Vés al contingut

Posts tagged ‘familia’

no hi han grillons que els privin de ser lliures … Austràlia!

… O sigui, ho saben, viuen en una presó, és preciosa, han fet coses precioses amb ella, però segueixen negant l’evidència. Dylan Moran, humorista irlandés.

L’entrada per la gran Austràlia és per Melbourne, ciutat sofisticada, moderna, elegant i natural, potser la més europea d’Austràlia. Casualment, sóc rebuda a mode d’un divertimento. El punt de trobada? La llibreria central de Melbourne per passar la diada de Sant Jordi amb la resta de catalans residents a la província de Victòria i tot això, sense saber quin aspecte té en Dani. El contacte, en aquest cas, també ve lligat per la meva gent de mar, de l’amic Lluís, actual armador del meu primer i únic veler: el Papasseït, qui em portarà al Dani, un català que des de fa més de deu anys, explora les terres d’Oceania.

La veritat és que agraeixo aquest moment d’estar entre família, encara que tots siguin estranys hi ha quelcom que arrela ràpidament a la sang.

Diada Sant Jordi a Melbourne amb la gent del Casal Català i en Dani, el més culé de tots!(fotografia: Marina Mateos)

Una setmana intensa en aquesta ciutat ben entrada la radiant tardor per conèixer projectes artístics que s’estan realitzant allà així com, participant del “hearts in harmony community music day”. Aquests dies donen per explorar la costa del sud d’Austràlia que de seguida, es deixa entreveure el color taronja i el blau de Tasmània. I és que bé, si a Nova Zelanda predomina el verd està clar que, Austràlia tira cap el taronja!

Flinder street station, Melbourne

L’acolliment especial i divertit de la gent del casal -en Dani i la seva cosina, primer; i després la Marina i la Vicky – ha estat clau per situar-me inicialment en aquest país de dimensions grans que quan hi entres, us ben asseguro que desconcerta i no saps per a on començar… Si més no, aquí es viu molt aprop del sol. Les primeres recerques són per la costa del sud, la Great Ocean Road on arribaré als 12 apòstols i al LondonBridge passant per unes platges salvatges i espectaculars plenes de surfistes a qualsevol hora del dia i amb penya-segats verticals de pedra calcària que s’aixequen sobre un mar embravit.

vistes de la 12 apòstols

London Bridge

Allà tindré la sort de veure els coales, aquest mamífer tan característic de la zona. M’agraden els Coales, són tranquils, pacífics i simpàtics. Són fàcils trobar-los als arbres dels eucaliptus doncs, només s’alimenten de la fulla d’eucaliptus. D’aquí que siguin animals que funcionin en baixa energia degut a la seva alimentació i es passin vint hores del dia dormint ben amarrats en aquests arbres.

coala dormint en un eucaliptus

Des de feia temps, havia somniat que algun dia aniria a Austràlia doncs, era un dels llocs que estava a la llista, doncs bé, aquí hi sóc i amb el somriure d’orella a orella i és que l’energia d’aquest lloc és ben especial. Però sento que haig de sortir de la meva pròpia fantasia i il.lusió per connectar amb la seva pròpia essència. La combinació es torna a repetir, els natius, en aquest cas, els aborígens barrejats amb els australians anglosaxons de nova creació. A mida que vas pujant cap el nord, te n’adones més de la presència dels aborígens en el teu camí. És un tema que em fascina des del primer moment, saber d’ells i de la seva manera de ser però en tot cas en parlaré més endavant a mida que vagi pujant fins a Darwin.

Però el meu descobriment que no em deixa indiferent és l’inici del poblat Australià i llegint amb més aprofundiment m’assabento que el descobriment d’aquestes terres són casuals per una tempesta per mar de la mà del capità James Cook cap el 1770. Ara bé el més divertit és que divuit anys més tard de l’arribada d’en Cook, en el 1788, els britànics hi van tornar per quedar-se amb una flota d’onze vaixells carregats d’armes, estris, materials de construcció i bestià. També portaven a bord un variat grup de 751 convictes i uns 250 soldats i oficials amb les seves parelles. Aquesta variada combinació és el primer comboi en mans del capità naval Arthur Phillips. No em digueu que no dona per molt la transformació de tota una població que dels grillons els ha permès ser lliures!

Una setmana apassionant i molt ben acompanyada per decidir que el proper destí serà el desert Australià fins arribar al nord. No obstant, el pont aeri el faig a Sydney i per aquelles circumstàncies que mai planificaries, acabo fent cap uns dies a Sydney abans d’endintsant-me al desert.

la modernitat de la Sydney city

la modernitat de la Sydney city

La Carol i en Xevi, una parella amorosa de Manlleu resident a Sydney des de fa tres anys seran els meus amfitrions a la gran “city”. Torna a ser una trobada espontània i simpàtica amiga de l’Imma de Manlleu, una gran fan d’aquest bloc i a qui li dedico aquest post, i que serà l’inici de moltes afinitats i proximitats amb aquesta preciosa parella. I és que el món està realment connectat i hi han catalans per tot arreu i amb unes vides ben interessants!

La Carol està finalitzant el seu post-doc. de química a l’universitat de Sydney i en Xavi, s’ha tornat, realment, en un gran aficionat del surf. En un mes, desprès de tres anys tornen a casa, i conjuntament, compartim la situació d’alerta i crisis que ens arriba del nostre país però que no ens espanta perquè d’il.lusió per realitzar els nostres somnis no ens falta. I és que poder-se allunyar i agafar distància de la situació ajuda a veure i sentir les coses molt diferent i amb més perspectiva.

Tres dies a la city de pas i marxo cap el desert, aquesta vegada no tinc billet ni data de tornada i deixo la motxilla a casa dels meus amics. Ells, mentrestant, vetllen i riuen de la meva propera aventura a l’atzar. Continuarà …

amb la Carol i en Xevi a Maroubra beach

He ao, he ao tea, he ao tea roa … AOTEAROA!

I Kuramarotini va cridar: “Un núvol, un núvol blanc, un núvol blanc i llarg!”

Aotearoa és el nom que porta aquest jove país dels Kiwis. Sí, Kiwis és com s’anomenen els nova-zelandesos. Aquest nom prové d’un ocell, una espècie anhelada i amenaçada que planteja la dificultat afegida que es dona en els hàbits nocturns i que només es poden veure en estat salvatge. També té una relació amb la fruita doncs, quan els neozelandesos van començar a conrear la fruita del kiwi, per cert, de procedència xinesa amb el nom inicial nom de grosella xinesa, més endavant van decidir anomenar a la fruita com l’au com a símbol nacional com a reconeixement de la seva au kiwi, però també, i sobretot, perquè aquesta petita au corredora té curioses semblances amb la fruita, per exemple, una panxa rodona i plomes de color marró clar. Després d’una breu ronda de consultes, el nom va obtenir l’aprovació general i el kiwi va passar a ser una au, una fruita i la gent de Nova Zelanda.

Aotearoa=Nova Zelanda

Per situar-se una mica, Nova Zelanda és geogràficament més petita comparada amb Austràlia, una mica més gran que la meitat de l’estat espanyol i amb gairebé 4,5 milions d’habitants, és a dir, menys població que Catalunya. Però el seu tamany no ha suposat cap obstacle per destacar en el món. És un país relativament jove en quan història, ja que es va convertir en colònia britànica al 1840 amb el tractat de Waitangi, el pacte entre la corona britànica i els maoris.

En un altre temps maori significava “comú, o, habitual”, en l’actualitat, la seva cultura està marcada pels nous avenços en l’art, l’esport, els negocis i la política. Encara hi ha alguna generació que mantenen el maori com a primera llengua. En menys de mil anys aquestes illes han vist néixer dos pobles ben diferents: els maoris de la Polinèsia i els neozelandesos europeus, els “pakehas” com els anomenen els mateixos maoris.

SabaticaSabata maorí

Orgullosos del seu país però sense exagerar, així són els Kiwis doncs, ha sigut, entre d’altres, el primer país del món que va ampliar el seu vot a les dones (1893). No obstant, és un país que pateix una de les tasses més elevades de violència domèstica i abús infantil. Un estudi recent suggeria que una quarta part de nova-zelandesos havien patit algun tipus d’abús sexual abans dels 15 anys.

Però el reconeixement més gran internacionalment parlant és a nivell esportiu: el Rugbi, de procedència britànica, és l’esport per excel.lència i avui en dia aquest joc està absolutament lligat a la seva historia i cultura nacional. El criquet és un altre l’esport important però es practica més en la temporada estiuenca. No obstant, els Kiwis, no només veuen esport sinó que el practiquen. Un país que no et deixa indiferent si practiques també un esport d’aigua.

A mi, personalment, m’ha impressionat molt la seva cultura de mar. No és d’estranyar veure cada dia per la tarda una flota de mes de 200 vaixells fent una regata desprès de la jornada laboral. Doncs, a Auckland, coneguda també com ciutat de les veles compta amb la major flota nàutica de tot l’hemisferi sud. És tanta la gent que practica la vela que és fàcil trobar-te un neozelandés entre les tripulacions més importants de l’America’s cup o de la Volvo Ocean Race.

per les antípodes a la guaita dels taurons, pingüins, balenes i dofins …

Canviar de continent torna a ser un contrast gran per passar en poques hores del tercer al primer món. La intensitat dels primers cinc mesos per les amèriques deixen una emprempta forta, moltes emocions que encara ara es remouen i costarà uns quants dies de jetlag fins endinsar-me en una nova cultura, una nova llengua, una nova manera de ser i fer.

El primer destí és Auckland, a can Farràs, un català que des de fa 37 anys viu juntament amb la Vivien i els seus dos fills, l’Amelia, l’Arnau i el gos Jordi. Arribo a ell pel Josep de Xalinda, el meu amic “el mago” de Garraf qui m’ha donat un cop de mà important dibuixant l’itinerari de la SabaticaSabata. La seva relació amb el Joan neix a Auckland, ciutat on va viure una bona temporada ja fa uns anys enrera.

a Can Farràs-knowles

En Joan des de fa anys es dedica a la traducció lingüística i des de fa pocs, també, a la importació d’ibèrics i formatges a Nova Zelanda. Però amb ell, compartirem des del primer moment un bon feeling doncs, li apassiona i practica la música i el mar, i des d’aquest lloc, es forgeran els primers deu dies d’una relació d’amistat intensa i especial.

Al seu costat, hi ha una gran dona, la Vivien que parla una mica català i coneix de primera mà la nostra cultura. Ella ha estat molts anys vinculada amb el món de la dansa i en l’actualitat, té un càrreg important al ministeri educació de Nova Zelanda i des d’ací m’acompanyarà a conèixer projectes artístics que es realitzen a Auckand.

Durant aquests dies coincidiran les vacances de setmana santa i els passaré navegant amb ells, fondejats a l’illa Kawau i l’Illa Waiheke, un lloc paradisíac on els multimilionaris es barregen amb els hippys i artistes bohemis amb clau d’ecologistes. Baies rocoses amb aigües de color, ideal per a una servidora iniciar-se a la pràctica del Kayak i no treuré ull de la mar en la travessia a l’espera de visionar algún tauró…

una tripu de primera divisió

Seran dies de canvis per aquesta divertida família doncs, al petit de la casa, l’Arnau, dedicat apassionadament a la nàutica professional esportiva, li han ofert en pocs dies entrenar conjuntament amb el company de la filla d’en Peter Blake, la tripulació irlandesa de la volvo ocean race durant sis mesos pels mars i oceans del món i com a port base Alacant. Quina gràcia tot plegat, les arrels tiren cap a casa i en Joan i la Vivien ja comencen a projectar una nova etapa al retorn en breu per terres catalanes. Potser el proper port serà Garraf? …

Una altra connexió important a Nova Zelanda ha estat també des de Garraf i connectant per mar. Alguna cosa em té fascinada amb aquesta doble coincidència doncs, la Cristina, l’armadora del Cocoliso del port Garraf, em porta al seu cosí, en Julio, diplomàtic de l’ambaixada espanyola a Nova Zelanda i resident a Wellington des de fa un parell d’anys.

Aquest granadí, pianista abans que de fer de diplomàtic, és un enamorat de Mahler, de les sonates de piano de Schubert i també, d’en Lluís Llach. De caràcter senzill, disciplinat i sense austentar, practica cada dia la meditació zen quan encara no ha sortit el sol. Li agrada llegir, observar, escoltar i la seva manera i convivència durant els propers dies em portaran a la més absoluta admiració: bravissimo Julio!

Uns dies a la capital, Wellington, abans de passar a la “tan parlada” illa del sud, però no abans sense escoltar a Mahler i Stravinsky interpretats per la New Zealand symphony orchestra i passejar pel parc botànic amb la bona i generosa companyia de l’Ana, també gent amorosa de l’embaixada espanyola.

Julio a Wellington

La naturalesa a Nova Zelanda és tan impressionant que no et deixa indiferent i en la que es pot constatar en la trilogia del senyors dels anyells del director Peter Jackson. Encara que per la gran oferta turístiques en les grans ciutats, i sobretot a l’illa del sur, la practica d’esports d’aventura no deixen de ser un gran reclam per l’espectador que passa per aquí.

Rebre la llum de les platges del Nord d’Auckland de Karekare i Piha, platges absents i verges de sorra negra sense explotar i escenari d’algunes pel.lícules més rellevant com el Piano. Hippys rurals, artistes excèntrics i surfistes, tots ells seduïts per una vil·la senzilla en aquest escenari de gran bellesa. I passejar per les serralades de Waitakere, un parc natural amb talles maoris durant el trajecte i amb uns arbres gegants en perill d’extinció anomenats Kauris, tan és així que en l’entrada al parc, t’obliguen a netejar les soles de les sabates per tal de no introduir cap bacteri que pugui afectar al procés de regeneració actual.

Waitakere

detall flora Nova-Zelandesa

Platja Piha

una finestra al mar

I a l’illa sud, Abel Tasman National Park un parc costaner al nord de l’illa sud amb bosc autòcton i un blau brunzent en les seves platges amb precioses caletes. I el PunaKaiki Pancake Rocks de Westport a Greymouth per la costa oest fins arribar el llac Brunner. Aquí, em trobaré a nous i preciosos companys de viatge on coincidirem en l’aventura de descobrir i compartir racons espectaculars de l’illa del sud.

companys de ruta illa Sud

Abel Tasman National Park

el “shoefiti”, art neorural pels prats de Nova Zelanda

pancake rock

forma de la pancake rock

els colors de la Franz Josef Glacier

compartint la llibertat de l’Elsa i la Daniela … enjoy!

I els dies i les hores no arriben per més. Ara estic escrivint amb unes vistes espectaculars que despisten des del Kiwi Rail que va de Greymouth a Christchurch, on em quedaran unes hores per visitar Chritschurch, una ciutat abatuda pel darrer terratrèmol de l’any passat. I és que a Nova Zelanda hi entro desprès de viure en primera persona, i per primera vegada, dos terratrèmols a Santiago de Xile i marxo amb el testimoni d’una ciutat marcada com a conseqüència d’aquesta realitat, també, de la naturalesa.

Perú: obrint el meu cor!

Feia dies que no passava per aquí per escriure una de les meves peripècies, la veritat, ho tenia present  i ara, els dits ja escriuen des del cor:

La sortida d’Equador ha anat per terra, realitzant un seguici d’autobusos locals que passaven pel mig de carreteres i paratges salvàtics insòlits inundant els camins per plataners. Realment, val molt la pena viatjar per terra per no perdre detall del què hi ha en el món!

Aquests camins portàven al pas frontaré i destartalat de Perú. El peatge de control és caòtic però tan si val, t’has d’adaptar a la marea. En unes hores em plantava de cara una altra vegada al Pacífic arribant a Màncora.

A Màncora hi estaria de pas, un parell de dies per prendre un bany i conèixer a la Pam, una artista amiga d’en Gonzalo de Cuenca.

Aquets poble, és un dels racons favorits de molts surfistes de tot amèrica on van per acaronar les onades del Pacífic. Una servidora es planta a la plaça on hi han els hippies que resideixent allà amb tots els artesants locals. Allà pregunto per la Pam i em porten fins a ella. Em reb amb els braços ben oberts i un somriure preciós.

La Pam, és Xilena i des de fa vuit anys resideix a Màncora amb el seu company peruà. Tots dos són artesans, gent de món que van amunt i avall amb el seu art.  Viuen davant al mar en una casa construida per ells mateixos sense gaires artificis i serveis  i com ells mateixos és defineixen:  són “antisistema”. M’acullen amb molta generositat i decideixo entrar una mica en el seu món.

Anem a fer un passeig per tota la platja, saludem i prenem un mate amb uns amics argentins que també viuen allà i tenen dos nens. Mentres ells juguen amb les onades, nosaltres parlem de temes generals i que acaba sent una conversa interessant de cara al mar.

Després anem al mercat a comprar peix per cuinar a casa. Allà ens prenem el temps pausat per mirar els diferents productes que ofereix la natura i una aprofita per aprendre com són els peixos del pacífic. Seiem en una parada per menjar un ceviche de peix a l’estil vermut i desprès anem a casa a fer el foc al terra per cuinar el peix. La veritat és que he vist cuinar de moltes maneres diferents la brassa però aquesta, em va agradar molt: foc a terra i sobre les brasses, fulles grans de plataners, el peix i tapat per sobre amb més fulles a l’estil “papillon”. No sabeu el gust exquisit d’aquest invent tradicional!

Passem el dia junts, m’ensenyen la seva obra de la que admiro en el primer moment i em proposen que em quedi uns dies per ensenyar-me el seu art. M’agradaria molt però sento que haig de seguir el meu camí. Així que amb aquesta invitació i amb el què commou acomiadar-se constantment, agafo un bus llit direcció Lima, seran unes vint-i-quatre hores però amb un bon regust del meu pas a Màncora.

Per cert, em passen la recepte del ceviche, si algú l’interessa està en l’apartat de fogons.

Mancora

surfistes platja Mancora

Pam,anfitriona a Mancora

peix a la brassa sobre fulles plàtan

Agafo la son profunda però de quan en quan vaig obrint un ull per no perdrem el camí . A l’endemà, a primera hora matí entro per Lima i m’impressiona el què veig. A la terminal m’espera la Gaby, una peruana amb mig cor a Catalunya. L’abraçada de benvinguda és especial, de retrobament d’un ser de llum que em porta de la mà a casa seva a compartir uns dies amb la seva família. La veritat, em costa escriure perquè m’emociono mentres ho faig.

Són quatre dies a Lima d’estar amb la Gaby, el Paco, el Gael number one de la casa i el petit Tiago. També hi ha la Marta que ens cuida com ningú ho podria fer millor: em fan sentir part de la família des del primer minut .

En aquesta casa també hi entra la Pau i la Sofia, les còmplices de la Gaby amb qui està construïnt un projecte d’educació lliure a Lima la casita de Perú.  Visito el projecte i  amb el seu equip compartim i intercanviem idees per la gestió viable del projecte. La veritat, és que és un projecte de recent creació però que li dona continuïtat a la caseta de Barcelona i que té moltes possibilitats.

Amb la Gaby, visito el malecón i el barri bohemi del Barranco on anem a “la mesita” a prendre una arròs en llet per llepar-se els dits. Passagem perdudament pels seus carrers fins mitja tarda per anar a conèixer el projecte arteparacrecer.

Entro en aquest nou espai d’art, una casa a miraflores que fa cantona amb botelles penjades en el balcó i pintada del mateix color de l’Escola del Papiol. Només entrar, la música i l’ambient d’escola és molt familiar: sento una connexió ràpida. Amb un pati amb grades retractils i amb un annex carpa per fer circ i psicomotricitat. Un altre módul de pintura plàstica, un altre ambientada pels més menuts i l’espai de consergeria i direcció. A l’altra banda, del pati, hi ha la casa central, on hi han tots espais per fer música i un museu d’instruments precolombians i de collita pròpia. A la primera planta viu la mare de la Lili, també músic. Faig una vista ràpida per imaginar-me el què està passant a dins i apareix en aquesta mirada la Lili. I ara direu, qui és la Lili? Doncs la instigadora d’aquest projecte amb més de 21 anys de rodatge.

La Lili està apunt de començar una classe i em convida a entrar-hi. Tan és així que em passo tota la tarda allà dins amb adolescents tocant i jugant amb músiques i instruments tradicionals del Perú. La gràcia d’aquest projecte és que tot és grupal i tothom apren a tocar tots els instruments. Em quedo merevellada amb el conjunt de caixons interpretant los diablos. Es fa tard i arribo just per veure al Gael i explicar-li un compte en català abans d’anar a dormir.

nens tocant quijadas de burro

nenes tocant wajra-pucus (instrumentos de cuerno de la sierra peruana)

la Lili amb un conjunt d'Arteparacrecer amb caixons, botelles i altres ...

A l’endemà, a primera hora matí acompanyo a la Gaby i a la Pau a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde per presentar la proposta de municipalitzar el projecte de la caseta. L’Alcalde no hi és i en l’espera de més d’una hora ens aten el seu assessor en matèria educativa, un personaltge no cal dir, totalment “acadèmic”. No ha anat del tot malament però cal transformar i donar-li unes quantes voltes més al projecte.

Després torno a arteparacrecer on la Lili m’espera per parlar de música al Perú, projectes que s’estan duent a terme en temes de pedagogia més emerergents a les  sudamèriques, artistes i del Fladem d’on ella forma part de la junta directiva. Surgeixen unes propostes d’intercanvi entre associacions i escoles però sobretot, sense cap esperit de fer cap tipus d’apologia. Això m’agrada, compartir des del respecte i admiració del què es propi de cadascú!

Feta la feina i els contactes amb el món, anem a dinar xino-peruà al barri del Barracón. Una tradició culinaria molt ben instaurada a Lima. Dinem, parlem de nosaltres, de qui som i el perquè de tot plegat.

Després d’una bona sobretaula, a Lili em proposa agafar el seu escarbat negre destartalat per anar a la plça dos de maig. No sabeu com condueixen aquesta gent per la ciutat!!! Amb el cor a mil, m’ho prenc com un divertimento fins arribar al mercat dos maig on tot són botigues de constructors, luthiers d’instruments musicals, impressionant!

Passem tota la tarda entre músics, tocant i provant instruments. També ens fem amb algunes joguines noves per l’escola amb la il·usió compartida que hi hauran unes mans que les faran sonar. Sento que haig de comprar un caixó al Gael, i quan penso amb això, miro el rellotge i em dono compte que fa tres hores que havia quedat en tornar a casa per anar a sopar amb els anfitrions. Així doncs, compro el caixó i la Lili a mil per hora em porta a casa. La convido a pujar perquè si el Gael està despert m’agradaria fer-li un petit concert amb la Lili per lliurar-li el seu nou instrument. Arribo i així és, el Gael està esperant-me en pijama abans d0anar a dormir. Li fem lliurament de l’instrument de la manera més divertida que sap fer-ho la Lili. Amb tot això, s’incorpora a la festa la Pau i en Paco i la Gaby ens proposen quedar-nos a casa a sopar com a comiat i fan comanda de mejar perújaponès … No sabeu la delicia d’aquest “manjar”!!!

La vesprada passa volant amb molta alegria i d’una energia preciosa. Són aquells moments que unim el cor de la gent i vols que siguin intemporals.

L’endemà, és hora d’agafar el vol en contra la voluntat del meu cor per anar cap a Cuzco, on em retrobaré amb un grup de persones molt especials de casa nostra  que ja explicaré en el proper post.  No obstant, jugo fins els darrers minuts amb el Gael, amb qui ja el trobo a faltar abans de marxar. La Gaby i el Paco em preparen una bossa amb l’esmorzar i intercanviem les darreres paraules i gestos d’agraïment. Sento i vull compartir que he estat amb una gran família i que el meu pas per casa de Lima no ha estat en va: compartir, estimar, jugar i acceptar … aquests són ells.

Milions de gràcies família i els millors desitjos per la Casita del Perú!

I també, un especial agraïment a l’encantadora, generosa i màgica Lili per contactar-me amb la pedagogia de l’amèrica llatina i sobretot, per ser tota ella música!

Aquesta vegada us deixo amb música, un vídeoclip  de calle 13 … val molt la pena!

amb en Gael, el number one de la casa

Un salt gegant

Finalment, embarco amb deu dies de demora de la data prevista. Cal dir que la preparació del viatge ha estat dur, sobretot el darrer mes, amb moltes intensitats emocionals, acomiadant-me constantment i descansant poc. La sensació que sostenia era de poc control de la situació i sentir que em deixava quelcom a resoldre.

La nit anterior vaig sopar amb la família i mentre em delitàvem amb una fideuà com a punt final, i feta pels de casa, que us asseguro, no se’ls hi dona gens malament el tema dels fogons…, se’m produïa una mena de vertigen que els fideus anaven entrant amb calçador. Vaig intentar dissimular-ho però ells eren molt conscients del meu estat i li posaven aquell to d’humor que els caracteritza en les reunions familiars. Amb tot això, se li sumava missatges i trucades constants dels amics i en especial, la trucada de la meva cosina, que des de la tarda m’esperava per compartir la darrera tarda amb la meva fillola, de la qual cosa m’havia compromès dies abans i se m’havia passat per alt. Se m’havia desbordat tant la cosa, que no em vaig presentar i em sentia malament i molt responsable de no haver cuidat aquest tema. Així doncs, no em tocava més que acceptar que estava desbordada amb aquest nova sensació, que hores abans, una amiga m’havia ofert calma explicant-me que d’això se’n deia “joyfear” (que és la barreja d’alegria i por a la vegada). Amb tot això, dins meu, em preguntava: “que estic fent… és realment això el què volia?”

Així doncs, com deia, em trobava a l’aeroport cansada, excitada amb aquest “joyfear” quan embarco fent pont aeri i amb una demora d’una hora per fer-ho més emocionant. A la fila d’embarg només havia Equatorians i més equatorians que anaven ben carregats a retrobar-se amb les seves respectives famílies per Nadal. Entre ells, saltaven a la vista, una parella de catalans que anaven únicament a les Galàpagos amb els que vaig poder intercanviar dues frases mentre esperaven. Aleshores, vaig pensar, quina bogeria, perquè aquest punt de partida? Que tindrà Equador per haver-ho escollit com l’inici de tot plegat? Doncs, senzillament perquè és un dels punts on separa la línia del Hemisferi Nord al Sur i li volia donar aquest simbolisme.

Bé, un cop a l’avió em proposen un canvi butaca a millor, una butaca de finestra sense seients al davant. Al costat, em trobo un noi de Castelló, hi tornava per segona vegada a amazones a implicar-se amb una reserva autòctona de gent d’allà que ja havia estat set anys abans. Vam compartir i intercanviar impressions del viatge. Vam dibuixar punts d’interès del mapa que ell coneixia, i poc a poc, em vaig començar a sentir amb contacte amb el viatge que fins ara, havia estat un somni, un dibuix, una fantasia, …

A mida que avançaven les hores, em va començar a sortir tot el cansament, però l’anedralina era tan gran que no vaig poder fer cap fins les darreres hores. A unes poques milles de distància al radi de Quito, capital d’Equador, el comandant de l’avió ens informa que no poden aterrar ja que la visibilitat i la pluja dificulta a que es descarrili l´avió de la pista petita d’aterratge per la dimensió gran i les característiques del nostre avió. Així doncs, girem cua i anem cap el sud, direcció Guayaquil.L’iImmensitat acumulada de tot plegat és gran i em sorgeix l’instint màgic d’acceptar que per alguna cosa em porten cap a Guayaquil. Amb tot això, renuncio a un primer compromís que havia sorgit casualment a l’endemà a Quito en l’ambaixada Espanyola i l’Institut Ramon Llull en motiu de la “Feria Internacional del Libro” de Quito, amb l’actuació del poeta i agitador cultural català Eduard Escoffet amb ganes de liar-la!

Un cop arribem aeroport de Gauyaquil, ens informen que existeix la possibilitat d’agafar més tard un avió de dimencion més petites de la companyia LAN, però no ens asseguren que pugui millorar les situació climatològica. Així doncs, decideixo quedar-me amb el meu company de viatge de Castelló a fer nit a Guayaquil i com ells diuen: .. a fer la mà!!!

Sortim a respirar a l’exterior després de més de 16 hores de viatge i amb una diferència horària de sis hores respecte hora local de casa. Calor i humitat, estem a 32 graus i començo a treure capes de roba del damunt. La motxilla em pesa, malgrat sigui de 60 litres, penso seguint les recomanacions d’altres viatges, hauré de deixar roba pel camí i treure’m aquesta carrega de sobre… a poc a poc vaig recuperant vaig trobant la lucidesa per prendre decisions d’aquest tipus.

Així doncs, decidim compartir habitació i amb això, vull dir que em sento molt afortunada d’haver coincidit amb ell, doncs, la confiança inicial canvia molt. Deixem les bosses al hostel i decidim perdre’ns pel “malecón, el salado”. Amb il·lusió i els ulls brillants, malgrat el cansament acomulat, i un somriure d’orella a orella, comencem a estirar les cames per l’avinguda 9 d’octubre fins arribar al riu Guayas.

Només fent les primeres passes, me n’adono que és tot lent, tranquil i d’ambient festiu. Per tot arreu de qualsevol balconada i edifici la banda sonora de la ciutat és música salsa, cumbia, merengue i el “reggaetón” (una barreja de bomba portorriquenya amb hiphop i dance). Això si, és impressionant els decibels que exploten de cada altaveu que surt de cada garitu, on es perd qualitat del què s’escolta distorsionat per mal estat de les caixes dels altaveus. No obstant, aquest apunt deixa de ser important quan el que predomina és les ganes de compartir el to festiu. També, en aquest passeig ens sorprèn que passem desapercebuts, i això, la veritat, magrada molt i ens fa sentir molt còmodes.

Un altra apunt a primera vista a destacar a poques hores d’adaptar-se a la ciutat, és l’AMOR en majúscules i és ben bé de color rosa on hi és molt present en cada racó, en cada banc de la ciutat. Les parelles de totes les edats surten al carrer i es prenent el temps pausat per enamorar-se, per estimar amb parsimònia i sense deixar-se cap detall com una rosa a la mà (em recorden les imatges “pasteloses” que sovint es veuen en les pel·lícules romàntiques americanes … és veritat, no recordava que estava en les amèriques!). El rosa on l’amor s’hi posa, es deleita amb complicitat, mirades de gestos minúsculs de tendresa incloent-hi, la presencia d’un tercer element, l’amic o el germà/na petit/a d’ell o ella en el cas de les parelles joves.

Mengem alguna cosa pel nucli antic en forma de petita muntanya que mira al riu. Acabem en el punt més alt de la ciutat: al far de Gauyaquil en plena acció on s’hi pot accedir per contemplar la forma de la ciutat. Tot és net i polit i amb aquesta sensació d’ordre i que no ens deixa indiferents, arriba l’hora de fer llit, això sí, no abans sense una bona dutxa per relaxar tot aquest llarg dia i concloure amb un parell d’exercicis rutinaris de diafreu als peus abans de tancar el llum.

20111205-142452.jpg

20111205-143412.jpg