Vés al contingut

Posts tagged ‘menjar’

He ao, he ao tea, he ao tea roa … AOTEAROA!

I Kuramarotini va cridar: “Un núvol, un núvol blanc, un núvol blanc i llarg!”

Aotearoa és el nom que porta aquest jove país dels Kiwis. Sí, Kiwis és com s’anomenen els nova-zelandesos. Aquest nom prové d’un ocell, una espècie anhelada i amenaçada que planteja la dificultat afegida que es dona en els hàbits nocturns i que només es poden veure en estat salvatge. També té una relació amb la fruita doncs, quan els neozelandesos van començar a conrear la fruita del kiwi, per cert, de procedència xinesa amb el nom inicial nom de grosella xinesa, més endavant van decidir anomenar a la fruita com l’au com a símbol nacional com a reconeixement de la seva au kiwi, però també, i sobretot, perquè aquesta petita au corredora té curioses semblances amb la fruita, per exemple, una panxa rodona i plomes de color marró clar. Després d’una breu ronda de consultes, el nom va obtenir l’aprovació general i el kiwi va passar a ser una au, una fruita i la gent de Nova Zelanda.

Aotearoa=Nova Zelanda

Per situar-se una mica, Nova Zelanda és geogràficament més petita comparada amb Austràlia, una mica més gran que la meitat de l’estat espanyol i amb gairebé 4,5 milions d’habitants, és a dir, menys població que Catalunya. Però el seu tamany no ha suposat cap obstacle per destacar en el món. És un país relativament jove en quan història, ja que es va convertir en colònia britànica al 1840 amb el tractat de Waitangi, el pacte entre la corona britànica i els maoris.

En un altre temps maori significava “comú, o, habitual”, en l’actualitat, la seva cultura està marcada pels nous avenços en l’art, l’esport, els negocis i la política. Encara hi ha alguna generació que mantenen el maori com a primera llengua. En menys de mil anys aquestes illes han vist néixer dos pobles ben diferents: els maoris de la Polinèsia i els neozelandesos europeus, els “pakehas” com els anomenen els mateixos maoris.

SabaticaSabata maorí

Orgullosos del seu país però sense exagerar, així són els Kiwis doncs, ha sigut, entre d’altres, el primer país del món que va ampliar el seu vot a les dones (1893). No obstant, és un país que pateix una de les tasses més elevades de violència domèstica i abús infantil. Un estudi recent suggeria que una quarta part de nova-zelandesos havien patit algun tipus d’abús sexual abans dels 15 anys.

Però el reconeixement més gran internacionalment parlant és a nivell esportiu: el Rugbi, de procedència britànica, és l’esport per excel.lència i avui en dia aquest joc està absolutament lligat a la seva historia i cultura nacional. El criquet és un altre l’esport important però es practica més en la temporada estiuenca. No obstant, els Kiwis, no només veuen esport sinó que el practiquen. Un país que no et deixa indiferent si practiques també un esport d’aigua.

A mi, personalment, m’ha impressionat molt la seva cultura de mar. No és d’estranyar veure cada dia per la tarda una flota de mes de 200 vaixells fent una regata desprès de la jornada laboral. Doncs, a Auckland, coneguda també com ciutat de les veles compta amb la major flota nàutica de tot l’hemisferi sud. És tanta la gent que practica la vela que és fàcil trobar-te un neozelandés entre les tripulacions més importants de l’America’s cup o de la Volvo Ocean Race.

per les antípodes a la guaita dels taurons, pingüins, balenes i dofins …

Canviar de continent torna a ser un contrast gran per passar en poques hores del tercer al primer món. La intensitat dels primers cinc mesos per les amèriques deixen una emprempta forta, moltes emocions que encara ara es remouen i costarà uns quants dies de jetlag fins endinsar-me en una nova cultura, una nova llengua, una nova manera de ser i fer.

El primer destí és Auckland, a can Farràs, un català que des de fa 37 anys viu juntament amb la Vivien i els seus dos fills, l’Amelia, l’Arnau i el gos Jordi. Arribo a ell pel Josep de Xalinda, el meu amic “el mago” de Garraf qui m’ha donat un cop de mà important dibuixant l’itinerari de la SabaticaSabata. La seva relació amb el Joan neix a Auckland, ciutat on va viure una bona temporada ja fa uns anys enrera.

a Can Farràs-knowles

En Joan des de fa anys es dedica a la traducció lingüística i des de fa pocs, també, a la importació d’ibèrics i formatges a Nova Zelanda. Però amb ell, compartirem des del primer moment un bon feeling doncs, li apassiona i practica la música i el mar, i des d’aquest lloc, es forgeran els primers deu dies d’una relació d’amistat intensa i especial.

Al seu costat, hi ha una gran dona, la Vivien que parla una mica català i coneix de primera mà la nostra cultura. Ella ha estat molts anys vinculada amb el món de la dansa i en l’actualitat, té un càrreg important al ministeri educació de Nova Zelanda i des d’ací m’acompanyarà a conèixer projectes artístics que es realitzen a Auckand.

Durant aquests dies coincidiran les vacances de setmana santa i els passaré navegant amb ells, fondejats a l’illa Kawau i l’Illa Waiheke, un lloc paradisíac on els multimilionaris es barregen amb els hippys i artistes bohemis amb clau d’ecologistes. Baies rocoses amb aigües de color, ideal per a una servidora iniciar-se a la pràctica del Kayak i no treuré ull de la mar en la travessia a l’espera de visionar algún tauró…

una tripu de primera divisió

Seran dies de canvis per aquesta divertida família doncs, al petit de la casa, l’Arnau, dedicat apassionadament a la nàutica professional esportiva, li han ofert en pocs dies entrenar conjuntament amb el company de la filla d’en Peter Blake, la tripulació irlandesa de la volvo ocean race durant sis mesos pels mars i oceans del món i com a port base Alacant. Quina gràcia tot plegat, les arrels tiren cap a casa i en Joan i la Vivien ja comencen a projectar una nova etapa al retorn en breu per terres catalanes. Potser el proper port serà Garraf? …

Una altra connexió important a Nova Zelanda ha estat també des de Garraf i connectant per mar. Alguna cosa em té fascinada amb aquesta doble coincidència doncs, la Cristina, l’armadora del Cocoliso del port Garraf, em porta al seu cosí, en Julio, diplomàtic de l’ambaixada espanyola a Nova Zelanda i resident a Wellington des de fa un parell d’anys.

Aquest granadí, pianista abans que de fer de diplomàtic, és un enamorat de Mahler, de les sonates de piano de Schubert i també, d’en Lluís Llach. De caràcter senzill, disciplinat i sense austentar, practica cada dia la meditació zen quan encara no ha sortit el sol. Li agrada llegir, observar, escoltar i la seva manera i convivència durant els propers dies em portaran a la més absoluta admiració: bravissimo Julio!

Uns dies a la capital, Wellington, abans de passar a la “tan parlada” illa del sud, però no abans sense escoltar a Mahler i Stravinsky interpretats per la New Zealand symphony orchestra i passejar pel parc botànic amb la bona i generosa companyia de l’Ana, també gent amorosa de l’embaixada espanyola.

Julio a Wellington

La naturalesa a Nova Zelanda és tan impressionant que no et deixa indiferent i en la que es pot constatar en la trilogia del senyors dels anyells del director Peter Jackson. Encara que per la gran oferta turístiques en les grans ciutats, i sobretot a l’illa del sur, la practica d’esports d’aventura no deixen de ser un gran reclam per l’espectador que passa per aquí.

Rebre la llum de les platges del Nord d’Auckland de Karekare i Piha, platges absents i verges de sorra negra sense explotar i escenari d’algunes pel.lícules més rellevant com el Piano. Hippys rurals, artistes excèntrics i surfistes, tots ells seduïts per una vil·la senzilla en aquest escenari de gran bellesa. I passejar per les serralades de Waitakere, un parc natural amb talles maoris durant el trajecte i amb uns arbres gegants en perill d’extinció anomenats Kauris, tan és així que en l’entrada al parc, t’obliguen a netejar les soles de les sabates per tal de no introduir cap bacteri que pugui afectar al procés de regeneració actual.

Waitakere

detall flora Nova-Zelandesa

Platja Piha

una finestra al mar

I a l’illa sud, Abel Tasman National Park un parc costaner al nord de l’illa sud amb bosc autòcton i un blau brunzent en les seves platges amb precioses caletes. I el PunaKaiki Pancake Rocks de Westport a Greymouth per la costa oest fins arribar el llac Brunner. Aquí, em trobaré a nous i preciosos companys de viatge on coincidirem en l’aventura de descobrir i compartir racons espectaculars de l’illa del sud.

companys de ruta illa Sud

Abel Tasman National Park

el “shoefiti”, art neorural pels prats de Nova Zelanda

pancake rock

forma de la pancake rock

els colors de la Franz Josef Glacier

compartint la llibertat de l’Elsa i la Daniela … enjoy!

I els dies i les hores no arriben per més. Ara estic escrivint amb unes vistes espectaculars que despisten des del Kiwi Rail que va de Greymouth a Christchurch, on em quedaran unes hores per visitar Chritschurch, una ciutat abatuda pel darrer terratrèmol de l’any passat. I és que a Nova Zelanda hi entro desprès de viure en primera persona, i per primera vegada, dos terratrèmols a Santiago de Xile i marxo amb el testimoni d’una ciutat marcada com a conseqüència d’aquesta realitat, també, de la naturalesa.

(re)CORdis que vol dir tornar a passar pel cor

Fa quatre dies que he arribat a Qosq’o (Cusco en Quechua), la vall Sagrada en la que en altres temps va ser l’imperi Inca. És una ciutat amb molta historia amb mites i tradicions que encara es poden respirar i sentir quan hi arribes.

Vista Plaça Armas, Cusco

Allà m’he retrobat amb una persona que fa poc que conec i a la que estimo per tot el què és i amb tot el què fa: l’Ariadna. És una de les persones importants que m’ha ajudat a preparar aquest viatge en aquests darrers mesos i que ara mateix, vull transmetre obertament tota la meva gratitud a la seva generositat, això va per tu: “gràcies per donar-me la mà en els moments més fràgils d’aquest camí!”.

Amb ella l’acompanya en Víctor, la seva parella i còmplice en aquesta vida i amb tot el què creen. Al costat d’aquesta bonica parella, un preciós grup d’ éssers de casa nostra per guiar-se per les sendes de l’activació i el record. Són homes i dones amb molta marxa en lo personal, amb processos forts a l’esquena. Es tracta doncs d’un viatge iniciàtic en tota regla, on res no està planificat, “com li agrada a l’Ariadna”, diu en Vïctor.

l'expedició catalana

També em retrobo amb la Fran, la meva amiga xilena resident a Barcelona i amb la què hem compartit treballs personals en aquest darrer any. Està uns mesos viatjant en solitari en direcció contrària a la meva, cap el Nord fins arribar a Costa Rica.

Perú ens torna a unir com una gran família i precisament en aquest moment on l’energia de la terra està assenyalant cap aquí. Passarem el nadal sense escudella i turrons però amb el calor de gent honesta que treballa per ser millors persones i amb la valentía del que tot això comporta.

El grup d’expedició han marxat tres dies cap a les sendes del Machupichu, aguas calientes i Sta Teresa. Jo m’he quedat amb la Fran a Cusco, entre d’altres coses amb l’intenció de poder fluir amb una proposta inicial de fer el camí Inca que ja havíem planificat des de feia temps i que, contra el meu desig, no ens han deixat canviar i modificar les dates del billet. Així doncs, el destí i el meu peu que s’ha posat malalt, ha volgut que em quedés quieta en aquesta ciutat on m’està brindant regals increíbles.

Un d’aquests regals ha estat Moray, unes restes arqueològiques que es troben ubicats a 7 quilòmetres de Maras, a la Vall Sagrada dels Inques, a 38 km al nord-oest del Cusco. Moray és paraula quítxua i nomena un sector ocupat per les comunitats camperoles de Misminay i kaccllarakay.

Diverses teories expliquen l’ús de Moray en l’època incaica. Segons l’historiador Edward Ranney, els inques van utilitzar les terrasses de Moray com un lloc per a agricultura especial, pot ser per al desenvolupament del seu cultiu més preuat que va ser la fulla de coca. John Earls sosté haver descobert pedres verticals a les terrasses, les mateixes que marcarien els límits de les ombres del capvespre durant els equinoccis i solsticis. Els pobladors locals criden a aquestes pedres “Ñustas”. Earls conclou que cada terrassa a Moray reprodueix les condicions climàtiques de diferents zones ecològiques de l’imperi inca.
Causa de la seva posició abrigada, cada un d’aquests andanes representa aproximadament mil metres d’altitud en condicions normals de conreu. En la seva totalitat, el complex contindria vint o més zones ecològiques a escala. El lloc de Moray va poder més servir als oficials inques per calcular la producció anual en diferents parts del Tahuantinsuyo.

Moray

Un altre regal a compartir, a prop del Cusco hi ha Temple de la Lluna. Un oratori, lloc sagrat per realitzar ofrenes a la Lluna, ja que en les nits de lluna plena la llum entra directament a l’altar.

Temple de la Lluna, Cusco

Vaig tenir la gran sort de poder-hi accedir ja que la seva entrada està prohibida, en el altar del temple vaig seure’m al migdia per sentit l’energia que entrava. La imatge que adjunto ilustra l’energia que hi ha en aquest lloc tan especial.

movent energia al migdia - temple de la lluna-

…/…

Ara plou i fa fred. Estic a l’habitació escrivint amb l’ordenador d’en Gerard que m’ha prestat generosament aquests dies per poder posar-me al dia dels correus. Moltes gràcies Gerard i com veuràs, per defecte, em surt la teva marca personal a les fotografies!

Aquesta tarda tinc previst anar a vistar dos projectes educatius i socials: aldeayanapay i pukllasunchis. Si el temps em dona, intentaré anar a escoltar un assaig orquestra simfònica de Cusco i després a conèixer a la Maria Lluïssa, una recomenació especial de la Gaby des de Lima.

Al vespre prepararé el sopar pel grup que arribarà tard però ben segur que una sopa calenta els hi farà bé. Tinc moltes ganes de rebre’ls amb els braços ben oberts i donar-lis la bona nit abans que demà la Fran i jo emprenguem el camí de l’Inca fins el Machupichu. I perquè … en Quechua “bona nit” significa “fins que les ànimes es tornin a retrobar”.