envolta la producció. Una elegia dolorosa per als ballarins i tot l’equip de producció que es nota en cada detall, segons Wenders.

Tot just arribo a casa, rebo missatge de la Isabel, la Glòria i l’Anna. Tres ballarines, companyes de mil batalletes i amigues que marquen d’alguna manera especial la meva relació amb la dansa i la vida. Segueixo amb les sincronicitats: aquí estan!

A l’endemà, rebo la trucada del músic i pedagog Jorge Matamala. Fundador del conegut grup de música i teatre medieval xilè calenda Maia. Arribo a ell per recomenació directa de la Lilly d’ arte para crecer de Lima, Perú.

Quedem en trobar-nos al tren, a les rodalies de Santiago. Em diu que el reconeixaré per la seva simpatia, i així és. Quan arribem a casa seva, mica en mica van apareixent els divertits membres de la seva nombrosa família: l’Antonieta i els seus sis fills. Viuen en un galpón restaurat per ell mateix, la seva família i amics. La casa, una obra d’art de collita pròpia amb molt encant, acollidora i amb un cert desordre, que com bé defineix ell mateix, no deixa de ser un ordre en moviment. Ens coneixem a poc a poc al voltant de la taula amb una bona botella de vi i una picada. És fa tot molt familiar i proper molt rapidament, tant, que decidim a l’endemà tornar-nos a trobar per continuar coneixent-nos i parlar de poesia, pedagogia i art. Aquest cop però, proposa trobar-nos al mercat de la Vega per anar a “almorzar”, com ells diuen. Però abans de marxar, em fa escriure un llibre de visites que tenen a casa i em regala violeta se fué a los cielos, gran pel·licula que recomano veure sobre la vida de la xilena, Violeta Parra.

Seguim a l’endemà al migdia al mercat amb un to més desenfadat. Em porta en un lloc ple de petits restaurants casolans de la gent obrera local, per menjar senzillament uns tradicionals “porotos con citas amb un cafecito frío” pel mòdic preu de 1.000 pesos (equivalent a 1,5 euros). Un plat d’hivern que fa suar en ple estiu però que, entra per la seva exquisitesa. Després s’ofereix a passar el dia en mi, de la qual cosa, em porta pels racons més emblemàtics i peculiars de la ciutat. Visitem el centre cultural de la moneda on hi ha l’exposició de Matta. El dia passa amb la seva intemporalitat i quan arribo a casa, l’Isabel té convidats. Cada vesprada és una festa, una reunió d’amics. M’afegeixo al sopar i a les seves converses que giren al seu voltant fins ben entrada la matinada…

Durant els següents dies, vaig compaginant simultàniament la vida diürna que gira al voltant del Jorge i a l’entorn de l’Universitat de Xile i, la vida nocturna entorn de l’Isabel. Suggereixo a tots dos, en algun moment, fer coincidir les dues vides amb l’excusa de cuinar un arrosset abans de marxar. Una paella amb fruits del pacífic que acaba sent per a més de vint comensals … tota una festassa!

La setmana passa volant amb tanta activitat social i cultural. Són de deu a dotze hores que em permeto dormir cada dia, per fer vida de tarda i nit.

En Jorge em convida a l’Universitat de pedagogia i filosofia per una trobada mensual entre filòsofs del qual ell hi forma part conjuntament amb l’Antonieta. Són tretze caps pensants que es trobaran per darrera vegada abans de les vacances d’estiu. Aquesta vegada toca parlar de “el desafío de la educación: una nueva educación para una nueva sociedad” del filòsof xilè Jorge Millas. Després de quatre hores de reflexió i discussió sobre l’obra proposada, anem a sopar per seguir amb la tertúlia fins ben entrada la nit.

Jorge Matamala

Aquests dies són dies de molta intensitat cultural, social i d’universitat a Santiago. S’està acabant el curs escolar i des de que he conegut a en Matamala, no em separo d’ell. Em porta al seu costat perquè m’impregni de tot el què ofereix i li brinda la seva vida durant el dia a dia.

M’emociona la lucidesa, sensibilitat, generositat i convicció d’aquest home, músic i professor d’Universitat. Músic de carrer de base, poeta de vida i pedagog per vocació. El poder de la veritat i la força que aquest professional predica i practica -sense pontificar-, verdaderament és sensacional! Independència apunta de sacrifici, ingeni i per sobre de tot, amor pels valors fonamentals de l’art i del ser humà.

Conec els seus companys d’universitat i el director del departament de pedagogia musical amb qui pactem el compromís de fer futures trobades entre projectes d’ambdós països. Tot això ens acompanya converses sobre art, filosofia, poesia i política. Sí, política. Perquè la discussió a Xile està instaurada a favor o en contra de tal o qual projecte. És una discussió interessant perquè més enllà de cada projecte en particular, m’ha permès donar una mirada més amplia al model actual de Xile. Un model creat durant la dictadura i reforçat durant els 20 darrers anys. Doncs, la Constitució va ser creada al 1980 en plena dictadura Pinochet i segueix encara en vigència.

A l’endemà, passo la tarda amb el projecte de l’Orquestita de integración Latinoamericana, de la mà de Juan Reinoso i els seus companys. Del qual en parlaré en breu en la secció de pedagogia d’aquest bloc.

Alguns membres de l'Orquestrita de Integración Latinoamericana

Mentrestant, és primavera a casa de l’Isabel doncs, està en ple enamorament del príncep Antonio i em transmet les seves papallones a l’estómac com una adolescent… i és que en l’amor, no hi ha edat !!! La veritat, és que m’impregno de la seva il.lusió i energia. Ho visc de primera persona amb molta alegria.

L'Isabel, l'amfitriona

Quan arriba el dia de marxar, en Jorge em convenç per quedar-me un día més per anar a escoltar l’orquestra simfònica de l’Universitat de xile que interpretaran la consagració de la primavera d’Stravinsky· Així que trobo una perfecta excusa per prorrogar uns dies més la sortida.

A l’endemà, visitem al mercat de segona mà per fer-me amb uns llibres de literatura xilena per les trenta hores d’autobús que m’esperen per arribar a la terra de foc. Després dinarem amb l’Antonieta que ens espera a casa amb unes humitas casolanes per llepar-se els dits. Migdiada a casa dels Matamala, i abans d’agafar el bus, encara apurem una mica més per una altra actuació del ballet nacional de Xile. Tot plegat una bogeria farcida de bon humor i ganes de quedar-m’hi amb aquesta bonica gent: Santiago a mil!

He conclòs el ritual primaveral a Santiago. El sacrifici als déus s’ha complert amb l’amor de l’Isabel i l’Antonio. I jo, segueixo dansant a la meva manera i canviant d’escenari cap la terra de foc fins a la fi del món en aquest viatge constant de la nostra vida … del naixement a la mort.

: el fons de pantalla de les vesprades a Santiago de Xile …

gen 23

1 comentari

Al tiro Xile! de la terra dels maputxes a Violeta Parra, Pablo Neruda, Isabel Allende, Roberto Matta, Jodorowsky, Claudio Naranjo i Fran Wahl, entre d’altres…

Estoy mirando, oyendo, con la mitad del alma en el mar y la mitad del alma en la tierra, y con las dos mitades del alma miro el mundo. Pablo Neruda

Així és com transforma la meva mirada, la meva ànima per terres xilenes. A poc a poc canvio d’escenari passant pel més àrid, calorós i ataronjat salvatge desert atravessant les serralades andines fins arribar a la bella dentadura del blau més salvatge i intens Pacífic. L’itinerari segueix baixant cap el sur, del desert d’Atacama passant per la Serena, Valparaíso fins arribar a Santiago de Xile.

creuant el desert per entrar a Xile

San Pedro Atacama

Són dies de calor, d’estiu i tornar a fer molts kmts per carretera per seguir el camí. Hi ha una cosa, que m’ha impressionat radicalment del canvi de Bolívia a Xile: la seva economia. A Xile es multiplica per 10 el cost de tot. M’he trobat uns quants companys que als quatre dies d’arribar a Xile fan marxa enrere pel seu preu elevat: sembla un país capitalista europeu … quin contrast! Això també es fa evident en la pobresa social i del carrer doncs, el registre canvia consideradament no perdent de vista es clar, que no cal baixar la guàrdia amb el tema de la seguretat a l’hora de viatjar.

per les platges de la Serena

Després d’una petita parada per les platges de la Serena a cavall, arribo a Valparaíso a les sis de la matinada quan els carrers estan despullats i la ciutat encara dorm. No obstant, s’intueix l’activitat del port en ple funcionament des de fa unes hores i s’olora la salabror de la seva vida.

perduda pels carrers de Valparaíso

Valparaíso és un lloc de tradicions i colors especials, la seva gent viu en un espai màgic i inspirador. Sens dubte, aquesta llum creativa i poètica, única al món, motiva als visitants d’aquesta laberíntica ciutat a ser un navegant poeta. I perquè els poetes, no deixen de ser intèrprets dels somnis de la terra.

Grafitti casa, barri la Florida de Valparaíso

M’instal.lo al barri de la Florida. Tot ell és un gran mirador d’ambient bohemi i ple d’artistes. L’hostal molt familiar, regentat per dos amics músics dels quals, un d’ells trombonista. Una de les primeres sincronocitats que rebo d’aquesta ciutat.

I de seguida començo a incorporar expressions i xilenismes ja familiars com: “… Si, po!…No, po!…Ya, po!”

la bellesa d’aquesta ciutat no està renyida amb les protestes

Des de l’habitació, m’acompanya el blau de fons de la baia de Valparaíso, que els seus habitants en diuen: “valpo“. I ben aprop està la residencia del poeta Pablo Neruda, “la Sebastiana“, la qual, em deixo caure ja que coincideix amb un concert de l‘orquestra infantil i juvenil de Valparaíso.

Neruda va fer l’encàrrec a les seves amigues Marie Martner i Sara Viària l’any 1959 i el poeta els defineix molt bé què és el que desitjava com habitatge:

“vull trobar a Valparaíso una caseta per viure i escriure tranquil. Ha de posseir algunes condicions. No pot ser ni molt amunt ni molt avall. Ha de ser solitària, però no en excés. Veïns, tan de bo invisibles. No s’han de veure ni escoltar. Original, però no incòmoda. Molt alada, però ferma. Ni molt gran ni molt petita. Lluny de tot però, aprop de la mobilització. Independent, però amb comerç a prop. A me´s, ha de ser molt barata”.

“La Sebastiana”, residència Pablo Neruda

A la Sebatiana s’hi pot constatar que la creativitat i bon gust del poeta eren il· limitats i em crida una especial atenció el disseny de la llar de foc, peça dissenyada pel mateix Neruda i que ell mateix li va possar el nom de ”la tinaja de humo” .

Al poeta li agradava passar el cap d’any a Valparaíso amb els seus amics doncs, la Sebastiana era un mirador privilegiat pel tradicional espectacle pirotècnic del port. Allà va passar el seu darrer cap d’any, el del 1972 i va veure arribar el 1973. La Sebastiana va ser saquejada després del cop militar del 1973-, va ser restaurada el 1991 i al desembre d’aquest mateix any es va inaugurar la casa museu.

La visita d’aquesta casa no em deixa indiferent i em remou perquè em transporta a casa, a “la roca”. Tan aprop tan lluny, tenen moltes similituds.

¨El Océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana”. Neruda -Vistes de la Sebastiana-

Escoltar la frescura del projecte de l’orquestra juvenil, visitar la “Sebastiana”, el passeig perdut pels carrers de poesia de colors i rebre notíces d’amics viatjants coneguts a punt d’arribar a Valpo em fa passar una primera tarda extraordinària que acaba en el club nàutic de Xile amb l’objectiu de desplegar veles i navegar l’oceà … i així és!

És la primera vegada en tota la SabaticaSabata que puc veure velers amb vida. Em conviden a baixar a Puerto Montt on s’està efectuant la regata més coneguda de Xile durant deu dies. Hi aniré per viure la final i l’ambient mariner aprofitant que baixo cap el sud però, sento que abans haig de fer una parada important a Santiago abans de continuar, entre d’altres, endreçar i descansar.

al yacht club Xile a punt de desplegar veles pel Pacífic

M’agrada Valparaíso perquè m’és familiar i em porta a les meves dues grans passions: la música i el mar.

les meves dues passions en poesia urbana

També tot just arribar en aquesta preciosa ciutat, rebo de la mà d’un bon amic per correu la publicació d’una entrevista al diari del conegut psicòleg i pedagog Claudio Naranjo, també porteño de Valparaíso. El titular de l’entrevista diu així: “Ocúpate del reino del corazón, y lo demás te llegará“. Aquest missatge arriba en un bon moment… i aquí es sumen unes quantes sincronicitats més!

Amb tot això, costa marxar i deixo amarres per anar a Santiago Xile. Ciutat de la Fran, la Pam i en Jorge. Allà on m’esperen familiars i amics per acollir-me uns dies en ple festival de teatre.

Quan arribo a Santiago a l’adreca en qüestió, em trobo amb una carta de color verd de la Isabel i amb unes claus. El text de la carta diu: ” bienvenida a Santiago! Te cuento que yo no voy a poder recibirte pero estás en tu casa. Hay comida rica en el refri. Te dejé toallas en tu pieza y si necesitas cualquier cosa, me llamas. Te veo luego. Besitos y bienvenida a tu casa”. Deixo caure la motxil.la a l’entrada, dutxa, sopo i caic dormida en una son profunda durant 20 hores seguides.

Avui me n’adono que necessito un stop time urgent en aquesta ciutat encara invisible . I és que estem tan ocupats mirant cap endavant que oblidem fer una ullada cap enrere per apreciar el camí recorregut. Però sentir reconeixement pels altres i per allò que ens ha tocat viure és molt més :

Moltes gràcies a la colla de gent que m’esteu acompanyant i viatjant des de casa, des de l’escola, des del port, des del vostre cor. Us tinc ben present!

I també gràcies a totes aquelles personetes viatgeres i aventureres que m’he trobat fins ara en aquest camí de generós acolliment amorós fins arribar a Santiago de Xile:

… mil gràcies també per a tu Fran, per tot i més!

gen 15

3 Comments

“combata la pobreza, ¡mate a un mendigo!” garabateó un maestro del humor negro sobre un muro de la ciudad de La Paz…

El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo. En su consecuencia. El subdesarrolo de América Latina proviene del desarrollo del ajeno y continúa alimentándolo. Impotente por su función de servidumbre internacional, moribundo desde que nació, el sistema tiene pies de barro. Se postula a sí mismo como destino y quisiera confundirse con la eternidad. Toda memoria es subversiva, porque es diferente, y también todo proyecto de futuro. Se obliga al zombi a comer sin sal: la sal, peligrosa, podría despertarlo. El sistema encuentra su paradigma en la inagotable sociedad de las hormigas. Por eso se lleva mal con la historia de los hombres, por lo mucho que cambia. Y porque en la historia de los hombres cada acto de destrucción encuentra su respuesta, tarde o temprano, en un acto de creación.

Eduardo Galeano “las venas abiertas de América Latina” (Calella, Barcelona, abril de 1978).

La vida és una cosa sorprenent! Cada 12.920 anys té lloc en la terra un esdeveniment sagrat i secret que ho transforma tot. Un succés que canvia el curs de la mateixa historia. I aquest esdeveniment està tenint lloc ara mateix. La Kundalini de la terra és l’energia secreta connectada amb els cors de tota la humanitat i està sempre lligada a una única localitat de la superfície terrestre i roman en ella durant uns 12.920 anys. Quan es produeix aquest trasllat, canvia la nostra idea del significat de “lo espiritual”. Es transforma segons les noves energies del cicle futur i ens condueix a un sender espiritual més elevat.

Fa 13 mil anys enrere, la Serp de Llum es va situar en en el que avui coneixem com el Tibet i l’Índia, 13 mil anys abans, es va ubicar a La Atlàntida. Avui, en ple canvi de cicle energètic, la Serp de Llum es troba a Xile i Perú, en un lloc sagrat en les Serralada dels Andes:

El nou cicle que comporta la Kundalini de la Terra fins Amèrica, promou no només un nou lloc per al desenvolupament de la consciència, sinó també ens proporciona una bolcada d’energia, on la naturalesa femenina haurà d’assumir i prendre les directrius del futur. Això significa que la dona torna a prendre un paper preponderant, i que els homes restableix la seva connexió amb el seu costat de la Mare Divina, afirmen els experts en la matèria…

Aquest coneixement per a mi és molt nou i que he anat intercanviant amb varies persones que m’he trobat en el camí . A Perú se m’ha obert el cor i des de fa dies, tinc una crida interna i molt intuïtiva d’estar a la terra delsmaputxes. De fet, des d’abans el viatge fins ara han anat apareixent persones importants i senyals des de Xile. Però l’entrada la faré pel desert així que, decideixo canviar l’itinerari inicial: marxaré de Perú i entraré per Xile a través de Bolívia!

Entro a Bolívia per Copacabana, al llac Titicaca. En un primer moment tenia molta il·lusió per anar a l’illa de la Lluna però, un cop allà, el muntatge turístic és tan gran, que rebutjo la idea inicial i em deixo caure directament a La Paz! … un bon lloc per començar el 2012. Penso que estaré màxim un parell de dies, serà un lloc de pas però, acaba sent tot el contrari, m’hi estic una setmana!

La Paz despista no només per la seva alçada a 3.660 metres situada entre una vall, sinó també per la seva peculiar bellesa. En aquesta ciutat, es fa latent des del primer moment la misèria en potencia.

La Paz fou fundada al 1.548 en el descobriment d’or en el riu Choqueyapu. I en canvi, en l’actualitat, Bolívia és el país més pobre de l’Amèrica Llatina: “combata la pobreza, ¡mate a un mendigo!” garabateó un maestro del humor negro sobre un muro de la ciudad de La Paz , explica Eduardo Galeano.

La Paz, 2012

Durant aquesta setmana a La Paz són dies de soledat i replantejaments interns. Enrere ha quedat el bon gust de les experiències i bona companyia de Perú. Torno a estar sola però a l’hora, em trobo en un punt de trobada de molta gent de diferents països. De fet, ens trobem a la nit per sopar i fer llargues sobretaules sobre les experiències de cadascú. Aprenem els uns dels altres.

Durant el dia m’escapo de socialitzar amb els viatgers i em perdo pels racons de La paz impregnant-me d música, teatre i cinema… Per atzar, arribo al Ministeri de Cultura en un acte important sobre les cultures indígenes de Bolívia. Allà tinc el plaer de conèixer i tenir una conversa interessant amb la ministra de cultura de Bolívia: Elisabeth Salguero. Per cert, és la primera vegada de la història que el President de Bolívia és indígena, una persona molt carismàtica i estimada pel seu poble!!!

al Valle de Luna de La Paz amb l’Özkan (Turkia) i els germans Lara i Fabien (Alemanya)

És època de pluges i al sur de Bolívia anuncien pluges importants. Tan és així que anul·len diàriament les sortides d’autobusos. Decideixo sortir cap a Oruro i agafar un tren cap Uyuni. Arribo allà després d’una important gimcana però, amb un ambient totalment diferent.

Uyuni, és “destartalat” i ple de viatjants hippys, molt d’ells d’Argentina. Allà busco un circuit a través del salar i els seus voltants per tal d’arribar al desert d’Atacama, Xile.

Cementiri de trens a Uyuni

Una experiència surrealista però imprescindible en terres bolivianes amb llacunes de sal, fonts termals, guèisers, volcans i molts flamencs! Aquesta vegada arribaré a més de 5.000 metres d’altitud però, el meu estat i entrament físic d’aquests mesos ho fan compatible i la veritat, no ha representat cap problema!

treballant la sal al Salar

els colors del Parc Natural de Bolívia

Flamencos andins al llac roig

al refugi amb l’Iván i la seva “zampoña”

Aigües calentes a més de 5.000 metres altitud

Aigües calentes naturals a les 7:00 AM, a una temperatura exterior de 2ºC…

Guèisers en acció a les 5:00 AM

Ara és estiu i època plujosa per això és difícil accedir en alguns indrets, però, he estat de sort: sol els tres dies i un altra vegada, molt bona companyia en el grup d’expedició!!!

l’única manera d’arribar al desert és amb jeep, no hi ha transport públic…

En aquest primer mes i mig del viatge , he passat per tres països i tres cultures ben diferents. Un període d’adaptació del qual començo a sentir la llibertat perquè ja no haig de ser jo. Cada emoció que sento sorgeix directament de la meva integritat. He deixat de reprimir les meves emocions doncs, els sentiments són autèntics… I quan més gaudeixo de la meva presència, més gaudeixo de la vida i de la presència de les persones que m’envolten.

Tot canvia i tot canviarà. Només necessitem temps. Creu en el teu cor!

I sí, seguim ara entrant pel desert a la terra dels Maputxes!!!

gen 1

Avatar existeix!

A l’endemà d’haver tornant del camí de l’inca, el dia de Nadal va ser a Cusco, amb fred, pluja i la nostalgia de les tradicions de casa. Amb la meva amiga i companya de viatge xilena vam decidir que faríem un dinar en companyia de quatre nens de zona rurals de la mateixa família que estaven al carrer amb un color de cara a falta de nutrició. El dinar va ser estrany doncs, aquests nens un cop emplatats a taula, el més petit de tres anys, i amb il·lusió als ulls de menjar sopa cassolana i una bona pizza (als nens els hi agrada la pizza), a l’hora de dinar no els hi va entrar els ulls i se’n van anar. Nosaltres érem conscients que no els arreglaríem la seva vida amb aquell dinar però, els petits moments com aquest sumen quan tota la humanitat s’hi posa. Total, que vam acabar amb un gran tiberi i les llàgrimes al cor, ho teníem que acceptar doncs, ells no estan acostumats a menjar fora de casa i estan molt condicionats per les seves costums.

A la tarda vam fer de bacanes, com diuen aquí, i jo vaig aprofitar per trucar als de casa: era el 90 aniversari de la iaia. Emotiu i alegria de tenir una iaia tan guapa. No eé fàcil estar lluny dels teus en aquestes dates…

Amb la mirada endavant, sentia que tenia que marxar de Cusco, que el meu camí seguia cap el sud. Quan vam apropar-nos a la terminal d’autobusos, una mà a l’esquena ens torna a donar la benvinguda. És l’Hèctor, el mexicà que dies abans del camí de l’inca ens havíem conegut aprop del temple de la lluna. Anava amb un altre mariachi, en Luis, tots dos músics i afincats a Cusco des de feia mig any. Ens pregunten què fèiem allà … i la Fran i jo vam respondre: “decidir quin es el proper destí”. I ens diuen: “nosaltres anem a la selva una setmana … s’apunten?” Sense acordar res, les dues vam respondre que sí, que ens venia de gust, i l’expressió de la cara va canviar. Aleshores, els quatres vam entrar a totes les agències a negociar el preu transport (en aquest país, va així …). No sabíem perquè però estàvem tots molts contents. Havia un cinquè personatge que s’apuntaria a l’expedició, l’Stephano un Italià resident a Cusco des de feia un any que treballa a Cadepjma, una organització italiana que treballa en temes educatiu en les zones rurals marginals a Cusco. Amb ell ens reuniríem unes hores mes tard per acabar de planificar els darrers detalls logístics del viatge doncs, a la selva no s’hi va cada dia…

Riu Madre de Dios amb els Mariachis i la Xilena

A l’endemà marxaven ben d’hora els cinc guerrers cap a la selva amazònica, entre Perú i Brassil i com a referència propera un poble “destartalat” que es diu puerto Maldonado a tres hores de Brassil. El recorregut va ser entretingut amb paisatges des de pics nevats a plataners tropicals. Per la tarda arribàvem a Puerto Maldonado amb les motxilles, les maletes i instruments de tots, els dos mexicans anaven ben carregats ja que tenien la proposta de quedar-s’hi un mes treballant al lloc on anàvem.

Amazones

Negociacions varies amb el taxista durant una bona estona d’espera, vam carregar tot en un sol cotxe i aquí començava la nostra aventura. Feia molta calor, un gran contrast d’on veníem! Al km 11 d’una carretera no senyalitzada arribàvem al centre xamànic on el Xaman en qüestió ens va rebre amb un far des de la seva “torre de control”. Ens va donar uns matalassos i ens va dir que no ens esperava tanta gent, que anéssim a dormir a la selva i l’endemà ja arreglaria les cabanes que te disponible en el seu espectacular indret per allotjar-nos.

Sense dir res ni sopar, vam agafar els matalassos i vam seguir a L’Hèctor, el lider d’aquesta aventura. Vam entrar a la selva i a la primera cabana que vam trobar ens vam col·locar tots cinc. Estàvem cansats del viatge i sense gaires paraules, vam anar caient tots amb la serenata de tots els sons animals i desconeguts que ens rodejaven.

Amb el respecte de tot el que és desconegut, vam agafar la son profunda i la primera claror del dia ens va fer de despertador. Cal dir que vaig dormir en un conte de fades.

A l’endemà, vam pujar de la selva al centre i vam esmorzar. La gent que treballa allà, van ser molt amables i cordials des del primer moment. Ens van allotjar i vam prendre les nostres dutxes. Cadascú va trobar el seu espai per meditar, descansar i passejar. Al migdia dinàvem sanament vegetarià en el menjador del centre, i vam demanar que ens agradaria a la sobretaula parlar i conèixer el xaman. Així va ser. El temps intemporal per compartir les nostres pors i opinions sobre la vida i l’amor. El xaman en qüestió, ens va comentar que només quedaven set xamans de primera ordre en el món i que estàvem en un lloc on havíem d’aprofitar per treballant-nos. Que molt poca gent s’atrevia a confiar amb les seves medicines i traspassar mes enllà de la raó, el coneixement i lo conegut, i que havíem de ser valents per fer-ho. Amb mirades de complicitat i respecte en totes direccions, ens vam comprometre que ens quedàvem i confiaríem amb ell durant una setmana. Durant dos dies vam estar en dejuni per purificar i netejar el cos i la ment.

La veritat és que em costa molt explicar en paraules el què ha significat aquesta setmana de treball personal de retir xamànic a l’amazones però, puc compartir que l’ única manera de conèixer l’amor consisteix en experimentar-lo, en tenir el coratge de saltar l’oceà de l’amor i percebre’l en la seva totalitat. Una vegada que experimentes l’amor, no pots trobar paraules per explicar el que sents, però veus de quina manera l’amor està en totes les persones, en totes les coses i en totes les parts.

amb en Marco i les seves tietes!

Amb tot això, entre caimans … anacondes … micos … cocodrils … taràntules entre mil espècies més i l’amor de la gent del shimbre, us puc dir que: avatar existeix … bona entrada al 2012!!!

des 24

Camí de l’Inca i Machu Pichu, la ciutat perduda…

L’energia de Cusco atrapa i a les sis del matí marxem per iniciar el camí de l’Inca. Sóc molt conscient que no és una excursió gens senzilla doncs, l’alçada i l’ascens de molts moments són interminables i d’una dificultat que una servidora no està acostumada però que, confio en tot moment que només a través de la meditació i el control fisic i anímic de la ment m’ajudarà a superar les dificultats que se’m presentin. A tot això, des de la meva arribada a Cusco he tingut el dit gran del peu dret infectat per una ferida i això ho fa més excitant encara.

Una ruta de quatre dies fins arribar al Machu pichu, la muntanya més famosa de sud amèrica. Només han estat 43 km de recorregut però amb pujades i baixades continues, traspassant muntanyes amb pluges constants i unes temperatures molt baixes.

Haig de confiar amb el meu caminar ja que la mirada ha d’estar ben alta i oberta a les vistes que són increïbles: pics nevats i boscos de sub-tròpics amb molts salts d’aigua que em transporten a l’escenari de la pel.lícula de la Missión. El punt més alt que hem estat “Warmiwañusca” (conegut com el pas de la dona morta) a 4.215 metres d’alçada. Allà et falla la respiració i hi arribes molt lentament i mastegant un bon grapat de fulles de coca. Un cop a dalt, la bendició de l’ànima és absoluta.

Hem estat setze individus coincidint en el repte personal i físic per fer aquesta expedició entre ells: cinc argentins, cinc professors americans residents a Colòmbia, dos francesos, dos holandesos, la xil.lena i una servidora. Amb nosaltres ens han acompanyat dos guies i els portadors del material d’acampada i el tota la logística culinària. Des del primer moment, entrem en connexió i sabem que ens necessitarem els uns als altres.

L’experiència, ha estat molt potent doncs, superar les condicions meteorològiques que s’han presentat al caminar al mig de rierols, amb la roba mullada d’un dia a l’altra, amb les incomoditats que representa dormir a terra amb un sac, que encara que sigui tèrmic, de plomes i de menys 16 graus, no és suficient pel què ens hem trobat!

No obstant, el què s’ha generat com a grup; les meditacions solitàries en les vuit i deu hores diàries de caminades per dia i les bellesa del paisatge fan que arribis al darrer dia amb molta il·lusió i amb la mirada canviada.

El darrer dia ens van llevar a les tres de la matinada per caminar i entrar a la porta del sol per veure en la sortida de la primera llum del dia enel marc increïble del machupichu. Això em costa molt explicar perquè el que un sent quan arriba al cap de quatre dies, amb tot el cansament acumulat ho justifica tot i et recuperes molt ràpidament.

Machu Picchu i Wayna Picchu

L’arribada al machupichu, “la ciutat perduda”, ha estat espectacular, un dels regals més meravellosos que fins ara m’ha brindat la terra; un jaciment arqueològic de ruines inques amb una tècnica construcció i misteriós passat. Cal saber que a part dels indígenes quechues, ningú coneixia l’existència d’aquest jaciment fins que un historiador estadunidenc Hirans Bingham, se les va trobar al 1911.

I ara… sense escudella ni canelons a seguir amb les emocions. Bon nadal!!!

des 17

1 comentari

(re)CORdis que vol dir tornar a passar pel cor

Fa quatre dies que he arribat a Qosq’o (Cusco en Quechua), la vall Sagrada en la que en altres temps va ser l’imperi Inca. És una ciutat amb molta historia amb mites i tradicions que encara es poden respirar i sentir quan hi arribes.

Vista Plaça Armas, Cusco

Allà m’he retrobat amb una persona que fa poc que conec i a la que estimo per tot el què és i amb tot el què fa: l’Ariadna. És una de les persones importants que m’ha ajudat a preparar aquest viatge en aquests darrers mesos i que ara mateix, vull transmetre obertament tota la meva gratitud a la seva generositat, això va per tu: “gràcies per donar-me la mà en els moments més fràgils d’aquest camí!”.

Amb ella l’acompanya en Víctor, la seva parella i còmplice en aquesta vida i amb tot el què creen. Al costat d’aquesta bonica parella, un preciós grup d’ éssers de casa nostra per guiar-se per les sendes de l’activació i el record. Són homes i dones amb molta marxa en lo personal, amb processos forts a l’esquena. Es tracta doncs d’un viatge iniciàtic en tota regla, on res no està planificat, “com li agrada a l’Ariadna”, diu en Vïctor.

l'expedició catalana

També em retrobo amb la Fran, la meva amiga xilena resident a Barcelona i amb la què hem compartit treballs personals en aquest darrer any. Està uns mesos viatjant en solitari en direcció contrària a la meva, cap el Nord fins arribar a Costa Rica.

Perú ens torna a unir com una gran família i precisament en aquest moment on l’energia de la terra està assenyalant cap aquí. Passarem el nadal sense escudella i turrons però amb el calor de gent honesta que treballa per ser millors persones i amb la valentía del que tot això comporta.

El grup d’expedició han marxat tres dies cap a les sendes del Machupichu, aguas calientes i Sta Teresa. Jo m’he quedat amb la Fran a Cusco, entre d’altres coses amb l’intenció de poder fluir amb una proposta inicial de fer el camí Inca que ja havíem planificat des de feia temps i que, contra el meu desig, no ens han deixat canviar i modificar les dates del billet. Així doncs, el destí i el meu peu que s’ha posat malalt, ha volgut que em quedés quieta en aquesta ciutat on m’està brindant regals increíbles.

Un d’aquests regals ha estat Moray, unes restes arqueològiques que es troben ubicats a 7 quilòmetres de Maras, a la Vall Sagrada dels Inques, a 38 km al nord-oest del Cusco. Moray és paraula quítxua i nomena un sector ocupat per les comunitats camperoles de Misminay i kaccllarakay.

Diverses teories expliquen l’ús de Moray en l’època incaica. Segons l’historiador Edward Ranney, els inques van utilitzar les terrasses de Moray com un lloc per a agricultura especial, pot ser per al desenvolupament del seu cultiu més preuat que va ser la fulla de coca. John Earls sosté haver descobert pedres verticals a les terrasses, les mateixes que marcarien els límits de les ombres del capvespre durant els equinoccis i solsticis. Els pobladors locals criden a aquestes pedres “Ñustas”. Earls conclou que cada terrassa a Moray reprodueix les condicions climàtiques de diferents zones ecològiques de l’imperi inca.
Causa de la seva posició abrigada, cada un d’aquests andanes representa aproximadament mil metres d’altitud en condicions normals de conreu. En la seva totalitat, el complex contindria vint o més zones ecològiques a escala. El lloc de Moray va poder més servir als oficials inques per calcular la producció anual en diferents parts del Tahuantinsuyo.

Moray

Un altre regal a compartir, a prop del Cusco hi ha Temple de la Lluna. Un oratori, lloc sagrat per realitzar ofrenes a la Lluna, ja que en les nits de lluna plena la llum entra directament a l’altar.

Temple de la Lluna, Cusco

Vaig tenir la gran sort de poder-hi accedir ja que la seva entrada està prohibida, en el altar del temple vaig seure’m al migdia per sentit l’energia que entrava. La imatge que adjunto ilustra l’energia que hi ha en aquest lloc tan especial.

movent energia al migdia - temple de la lluna-

…/…

Ara plou i fa fred. Estic a l’habitació escrivint amb l’ordenador d’en Gerard que m’ha prestat generosament aquests dies per poder posar-me al dia dels correus. Moltes gràcies Gerard i com veuràs, per defecte, em surt la teva marca personal a les fotografies!

Aquesta tarda tinc previst anar a vistar dos projectes educatius i socials: aldeayanapay i pukllasunchis. Si el temps em dona, intentaré anar a escoltar un assaig orquestra simfònica de Cusco i després a conèixer a la Maria Lluïssa, una recomenació especial de la Gaby des de Lima.

Al vespre prepararé el sopar pel grup que arribarà tard però ben segur que una sopa calenta els hi farà bé. Tinc moltes ganes de rebre’ls amb els braços ben oberts i donar-lis la bona nit abans que demà la Fran i jo emprenguem el camí de l’Inca fins el Machupichu. I perquè … en Quechua “bona nit” significa “fins que les ànimes es tornin a retrobar”.

món, art, emocions, coneixement i coses que passen

Posts tagged ‘amics’

el pelegrinatge per les ciutats de la vida … quan creure és crear!

Nepal es vesteix de festa major

Love Is The Only Way … Cambodja!

la ciutat romàntica del sud-est asiàtic, la perla d´Orient

l’outback de les veus del desert

no hi han grillons que els privin de ser lliures … Austràlia!

He ao, he ao tea, he ao tea roa … AOTEAROA!

Lutar e nunca sobreviver … Executar e nunca escapar …

la inabastable, inesgotable, immensa Buenos Aires: un elogi a la diversitat!

Santiago a mil amb la consagració de la primavera!

Al tiro Xile! de la terra dels maputxes a Violeta Parra, Pablo Neruda, Isabel Allende, Roberto Matta, Jodorowsky, Claudio Naranjo i Fran Wahl, entre d’altres…

“combata la pobreza, ¡mate a un mendigo!” garabateó un maestro del humor negro sobre un muro de la ciudad de La Paz…

Avatar existeix!

Camí de l’Inca i Machu Pichu, la ciutat perduda…

(re)CORdis que vol dir tornar a passar pel cor

Categories

Articles

Editorials

Exposicions

Gent

Llocs

Projectes

Viatges

Llicència

núvol

Categories

Follow Blog via Email

maig 2013
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« set
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30	31