Vés al contingut

Posts tagged ‘energia’

entre temples, tatuatges, budisme, meditació, moda, luxúria, massatges i jardins sudmarins de la cosmopolita i caòtica Tailàndia!

Sempre cal saber quan s’acaba una etapa de la vida. Si insisteixes en romandre-hi més enllà del temps necessari, perds l’alegria i el sentit de la resta. Tancant cercles, o tancant. Paolo Coelho

Més d’un mes des del darrer post i de la darrera sortida pels mars d’Oceania sembla lluny, un llarg període de temps però a mi, aquests dies m’han passat volant, sobretot, per la intensitat de com van succeint les coses, de com ho vius tot el què et mou, remou i és nou.

Llegir els vostres comentaris, notes i correus de suport i d’acompanyament m’anima i em donen embranzida per continuar el viatge molt ben acompanyada des de casa. Una etapa de la SabaticaSabata on comença a ser difícil quan sento aprop la tornada i que exactament no trobes una data de retorn. Un moment on es manifesten i dibuixen noves possibles oportunitats tan personals com professionals difícils de gestionar des de la distància.

Són dies d’assajos i final de curs, això està present en mi i em remou. Jo no hi sóc allà, estic aquí. Em venen els records de tots aquests anys. Moments, concerts i rituals que any darrera any entren amb el solstici d’estiu amb il.lusió moltes experiències i aprenentatges compartits. El final de curs d’enguany serà ben diferent: un final silenciat, des de la distància, des de la quietud i la soletat. Lluny de les manifestacions dels meus companys sense fer militància present. Mentrestant, no em queda un altre remei que ser-ne conscient i responsable, i em dic: “ara és moment de canvi, tranquil.la, estàs transmutant la pell vella, posa-li la teva música lenta i suau per acompanyar aquest procés i … a viatjar per Àsia!

L’entrada al sud-est asiàtic és via directe per l´enèrgica ciutat de Bangkok. Ciutat cosmopolita del caos, del soroll, de la moda a mida, de les falsificacions i prostitucions. Una ciutat on tot està en constant moviment, que no dorm i es permet somniar poc. Una ciutat on el món de les comunicacions estan més que accelerades i on et sents una mica marejada i impotent només trepitjar les primeres hores. Una ciutat futurista que em contrasta entre lo intern i extern; entre el passat i el futur; i sobretot, amb la meva necessitat d’estar connectada amb el present… és brutal. Se’m presenta feina!

El TukTuk, mitjà de transport per Bangkok

la modernor de l’estil Thai

En realitat, no només Bangkok sinó que Tailàndia en general és un país potent i de molts contrastos: temples, budisme, tatos, wats, ressorts, boscos, luxúria i jardins submarins són opcions oposades que desperten sensacions que cal conciliar de mica en mica. De terra fèrtil, cultura de l’hospitalitat, del menjar ràpid, especialistes en la falsificació de tot allò que se’ls presenta i uns veritables creatius del món dels tatuatges. Per cert, se m’ha passat l’oportunitat i la fantasia de fer-ne un, és inevitable, n’hi han de preciosos, aquí és un art, però finalment no m’he etiquetat.

No cal fer-se el cec per evidenciar també la luxúria. Turistes que venen a passejar-se i descansar pels exuberants ressorts i d’altres, a la recerca i cacera d’un mercat sexual latent. Tot això mentre la tensió política existeix i que està encara per resoldre se li suma, la cultura profundament espiritual, on els monjos vestits amb túniques de color safrà caminen descalços als immensos i innumerables temples que reflexen l’impecable sol del migdia. Aquest país dona per molt!

temples i rituals

Viatjo de Nord a Sud, passant per la regió emboirada de muntanyes, tribus autòctones, exuberants boscos, milers de camps d’arròs cruïlla de cultures veïnes diferents amb Myanmar, Laos i Xina. La gastronomia és ben present i amb un llegat de tradicions importants.

Chiang Mai, una encantadora joia cultural, ciutat inundada de temples. Els seus carrers estan plens de monjos i de moltes llibreries. És un lloc realment agradable per descansar i estimular “el coco”, un lloc per aprendre i impregnar-se de la cultura Thai. Té un casc antic preciós, emmurallat a l’estil medieval. Les pensions són molt familiars i amb grans somriures. Hi estaré una setmana abans de travessar durant tres dies el místic riu Mekong per arribar a Laos.

Travessant el riu Mekong, un dels grans rius més màgics del món

La veritable recompensa arriba quan et trobes amb connexió amb la bellesa i les platges paradisíaques de les illes del sud (Koh Tao, Ko Pha-Ngan, Kho phi Phi, aquesta darrera on es va filmar The Beach), un encant i una delícia amb màgics jardins submarins i esculls de coral.

El paradís Koh phi phi

les mítiques embarcacions tradicionals del sud

Tot i que plou cada tarda perquè ja hem entrat a la famosa època dels Monsons, gaudeixo d’aquestes tardes de pluja i de la meva llibreta de viatge amb fulls en blanc que esperen dibuixar emocions o escriure alguna idea que passa pel cor. Em permeto connectar i acompanyar-me de mi mateixa amb serenitat. Aprenc i gaudeixo d’estar bé, també, de quan estic sola i sense necessitat de passar a l’acció.

en bona companyia quan el sol s’estira

M’instal.lo una bona temporada davant el mar per diferents illes del Sur. Solitaris passejos per la sorra i nedant sota la pluja, on experimento aquesta increïble sensació de no passar res de fred, mentre la intensa pluja tropical cau sobre el meu cos sense parar … és fantàstic!

Aprofitaré el meu pas a Ko Tao, la meca del submarinisme, per fer una mitjana de tres immersions al dia durant una setmana i passejar en Kajak. El silenci em permet connectar amb els batecs del meu cor i amb la bellesa dels corals i animals que l´envolten. Per cert, aquí els taurons són porucs, s´espanten quan et veuen aparèixer!

Advance Diver a Ko Tao!

És increïble la gent d’aquest país, una cultura que tenint tan poc, sobretot, en les poblacions rurals, creix, transforma, ho dona tot i més. El seu afecte i especialment, els seus somriures constants quedaran gravats en el meu cor per sempre. I és des d’aquesta saviesa la que em porta a pensar que res no és tan greu com et penses.

Són dies de solsticis, bruixes, celebracions i rituals. Entre aquesta pau, serenitat i silenci, jo també faré el meu ritual personal de tancament d’una etapa important. Tancar aquest espai des de l’amor i l’agraïment, fer el seu dol i respirar aire nou.

Que tingueu una bona entrada al solstici d’estiu, i d’hivern per l’altre meitat de l’hemisferi… Bona revetlla de Sant Joan!

tirant a taronja

Santiago a mil amb la consagració de la primavera!

S’obre el teló: Santiago a mil. Silenci. Un crit d’alliberament en el més íntim, secret i fonamental del cor de les persones està a punt de succeir…

Deu dies de descans a casa dels Vergara en un barri tranquil i residencial de Santiago de Xile. L’apartament disposa d’unes instal·lacions esportives interessants que acabo no utilitzant per mandra i cansament. Però si aprofito per cuinar a la meva manera i sentir-me una mica “com a casa”. La veritat, és que la meva amfitriona ho ha posat tot molt fàcil, cap mena de resistència a la més màxima comoditat garantida en el meu pas per aquesta ciutat.

Fa calor de dia i fresca de nit. Estem en plena primavera d’estiu. Aprofito per descansar, desfer la motxilla, conèixer i  fer vida cultural. Primera parada, documental de Wim Wenders sobre la ballarina i coreografa Pina Baush en 3D “Tanzt, tanzt sonst sind wir verloren” -balla, balla sinó estarem perduts-. Un muntatge impecable, un homenatge d’una bellesa i energia que no et deixa indiferent. Pina va morir durant el rodatge, per això el to dramàtic que envolta la producció. Una elegia dolorosa per als ballarins i tot l’equip de producció que es nota en cada detall, segons Wenders.

Tot just arribo a casa, rebo missatge de la Isabel, la Glòria i l’Anna. Tres ballarines, companyes de mil batalletes i amigues que marquen d’alguna manera especial la meva relació amb la dansa i la vida. Segueixo amb les sincronicitats: aquí estan!

A l’endemà, rebo la trucada del músic i pedagog Jorge Matamala. Fundador del conegut grup de música i teatre medieval xilè calenda Maia. Arribo a ell per recomenació directa de la Lilly d’ arte para crecer de Lima, Perú.

Quedem en trobar-nos al tren,  a les rodalies de Santiago. Em diu que el reconeixaré per la seva simpatia, i així és. Quan arribem a  casa seva, mica en mica van apareixent els divertits membres de la seva nombrosa família: l’Antonieta i els seus sis fills. Viuen en un  galpón restaurat per ell mateix, la seva família i amics. La casa, una obra d’art de collita pròpia amb molt encant, acollidora i amb un cert desordre, que com bé defineix ell mateix, no deixa de ser un ordre en moviment. Ens coneixem a poc a poc al voltant de la taula amb una bona botella de vi i una picada. És fa tot molt familiar i proper molt rapidament, tant, que decidim a l’endemà tornar-nos a trobar per continuar coneixent-nos i parlar de poesia, pedagogia i art. Aquest cop però, proposa trobar-nos al mercat de la Vega per anar a “almorzar”, com ells diuen. Però abans de marxar, em fa escriure un llibre de visites que tenen a casa i em regala violeta se fué a los cielos, gran pel·licula que recomano veure sobre la vida de la xilena, Violeta Parra.

Seguim a  l’endemà al migdia al mercat amb un to més desenfadat. Em porta en un lloc ple de petits restaurants casolans de la gent obrera local, per menjar senzillament uns tradicionals “porotos con citas amb un cafecito frío” pel mòdic preu de 1.000 pesos (equivalent a 1,5 euros). Un plat d’hivern que fa suar en ple estiu però que, entra per la seva exquisitesa. Després s’ofereix a passar el dia en mi, de la qual cosa, em porta pels racons més emblemàtics i peculiars de la ciutat. Visitem el centre cultural de la moneda on hi ha l’exposició de Matta. El dia passa amb la seva intemporalitat i quan arribo a casa, l’Isabel té convidats. Cada vesprada és una festa, una reunió d’amics. M’afegeixo al sopar i a les seves converses que giren al seu voltant fins ben entrada la matinada…

Durant els següents dies, vaig compaginant simultàniament la vida diürna que gira al voltant del Jorge i a l’entorn de l’Universitat de Xile i,  la vida nocturna entorn de l’Isabel. Suggereixo a tots dos, en algun moment, fer coincidir les dues vides amb l’excusa de cuinar un arrosset abans de marxar. Una paella amb fruits del pacífic que acaba sent per a més de vint comensals … tota una festassa!

La setmana passa volant amb tanta activitat social i cultural.  Són de deu a dotze hores que em permeto dormir cada dia, per fer vida de tarda i nit.

En Jorge em convida a l’Universitat de pedagogia i filosofia per una trobada mensual entre filòsofs del qual ell hi forma part conjuntament amb l’Antonieta. Són tretze caps pensants que es trobaran per darrera vegada abans de les vacances d’estiu. Aquesta vegada toca parlar de “el desafío de la educación: una nueva educación para una nueva sociedad” del filòsof xilè Jorge Millas. Després de quatre hores de reflexió i discussió sobre l’obra proposada, anem a sopar per seguir amb la tertúlia fins ben entrada la nit.

Jorge Matamala

Aquests dies són dies de molta intensitat cultural, social i d’universitat a Santiago. S’està acabant el curs escolar i des de que he conegut a en Matamala, no em separo d’ell. Em porta al seu costat perquè m’impregni de tot el què ofereix i li brinda la seva vida durant el dia a dia.

M’emociona la lucidesa, sensibilitat, generositat i convicció d’aquest home, músic i professor d’Universitat. Músic de carrer de base, poeta de vida i pedagog per vocació. El poder de la veritat i la força que aquest professional predica i practica -sense pontificar-, verdaderament és sensacional! Independència apunta de sacrifici, ingeni i per sobre de tot, amor pels valors fonamentals de l’art i del ser humà.

Conec els seus companys d’universitat i el director del departament de pedagogia musical amb qui pactem el compromís de fer futures trobades entre projectes d’ambdós països. Tot això ens acompanya converses sobre art, filosofia, poesia i política. Sí, política. Perquè la discussió a Xile està instaurada a favor o en contra de tal o qual projecte. És una discussió interessant perquè més enllà de cada projecte en particular, m’ha permès donar una mirada més amplia al model actual de Xile. Un model creat durant la dictadura i reforçat durant els 20 darrers anys.  Doncs, la Constitució va ser creada al 1980 en plena dictadura Pinochet i segueix encara en vigència.

A l’endemà, passo la tarda amb el projecte de l’Orquestita de integración Latinoamericana, de la mà de Juan Reinoso i els seus companys. Del qual en parlaré en breu en la secció de pedagogia d’aquest bloc.

Alguns membres de l'Orquestrita de Integración Latinoamericana

Mentrestant, és primavera a casa de l’Isabel doncs, està en ple enamorament del príncep Antonio i em transmet les seves papallones a l’estómac com una adolescent… i és que en l’amor, no hi ha edat !!! La veritat, és que m’impregno de la seva il.lusió i energia. Ho visc de primera persona amb molta alegria.

L'Isabel, l'amfitriona

Quan arriba el dia de marxar, en Jorge em convenç per quedar-me un día més per anar a escoltar l’orquestra simfònica de l’Universitat de xile que interpretaran la consagració de la primavera d’Stravinsky· Així que trobo una perfecta excusa per prorrogar uns dies més la sortida.

A l’endemà, visitem al mercat de segona mà per fer-me amb uns llibres de literatura xilena per les trenta hores d’autobús que m’esperen per arribar a la terra de foc. Després dinarem amb l’Antonieta que ens espera a casa amb unes humitas casolanes per llepar-se els dits. Migdiada a casa dels Matamala, i abans d’agafar el bus, encara apurem una mica més per  una altra actuació del ballet nacional de Xile. Tot plegat una bogeria farcida de bon humor i ganes de quedar-m’hi amb aquesta bonica gent: Santiago a mil!

He conclòs el ritual  primaveral a Santiago. El sacrifici als déus s’ha complert amb l’amor de l’Isabel i l’Antonio. I jo, segueixo dansant a la meva manera i canviant d’escenari cap la terra de foc fins a la fi del món en aquest viatge constant de la nostra vida … del naixement a la mort.

el fons de pantalla de les vesprades a Santiago de Xile …

Camí de l’Inca i Machu Pichu, la ciutat perduda…

L’energia de Cusco atrapa i a les sis del matí marxem per iniciar el camí de l’Inca. Sóc molt conscient que no és una excursió gens senzilla doncs, l’alçada i l’ascens de molts moments són interminables i d’una dificultat que una servidora no està acostumada però que, confio en tot moment que només a través de la meditació i el control fisic i anímic de la ment m’ajudarà a superar les dificultats que se’m presentin. A tot això, des de la meva arribada a Cusco he tingut el dit gran del peu dret infectat per una ferida i això ho fa més excitant encara.

Una ruta de quatre dies fins arribar al Machu pichu, la muntanya més famosa de sud amèrica. Només han estat 43 km de recorregut però amb pujades i baixades continues, traspassant muntanyes amb pluges constants i unes temperatures molt baixes.

Haig de confiar amb el meu caminar ja que la mirada ha d’estar ben alta i oberta a les vistes que són increïbles: pics nevats i boscos de sub-tròpics amb molts salts d’aigua que em transporten a l’escenari de la pel.lícula de la Missión. El punt més alt que hem estat “Warmiwañusca” (conegut com el pas de la dona morta) a 4.215 metres d’alçada. Allà et falla la respiració i hi arribes molt lentament i mastegant un bon grapat de fulles de coca. Un cop a dalt, la bendició de l’ànima és absoluta.

Hem estat setze individus coincidint en el repte personal i físic per fer aquesta expedició entre ells: cinc argentins, cinc professors americans residents a Colòmbia, dos francesos, dos holandesos, la xil.lena i una servidora. Amb nosaltres ens han acompanyat dos guies i els portadors del material d’acampada i el tota la logística culinària. Des del primer moment, entrem en connexió i sabem que ens necessitarem els uns als altres.

L’experiència, ha estat molt potent doncs, superar les condicions meteorològiques que s’han presentat al caminar al mig de rierols, amb la roba mullada d’un dia a l’altra, amb les incomoditats que representa dormir a terra amb un sac, que encara que sigui tèrmic, de plomes i de menys 16 graus, no és suficient pel què ens hem trobat!

No obstant, el què s’ha generat com a grup; les meditacions solitàries en les vuit i deu hores diàries de caminades per dia i les bellesa del paisatge fan que arribis al darrer dia amb molta il·lusió i amb la mirada canviada.

El darrer dia ens van llevar a les tres de la matinada per caminar i entrar a la porta del sol per veure en la sortida de la primera llum del dia enel marc increïble del machupichu. Això em costa molt explicar perquè el que un sent quan arriba al cap de quatre dies, amb tot el cansament acumulat ho justifica tot i et recuperes molt ràpidament.

Machu Picchu i Wayna Picchu

L’arribada al machupichu, “la ciutat perduda”, ha estat espectacular, un dels regals més meravellosos que fins ara m’ha brindat la terra; un jaciment arqueològic de ruines inques amb una tècnica construcció i misteriós passat. Cal saber que a part dels indígenes quechues, ningú coneixia l’existència d’aquest jaciment fins que un historiador estadunidenc Hirans Bingham, se les va trobar al 1911.

I ara… sense escudella ni canelons a seguir amb les emocions. Bon nadal!!!

(re)CORdis que vol dir tornar a passar pel cor

Fa quatre dies que he arribat a Qosq’o (Cusco en Quechua), la vall Sagrada en la que en altres temps va ser l’imperi Inca. És una ciutat amb molta historia amb mites i tradicions que encara es poden respirar i sentir quan hi arribes.

Vista Plaça Armas, Cusco

Allà m’he retrobat amb una persona que fa poc que conec i a la que estimo per tot el què és i amb tot el què fa: l’Ariadna. És una de les persones importants que m’ha ajudat a preparar aquest viatge en aquests darrers mesos i que ara mateix, vull transmetre obertament tota la meva gratitud a la seva generositat, això va per tu: “gràcies per donar-me la mà en els moments més fràgils d’aquest camí!”.

Amb ella l’acompanya en Víctor, la seva parella i còmplice en aquesta vida i amb tot el què creen. Al costat d’aquesta bonica parella, un preciós grup d’ éssers de casa nostra per guiar-se per les sendes de l’activació i el record. Són homes i dones amb molta marxa en lo personal, amb processos forts a l’esquena. Es tracta doncs d’un viatge iniciàtic en tota regla, on res no està planificat, “com li agrada a l’Ariadna”, diu en Vïctor.

l'expedició catalana

També em retrobo amb la Fran, la meva amiga xilena resident a Barcelona i amb la què hem compartit treballs personals en aquest darrer any. Està uns mesos viatjant en solitari en direcció contrària a la meva, cap el Nord fins arribar a Costa Rica.

Perú ens torna a unir com una gran família i precisament en aquest moment on l’energia de la terra està assenyalant cap aquí. Passarem el nadal sense escudella i turrons però amb el calor de gent honesta que treballa per ser millors persones i amb la valentía del que tot això comporta.

El grup d’expedició han marxat tres dies cap a les sendes del Machupichu, aguas calientes i Sta Teresa. Jo m’he quedat amb la Fran a Cusco, entre d’altres coses amb l’intenció de poder fluir amb una proposta inicial de fer el camí Inca que ja havíem planificat des de feia temps i que, contra el meu desig, no ens han deixat canviar i modificar les dates del billet. Així doncs, el destí i el meu peu que s’ha posat malalt, ha volgut que em quedés quieta en aquesta ciutat on m’està brindant regals increíbles.

Un d’aquests regals ha estat Moray, unes restes arqueològiques que es troben ubicats a 7 quilòmetres de Maras, a la Vall Sagrada dels Inques, a 38 km al nord-oest del Cusco. Moray és paraula quítxua i nomena un sector ocupat per les comunitats camperoles de Misminay i kaccllarakay.

Diverses teories expliquen l’ús de Moray en l’època incaica. Segons l’historiador Edward Ranney, els inques van utilitzar les terrasses de Moray com un lloc per a agricultura especial, pot ser per al desenvolupament del seu cultiu més preuat que va ser la fulla de coca. John Earls sosté haver descobert pedres verticals a les terrasses, les mateixes que marcarien els límits de les ombres del capvespre durant els equinoccis i solsticis. Els pobladors locals criden a aquestes pedres “Ñustas”. Earls conclou que cada terrassa a Moray reprodueix les condicions climàtiques de diferents zones ecològiques de l’imperi inca.
Causa de la seva posició abrigada, cada un d’aquests andanes representa aproximadament mil metres d’altitud en condicions normals de conreu. En la seva totalitat, el complex contindria vint o més zones ecològiques a escala. El lloc de Moray va poder més servir als oficials inques per calcular la producció anual en diferents parts del Tahuantinsuyo.

Moray

Un altre regal a compartir, a prop del Cusco hi ha Temple de la Lluna. Un oratori, lloc sagrat per realitzar ofrenes a la Lluna, ja que en les nits de lluna plena la llum entra directament a l’altar.

Temple de la Lluna, Cusco

Vaig tenir la gran sort de poder-hi accedir ja que la seva entrada està prohibida, en el altar del temple vaig seure’m al migdia per sentit l’energia que entrava. La imatge que adjunto ilustra l’energia que hi ha en aquest lloc tan especial.

movent energia al migdia - temple de la lluna-

…/…

Ara plou i fa fred. Estic a l’habitació escrivint amb l’ordenador d’en Gerard que m’ha prestat generosament aquests dies per poder posar-me al dia dels correus. Moltes gràcies Gerard i com veuràs, per defecte, em surt la teva marca personal a les fotografies!

Aquesta tarda tinc previst anar a vistar dos projectes educatius i socials: aldeayanapay i pukllasunchis. Si el temps em dona, intentaré anar a escoltar un assaig orquestra simfònica de Cusco i després a conèixer a la Maria Lluïssa, una recomenació especial de la Gaby des de Lima.

Al vespre prepararé el sopar pel grup que arribarà tard però ben segur que una sopa calenta els hi farà bé. Tinc moltes ganes de rebre’ls amb els braços ben oberts i donar-lis la bona nit abans que demà la Fran i jo emprenguem el camí de l’Inca fins el Machupichu. I perquè … en Quechua “bona nit” significa “fins que les ànimes es tornin a retrobar”.