Posts tagged ‘nens’

el pelegrinatge per les ciutats de la vida … quan creure és crear!

Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles. Bertolt Brecht

I continuant el viatge per l’Índia, vull fer referència al número set doncs, és el número sagrat ja que té un significat especial en l’hinduisme. Hi ha set ciutats sagrades índies, totes elles importants centres de peregrinació així com també hi han set rius sagrats. Evidentment no em donarà temps a passar-hi per totes per fer la meva peregrinació personal però si a quasi totes!

La manera més pràctica de fer-ho serà amb tren doncs, el sistema ferroviari indi, que pot semblar inicialment complicat, resulta ser un mitjà fàcil d’acostumar -hi i, a més, sol ser més còmode i molt més segur que l’autobús. Tan sols en dues ocasions ho he fet per carretera a l’Índia, una en cotxe amb el meu company Jesús, i del qual vam tenir dos accidents consecutius i l’altre, amb autobús direcció Kerala on a mitjanit fèiem via pel mig d’un parc i reserva natural … tot un safari literalment com diu la paraula amb animals salvatges creuant la carretera (no és broma).

Una de les principals parades que segueixen després del meus primers dies al Rajastan és Agra, a 240 quilòmetres al sud de Delhi. Agra és sinònim de Taj Majal i descrit com el monument més extravagant construït mai per amor. Tagore descriu la seva bellesa com “una llàgrima en el rostre de l’eternitat”.

El Taj va ser construït per l’emperador Sha Yahan en record a la seva segona dona, Mumtaz Mahal, que va morir en el part del seu catorzè fill l’any 1631. La mort de Mumtaz va deixar a l’emperador tan desolat que es diu que els cabells se li van tornar de color gris de la nit al dia. Aquell mateix any va començar la construcció del Taj, que no van finalitzar fins 1653.

Haig de reconèixer una vegada més que em quedo meravellada davant un monument d’aquesta bellesa i dimensions, tota una obra d’art i és que és inevitable, l’amor mou el món!

La següent ciutat per excel·lència, i que marca un abans i després de tot el viatge, és el meu pas per Benarés (Varanasi): la ciutat de Siva. Un dels llocs més sagrats de l’Índia i un dels més mítics del planeta, on els peregrins hidues van a rentar tots els seus pecats al Ganges. Abans d’optar el nom oficial de Varanasi, la ciutat s’anomenava Kashi “ciutat de la vida” i sempre ha estat un lloc de bons auspicis per a morir, ja que expirar el Benarés suposa la moskha, l’alliberament del samsara, el cicle de la reencarnació .

Mark Twain va escriure “Benarés és més antiga que la història, que la tradició, fins i tot que la llegenda, i té aspecte de ser el doble d’antiga que tot això junt”. La ciutat és el cor de l’univers hindú, lloc de contacte entre el món físic i l’espiritual, i el Ganges, un riu de salvació, símbol d’esperança constant per generacions passades, present i futures. La ciutat, màgica però de vegades colpidora, és un lloc on els rituals de vida i mort més íntims es celebren en públic els ghats.

Prop de Dashashvamedha Ghat hi ha el crematori principal de la ciutat, però a Varanasi hi ha fins a tres crematoris. La mort aquí, a la ciutat sagrada de Shiva, segons els hinduistes, garanteix la salvació, de manera que Varanasi és una espècie d’última refugi pels ascetes i devots. Els crematoris estan oberts a tothom, però cal ser molt discret i respectuós, per descomptat aquí les fotografies estan prohibidíssimes. Els cadàvers, embolicats en sudaris i transportats en baiard, es submergeixen primer al riu i després es cremen a la pira durant algunes hores. Al final, un parent proper omple una gerra d’aigua del riu, apaga el foc i, després, es tiren les cendres al Ganges. Els més rics es poden permetre llenya de bona qualitat – fusta de sàndal-i essències perfumades per aromatitzar però els més pobres només poden comprar una mica de llenya, de manera que els cadàvers es cremen només parcialment i es tiren al riu pràcticament intactes. Els nens petits, les dones embarassades, les vaques i persones que han mort per malalties determinades, es llencen directament al riu, sense ser incinerades. Un senyor que venia fusta em va comentar que es cremaven entre 200 i 300 cossos al dia, i que els homes eren els únics que podien assistir als crematoris, l’entrada a les dones està prohibida, però la raó exacta la desconec.

Cada vegada que passava pels ghats on feien les incineracions, no podia evitar emocionar-me en la manera que tenen de prendre’s la mort física i els rituals amb que ho fan. Té alguna cosa de màgic i poderós que no sé explicar…

Està clar que els indis viuen la mort d’una manera molt particular, respectuosa i serena. Amb el temps que he estat en aquest ciutat no he vist llàgrimes o manifestacions de dolor que, segons ells, permeten l’ànima marxar en pau. No obstant això, crec que hem d’aprendre molt d’ells en aquest sentit doncs, la vida i la mort no deixa de ser la mateixa cosa, un acte creatiu, una no té sentit sense l’altre.

El riu Ganges, o Gran Mare com és conegut pels hindús, connecta a milions d’indis amb la seva espiritualitat. Cada dia milers de persones baixen dels seus ghats per donar-vos sagrat. En aquesta mateixa franja, desemboquen al riu 30 col·lectors. El riu està tan contaminat que al seu pas per Benerés l’aigua és sèptica: és a dir, no conté oxigen.

La ciutat de Shiva és plena de colors. Aquí la gent és autèntica i els nens són nens. I és que, Varanasi, és molt Varanasi i es respira i descansa en pau. Cada dia, al capvespre, pel ritual de l’Arati, molts devots i pelegrins deixen les seves espelmes enceses sobre les aigües del Ganges. Un servidora ha encés una espelma que ha navegat i navegat al llarg del riu fins perdre-la de vista: he donat gràcies per viure tot això que estic visquent i sentir molt agraïment per tots els qui ens estimem.

A Varanasi s’acaba barrejant la idea de “místic i espiritual”, amb la falsetat, la mentida i l’oportunisme d’alguns “falsos” iogues, gurús i massatgistes que fan el seu negoci. Malgrat tot i això, Varanasi és especialment única, poderosa i màgica.

La següent ciutat serà canviar de província direcció Bangalore per anar a Annatapur on hi seré quasi bé una setmana amb la fabulosa gent i família de la Fundació Vicenç Ferrer. Cal viure-ho en primera persona i trepitjar terreny per sentir que creure és crear. I manifesto aquí i en veu alta que hi han dones i homes que transformen el món, està clar que a l’Índia -a part de Gandhi, Calcuta, entre els més representatius- se’ns dubte, hi ha en Vicenç Ferrer.

La Fundació Vicenç Ferrer (FVF) és una oenagé de desenvolupament compromesa amb el procés de transformació d’una de les zones més pobres i necessitades de l’Índia, de l’estat d’Andhra Pradesh i d’algunes de les comunitats més desfavorides i excloses del sistema de castes indi: dàlits, grups tribals i backward castes. Creada al 1969 amb l’objectiu de buscar solucions als greus problemes als quals s’enfrontava la comunitat rural d’Anantapur. Des de llavors, funciona com un organisme de forta implantació social, respectuós amb l’entorn i promotor de la transformació que s’està produint a la regió.

Un equip de gairebé 2.400 persones (de les quals el 99% són naturals d’Anantapur) executa el programa de desenvolupament que l’organització porta a terme -el més innovador en la història de l’Índia-i que cobreix 3.093 municipis i que beneficia a gairebé tres milions de persones. Programes d’educació, sanitat, persones amb necessitats especials, dona, habitatge i ecologia són els programes que amb més de quaranta anys de paciència, constància i creativitat han generat un canvi que aporti solucions a llarg termini i contribueixi a transformar i treballar la pobresa requereix un treball en tots els àmbits del desenvolupament.

Un projecte que em deixa boca-badada i que a cada petit gest o pas que faig em trobo latent un tros d’humanitat de persones entregades amb il·lusió, passió, humilitat i disciplina d’una organització admirable a tenir com a referència i sobretot, amb la presència constant del rerefons de la idea i metodologia d’un geni creador, un home que ha lluitat tota la vida, d’aquests que no es rendeixen mai i que són dels imprescindibles.

A Anantapur i als voltants de la província tothom coneix la FVF i parlen d’anècdotes divertides i amb respecte del “father” (així és com l’anomenen la gent local d’aquí a en Vicenç Ferrer). Una servidora tindrà el privilegi de conèixer personalment a la seva companya, amiga i estimada parella Anna Ferrer, de la qual recomano el seu llibre “un pacte d’amor” que amb to biogràfic dona una visió molt propera de com era en Vicenç i com i es va construir el projecte de la Fundació. I també coincidiré amb un dels seus tres fills, en “Moncho” qui segueix el llegat del seu pare amb la responsabilitat de dirigir els projectes i amb qui hem començat a dibuixar possibles futures col·laboracions d’intercanvi cultural i social en el món de l’educació artística.

No marxo d’Anantapur sense fer referència a un munt de gent de casa que coincidim al campus de visita. Ells em fan sentir extraordinariament bé, i que conjuntament amb l’equip de professionals de la FVF, la combinació i l’acompanyament és perfecte! Compartim visita de projectes de la Fundació i històries de sobretaula, algunes coincidències que es tornen a manifestar amb sincronicitats d’amistats comuns i sobretot, que em porten les novetats de casa, que no són poques!

No vull deixar d’esmentar-los perquè els tinc ben presents i sento que estan aquí ara mateix: la LLum, Mercè(s), Helena, Marta, Coté, Cristina, Chantal, Sandra, Rosa, Andreu, Jordi, Anna, Lore i l’Enric: Gràcies per l’apropament.

I seguint amb la ruta i baixant més cap a la costa sud-occidental de l’Índia direcció a Kerala, la propera parada és Cochín que mostra la faceta més riallera i despreocupada del país.

Una de les tècniques que he posat en pràctica en aquest pas per l’Índia ha estat la medicina natural, molt característica en aquesta zona del sud, l’ayurveda. Amb arrels al sànscrit que procedeix d’AYUR (vida) i VEDA (coneixement), és doncs el coneixement o ciència de la vida. La pràctica del Ayurvera a Kerala posa èmfasis al massatge, particularment beneficiós per a qui pateixen malalties cròniques. El tipus d’oli utilitzat és variat en funció malaltia. Aquests tractaments ayurvèrics aspiren a restaurar l’equilibri, la salut, valent-se principalment de dos mètodes: la Panchakarma (purificació interna) i el massatge, d’ells, el que més he practicat ha estat el Shirodora.

Les Backwaters de Kerala són el silenci al costat d’arrossals i cocoters. Esglésies cristianes sirianes, una notòria presència religió musulmana, mansions holandeses i portugueses, pavellons de caça de Raj; i fins i tot, una sinagoga del S.XVI.

Per anar tancant l’itinerari per l’Índia, la penúltima estació serà Goa, un paradís dins de l’Índia amb les seves platges banyades pel sol i emmarcades amb palmeres d’aquest antic enclavament portuguès que exhibeix una personalitat molt diferent a la resta de la índia. El catolicisme continua sent una religió important. Esglésies emblanquinades, arrossals, cocoters i atrotinats fortes enfilats sobre escarpats caps conformen el paisatge de Goa. La influència portuguesa perdura, especialment en la particular herència arquitectònica de l’estat.

Ara sí, malgrat l’Índia em comença a atrapar i a captivar-me en tots els sentits, toca anar posant el punt i final no només a aquest país tan especial i maravellós sinó també, als quatre mesos del meu recorregut per l’Àsia.

Decideixo tancar a Bombai, la major ciutat de l’Índia, capital econòmica d’aquest immens país. És una ciutat que té llocs d’encant amb magnífics edificis de l’època de dominació anglesa i els suburbis més miserables del món. Aquesta és la capital de l’estat de Maharastra, però també és capital econòmica de l’Índia. Té, amb els suburbis, uns 18 milions d’habitants, i entre ells hi ha les gents més riques del sud d’Àsia i també les de major misèria.

És també la capital del cinema. Els habitants d’aquest país són molt aficionats a les pel·lícules: al Bollywood. Aquestes són habitualment musicals i plenes de danses, reflectint mons d’amor i de riquesa que no corresponen amb la generalitat del país. No és gens d’estranyar que et parin pel carrer i et demanin si vols participar de figurant en alguna de les seves pel·lícules. Conec personalment més d’un/a que ho ha fet i és tota una experiència.

Però a banda d’això i posant l’accent final a l’Índia i al sector més desfavorit, visito Sonrisas de Bombai, projecte del qual he pogut tenir accés per conèixer en primera persona tan per part d’en Jaume Sanllorente com de la gent de l’organització, visitant algunes escoles i el seu funcionament. Un projecte que té com eix central i vertebrador l’educació pel canvi i la transformació i del qual recomano que li doneu un cop d’ull al web del projecte, on es constata molt bé la entrega d’en Jaume, que no deixa de ser una persona jove,vital i inspiradora amb un cor realment extraordinari on la seva felicitat es basa en ajudar els altres.

I amb aquesta preciosa mirada d’en Jaume i els seus amics, deixo la meva estimada Índia que tantes emocions m’ha remogut. He après, admirat, agraït, estimat, renunciat i plorat. Lliçó apresa. Marxo, sí, però tornaré, segur. Sento molta tristesa i alegria a la vegada. M’emociono.

… alguna cosa ha canviat en mi.