Posts tagged ‘menjar’

He ao, he ao tea, he ao tea roa … AOTEAROA!

I Kuramarotini va cridar: “Un núvol, un núvol blanc, un núvol blanc i llarg!”

Aotearoa és el nom que porta aquest jove país dels Kiwis. Sí, Kiwis és com s’anomenen els nova-zelandesos. Aquest nom prové d’un ocell, una espècie anhelada i amenaçada que planteja la dificultat afegida que es dona en els hàbits nocturns i que només es poden veure en estat salvatge. També té una relació amb la fruita doncs, quan els neozelandesos van començar a conrear la fruita del kiwi, per cert, de procedència xinesa amb el nom inicial nom de grosella xinesa, més endavant van decidir anomenar a la fruita com l’au com a símbol nacional com a reconeixement de la seva au kiwi, però també, i sobretot, perquè aquesta petita au corredora té curioses semblances amb la fruita, per exemple, una panxa rodona i plomes de color marró clar. Després d’una breu ronda de consultes, el nom va obtenir l’aprovació general i el kiwi va passar a ser una au, una fruita i la gent de Nova Zelanda.

Per situar-se una mica, Nova Zelanda és geogràficament més petita comparada amb Austràlia, una mica més gran que la meitat de l’estat espanyol i amb gairebé 4,5 milions d’habitants, és a dir, menys població que Catalunya. Però el seu tamany no ha suposat cap obstacle per destacar en el món. És un país relativament jove en quan història, ja que es va convertir en colònia britànica al 1840 amb el tractat de Waitangi, el pacte entre la corona britànica i els maoris.

En un altre temps maori significava “comú, o, habitual”, en l’actualitat, la seva cultura està marcada pels nous avenços en l’art, l’esport, els negocis i la política. Encara hi ha alguna generació que mantenen el maori com a primera llengua. En menys de mil anys aquestes illes han vist néixer dos pobles ben diferents: els maoris de la Polinèsia i els neozelandesos europeus, els “pakehas” com els anomenen els mateixos maoris.

Orgullosos del seu país però sense exagerar, així són els Kiwis doncs, ha sigut, entre d’altres, el primer país del món que va ampliar el seu vot a les dones (1893). No obstant, és un país que pateix una de les tasses més elevades de violència domèstica i abús infantil. Un estudi recent suggeria que una quarta part de nova-zelandesos havien patit algun tipus d’abús sexual abans dels 15 anys.

Però el reconeixement més gran internacionalment parlant és a nivell esportiu: el Rugbi, de procedència britànica, és l’esport per excel.lència i avui en dia aquest joc està absolutament lligat a la seva historia i cultura nacional. El criquet és un altre l’esport important però es practica més en la temporada estiuenca. No obstant, els Kiwis, no només veuen esport sinó que el practiquen. Un país que no et deixa indiferent si practiques també un esport d’aigua.

A mi, personalment, m’ha impressionat molt la seva cultura de mar. No és d’estranyar veure cada dia per la tarda una flota de mes de 200 vaixells fent una regata desprès de la jornada laboral. Doncs, a Auckland, coneguda també com ciutat de les veles compta amb la major flota nàutica de tot l’hemisferi sud. És tanta la gent que practica la vela que és fàcil trobar-te un neozelandés entre les tripulacions més importants de l’America’s cup o de la Volvo Ocean Race.

Canviar de continent torna a ser un contrast gran per passar en poques hores del tercer al primer món. La intensitat dels primers cinc mesos per les amèriques deixen una emprempta forta, moltes emocions que encara ara es remouen i costarà uns quants dies de jetlag fins endinsar-me en una nova cultura, una nova llengua, una nova manera de ser i fer.

El primer destí és Auckland, a can Farràs, un català que des de fa 37 anys viu juntament amb la Vivien i els seus dos fills, l’Amelia, l’Arnau i el gos Jordi. Arribo a ell pel Josep de Xalinda, el meu amic “el mago” de Garraf qui m’ha donat un cop de mà important dibuixant l’itinerari de la SabaticaSabata. La seva relació amb el Joan neix a Auckland, ciutat on va viure una bona temporada ja fa uns anys enrera.

En Joan des de fa anys es dedica a la traducció lingüística i des de fa pocs, també, a la importació d’ibèrics i formatges a Nova Zelanda. Però amb ell, compartirem des del primer moment un bon feeling doncs, li apassiona i practica la música i el mar, i des d’aquest lloc, es forgeran els primers deu dies d’una relació d’amistat intensa i especial.

Al seu costat, hi ha una gran dona, la Vivien que parla una mica català i coneix de primera mà la nostra cultura. Ella ha estat molts anys vinculada amb el món de la dansa i en l’actualitat, té un càrreg important al ministeri educació de Nova Zelanda i des d’ací m’acompanyarà a conèixer projectes artístics que es realitzen a Auckand.

Durant aquests dies coincidiran les vacances de setmana santa i els passaré navegant amb ells, fondejats a l’illa Kawau i l’Illa Waiheke, un lloc paradisíac on els multimilionaris es barregen amb els hippys i artistes bohemis amb clau d’ecologistes. Baies rocoses amb aigües de color, ideal per a una servidora iniciar-se a la pràctica del Kayak i no treuré ull de la mar en la travessia a l’espera de visionar algún tauró…

Seran dies de canvis per aquesta divertida família doncs, al petit de la casa, l’Arnau, dedicat apassionadament a la nàutica professional esportiva, li han ofert en pocs dies entrenar conjuntament amb el company de la filla d’en Peter Blake, la tripulació irlandesa de la volvo ocean race durant sis mesos pels mars i oceans del món i com a port base Alacant. Quina gràcia tot plegat, les arrels tiren cap a casa i en Joan i la Vivien ja comencen a projectar una nova etapa al retorn en breu per terres catalanes. Potser el proper port serà Garraf? …

Una altra connexió important a Nova Zelanda ha estat també des de Garraf i connectant per mar. Alguna cosa em té fascinada amb aquesta doble coincidència doncs, la Cristina, l’armadora del Cocoliso del port Garraf, em porta al seu cosí, en Julio, diplomàtic de l’ambaixada espanyola a Nova Zelanda i resident a Wellington des de fa un parell d’anys.

Aquest granadí, pianista abans que de fer de diplomàtic, és un enamorat de Mahler, de les sonates de piano de Schubert i també, d’en Lluís Llach. De caràcter senzill, disciplinat i sense austentar, practica cada dia la meditació zen quan encara no ha sortit el sol. Li agrada llegir, observar, escoltar i la seva manera i convivència durant els propers dies em portaran a la més absoluta admiració: bravissimo Julio!

Uns dies a la capital, Wellington, abans de passar a la “tan parlada” illa del sud, però no abans sense escoltar a Mahler i Stravinsky interpretats per la New Zealand symphony orchestra i passejar pel parc botànic amb la bona i generosa companyia de l’Ana, també gent amorosa de l’embaixada espanyola.

La naturalesa a Nova Zelanda és tan impressionant que no et deixa indiferent i en la que es pot constatar en la trilogia del senyors dels anyells del director Peter Jackson. Encara que per la gran oferta turístiques en les grans ciutats, i sobretot a l’illa del sur, la practica d’esports d’aventura no deixen de ser un gran reclam per l’espectador que passa per aquí.

Rebre la llum de les platges del Nord d’Auckland de Karekare i Piha, platges absents i verges de sorra negra sense explotar i escenari d’algunes pel.lícules més rellevant com el Piano. Hippys rurals, artistes excèntrics i surfistes, tots ells seduïts per una vil·la senzilla en aquest escenari de gran bellesa. I passejar per les serralades de Waitakere, un parc natural amb talles maoris durant el trajecte i amb uns arbres gegants en perill d’extinció anomenats Kauris, tan és així que en l’entrada al parc, t’obliguen a netejar les soles de les sabates per tal de no introduir cap bacteri que pugui afectar al procés de regeneració actual.

I a l’illa sud, Abel Tasman National Park un parc costaner al nord de l’illa sud amb bosc autòcton i un blau brunzent en les seves platges amb precioses caletes. I el PunaKaiki Pancake Rocks de Westport a Greymouth per la costa oest fins arribar el llac Brunner. Aquí, em trobaré a nous i preciosos companys de viatge on coincidirem en l’aventura de descobrir i compartir racons espectaculars de l’illa del sud.

I els dies i les hores no arriben per més. Ara estic escrivint amb unes vistes espectaculars que despisten des del Kiwi Rail que va de Greymouth a Christchurch, on em quedaran unes hores per visitar Chritschurch, una ciutat abatuda pel darrer terratrèmol de l’any passat. I és que a Nova Zelanda hi entro desprès de viure en primera persona, i per primera vegada, dos terratrèmols a Santiago de Xile i marxo amb el testimoni d’una ciutat marcada com a conseqüència d’aquesta realitat, també, de la naturalesa.