no hi han grillons que els privin de ser lliures … Austràlia!
… O sigui, ho saben, viuen en una presó, és preciosa, han fet coses precioses amb ella, però segueixen negant l’evidència. Dylan Moran, humorista irlandés.
L’entrada per la gran Austràlia és per Melbourne, ciutat sofisticada, moderna, elegant i natural, potser la més europea d’Austràlia. Casualment, sóc rebuda a mode d’un divertimento. El punt de trobada? La llibreria central de Melbourne per passar la diada de Sant Jordi amb la resta de catalans residents a la província de Victòria i tot això, sense saber quin aspecte té en Dani. El contacte, en aquest cas, també ve lligat per la meva gent de mar, de l’amic Lluís, actual armador del meu primer i únic veler: el Papasseït, qui em portarà al Dani, un català que des de fa més de deu anys, explora les terres d’Oceania.
La veritat és que agraeixo aquest moment d’estar entre família, encara que tots siguin estranys hi ha quelcom que arrela ràpidament a la sang.
Diada Sant Jordi a Melbourne amb la gent del Casal Català i en Dani, el més culé de tots!(fotografia: Marina Mateos)
Una setmana intensa en aquesta ciutat ben entrada la radiant tardor per conèixer projectes artístics que s’estan realitzant allà així com, participant del “hearts in harmony community music day”. Aquests dies donen per explorar la costa del sud d’Austràlia que de seguida, es deixa entreveure el color taronja i el blau de Tasmània. I és que bé, si a Nova Zelanda predomina el verd està clar que, Austràlia tira cap el taronja!
Flinder street station, Melbourne
L’acolliment especial i divertit de la gent del casal -en Dani i la seva cosina, primer; i després la Marina i la Vicky – ha estat clau per situar-me inicialment en aquest país de dimensions grans que quan hi entres, us ben asseguro que desconcerta i no saps per a on començar… Si més no, aquí es viu molt aprop del sol. Les primeres recerques són per la costa del sud, la Great Ocean Road on arribaré als 12 apòstols i al LondonBridge passant per unes platges salvatges i espectaculars plenes de surfistes a qualsevol hora del dia i amb penya-segats verticals de pedra calcària que s’aixequen sobre un mar embravit.
vistes de la 12 apòstols
London Bridge
Allà tindré la sort de veure els coales, aquest mamífer tan característic de la zona. M’agraden els Coales, són tranquils, pacífics i simpàtics. Són fàcils trobar-los als arbres dels eucaliptus doncs, només s’alimenten de la fulla d’eucaliptus. D’aquí que siguin animals que funcionin en baixa energia degut a la seva alimentació i es passin vint hores del dia dormint ben amarrats en aquests arbres.
coala dormint en un eucaliptus
Des de feia temps, havia somniat que algun dia aniria a Austràlia doncs, era un dels llocs que estava a la llista, doncs bé, aquí hi sóc i amb el somriure d’orella a orella i és que l’energia d’aquest lloc és ben especial. Però sento que haig de sortir de la meva pròpia fantasia i il.lusió per connectar amb la seva pròpia essència. La combinació es torna a repetir, els natius, en aquest cas, els aborígens barrejats amb els australians anglosaxons de nova creació. A mida que vas pujant cap el nord, te n’adones més de la presència dels aborígens en el teu camí. És un tema que em fascina des del primer moment, saber d’ells i de la seva manera de ser però en tot cas en parlaré més endavant a mida que vagi pujant fins a Darwin.
Però el meu descobriment que no em deixa indiferent és l’inici del poblat Australià i llegint amb més aprofundiment m’assabento que el descobriment d’aquestes terres són casuals per una tempesta per mar de la mà del capità James Cook cap el 1770. Ara bé el més divertit és que divuit anys més tard de l’arribada d’en Cook, en el 1788, els britànics hi van tornar per quedar-se amb una flota d’onze vaixells carregats d’armes, estris, materials de construcció i bestià. També portaven a bord un variat grup de 751 convictes i uns 250 soldats i oficials amb les seves parelles. Aquesta variada combinació és el primer comboi en mans del capità naval Arthur Phillips. No em digueu que no dona per molt la transformació de tota una població que dels grillons els ha permès ser lliures!
Una setmana apassionant i molt ben acompanyada per decidir que el proper destí serà el desert Australià fins arribar al nord. No obstant, el pont aeri el faig a Sydney i per aquelles circumstàncies que mai planificaries, acabo fent cap uns dies a Sydney abans d’endintsant-me al desert.
la modernitat de la Sydney city
La Carol i en Xevi, una parella amorosa de Manlleu resident a Sydney des de fa tres anys seran els meus amfitrions a la gran “city”. Torna a ser una trobada espontània i simpàtica amiga de l’Imma de Manlleu, una gran fan d’aquest bloc i a qui li dedico aquest post, i que serà l’inici de moltes afinitats i proximitats amb aquesta preciosa parella. I és que el món està realment connectat i hi han catalans per tot arreu i amb unes vides ben interessants!
La Carol està finalitzant el seu post-doc. de química a l’universitat de Sydney i en Xavi, s’ha tornat, realment, en un gran aficionat del surf. En un mes, desprès de tres anys tornen a casa, i conjuntament, compartim la situació d’alerta i crisis que ens arriba del nostre país però que no ens espanta perquè d’il.lusió per realitzar els nostres somnis no ens falta. I és que poder-se allunyar i agafar distància de la situació ajuda a veure i sentir les coses molt diferent i amb més perspectiva.
Tres dies a la city de pas i marxo cap el desert, aquesta vegada no tinc billet ni data de tornada i deixo la motxilla a casa dels meus amics. Ells, mentrestant, vetllen i riuen de la meva propera aventura a l’atzar. Continuarà …
amb la Carol i en Xevi a Maroubra beach
Amb la Gaby, visito el malecón i el barri bohemi del Barranco on anem a “la mesita” a prendre una arròs en llet per llepar-se els dits. Passagem perdudament pels seus carrers fins mitja tarda per anar a conèixer el projecte 
