Vés al contingut

Posts tagged ‘tribu’

l’outback de les veus del desert

-I per què no? Nosaltres no entenem les vostres creences ni hi estem d’acord, ni les acceptem. Però tampoc no les jutgem. Honorem la vostra situació. Esteu on heu d’estar, per les tries que vau fer en el passat i per la llibertat de què gaudiu ara per prendre les vostres decisions. Aquest indret és tan útil a nosaltres com qualsevol altre indret sagrat. Ens proporciona una oportunitat d’aturar-nos, reflexionar i confirmar la nostra relació amb la Divina Unitat i amb tota la vida. Ja no hi queda res, aquí. Ho veus? Ni tan sol no hi ha ossos! Però la meva nació respecta la vostra nació. Nosaltres beneïm aquesta tomba, la deixem estar i esdevenim millors perquè hem passat per aquí. -”la tribu dels Autèntics”, Marlo Morgan-.

L’Outback en anglès australià s’utilitza per designar les zones desèrtiques i despoblades. Aquest és l’espai que cerco a Austràlia en el pròxims dies, a l’atzar allà on em porti el destí.

De Sydney volo a Alice Spring i Ayers Rock, ben el punt mig del país. El lloc de reunió més important de les tribus aborígens havia estat en un altre temps Uluru, que ara s’anomena com la roca d’Ayers: un túmul rogent gegantí emplaçat al centre del país. És el monòlit més gran del món, i s’aixeca tres-cents vuitanta metres per sobre de la planada. Actualment el visiten els turistes, que hi pugen com formigues per després tornar a pujar a l’autobús de l’excursió i passar la resta del dia flotant a les piscines clorades i antisèptiques dels motels i ressorts de la rodalia. Malgrat que el govern diu que la roca pertany tant als legitimistes britànics com als nadius, és evident que ja no és un lloc sagrat. Fa uns cent setanta-cinc anys, els mutants van començar a posar línies telegràfiques als grans espais oberts. Els nadius van haver de cercar nous indrets per celebrar les reunions de les seves nacions.

Uluru sunset

Només hi passo un dia a Ayers Rock i sento que haig de marxar, és tot un muntatge turístic i que no em connecta. No obstant, el taronja, la intensitat del sol i la soledat en alguns racons ho fan suportable i d’alguna manera, és preciós.

the olgas, Kata Tjuta, Australia

Marxo, a on? ni idea, a part d’això, les ressenyes de les guies poc diuen més d’Ayers Rock, les Olgas...

Estic ben sola i sense prendre cap camí, cap decisió. Deixaré el temps necessari per tenir la força i seguir el meu propi instint de caminar cap algun lloc. Em ve de gust escoltar el meu cor, depurar el cos, ment en blanc i fer algunes meditacions al sol.

l’au del desert, l’emu

Al cap d’uns quantes hores, no puc dir quant perquè viatjo sense rellotge però per la posició del sol, hauran passat mes de cinc hores, vaig cap a l’única benzinera que hi ha pels voltants. Allà pregunto a la primera persona que m’inspira si el puc acompanyar en el seu trajecte. Ell em diu que va cap el nord i li responc: -”… the north, it’s perfect!”-. La persona amb qui viatjo, és en Andy, un Austràlia autèntic d’uns cinquanta anys, granger propietari d’una farm de mangos i porta uns dies viatjant amb la seva bella i ben-preuada retro caravana dels 70′s. Amb ell hi va la seva filla de vint-i-tres anys, la Carly, i amb l’alegria de fer aquest viatge per les carreteres salvatges amb el seu pare. La comunicació és divertida doncs, el meu anglès és molt bàsic i ells parlen amb australià, molt diferent a l’anglès doncs per exemple, a les “chips” en pronuncien “chaps” o, “corner” en “cornar”. Però tan se val, riem molt i ens fem entendre. De seguida m’incorporen a la seva vida de carretera i la primera parada, serà un càmping a Alice Springs. Em pregunten si tinc lloc per dormir, i òbviament, els hi dic que no, em conviden fer nit a la caravana. Així que, per primera vegada a la meva vida, experimento el que és acampar i viure uns dies en caravana. I és que quan portes temps viatjant, tens la confiança per fer-ho en gairebé res només amb el que portes a sobre, amb el teu somriure i l’il·lusió i saps que la persona que tens davant té un gran cor només en una primera mirada.

la gent de les carreteres salvatges i solitaries del desert

A l’endemà fem uns quatre-cents kilòmetres més fins que els nostres camins es separin. A la benzinera on reposem i estirem les cames, em trobo en Flappers dinant a la barra del bar, li pregunto si va cap el nord, em diu que si, que viatjarà fins a Darwin, -great!-. Perquè us en feu una idea, les benzineres són les autèntiques, en podeu veure un exemple en la pel.lícula red dog. Un acomiadament amb l’Andy i la Carly emotiu i em regalen un sac de dormir, em diu: -“et protegirà de les nits fresques del desert i escriu-nos quan arribis al teu destí ‘”-.

Dissabte, als volts de les quatre tarda embarco en un super tràiler equipat amb totes les prestacions i tecnologia que una no pot imaginar fins que s’hi troba a dins, una bèstia que tot ho pot! Música de carretera i uns quants somriures de complicitat mentre en Flappers canta sense complexes les lletres de Jack Jockson, U2 i els mítics Pink Floyd

En Flappers em comenta que ell haurà d’anar fent parades per enganxar i canviar carruatges del tràiler i jo li dic que cap problema, i que a més, em ve de gust ajudar-lo. Però abans de la primera parada anunciada passa un esdeveniment molt potent, a unes quatres hores de ruta a la vora de la carrera comencen a aparèixer moltes serps, de tamany i colors diferents. Jo em quedo fascinada mirant-les des de la distància. El meu cos tremola, entre en un estat alterat de consciència i connecto amb l’amazones de fa uns mesos. De cop i volta, les mateixes persones amb qui em connecto telepàticament i que en unes hores les llegiré per correu: una d’elles, el primer, de la meva metgessa que diu textualment així: “Ninaaaaaaa!!!! aquesta nit he somiat amb tu. Explicaves les teves aventures a través d’un còmic i la nena protagonista eres tu, és clar, eren uns dibuixos nets i clars i mooooolt bonics! llàstima que no et pugui enviar una còpia, els tinc al cervell i prou!!!! muuuua!!! una abraçada estratosfèrica!” Doncs bé, la connexió és gran i telepàtica: vosaltres ho heu experimentat alguna vegada? És sorprenent comunicar-se només de pensament, un gran poder el de la ment!

El sol es va ponent a la meva esquerra mentre surt de la terra la lluna més gran i espectacular que mai he vist… Ploro de felicitat i gratitud. La bendició i reconciliació amb tot i tothom està feta. Parada a la benzinera ben entrada la mitjanit per saludar els amics d’en Flappers, una dutxa rapida i un cafè per mantenir-se despert un parell d’hores mes abans de fer nit.

els darrers 1.600 Km amb el trailer d’en Flappers

En quan les serps, animals que es converteixen en una eina per a l’aprenentatge quan les observes com renoven sovint la seva capa de pell més externa. Poc hem guanyat en aquesta vida si el què pensem als set anys és encara el que creiem als trenta-set. Cal saber desempallegar-nos de les velles idees, creences, dels costums, de les opinions i, fins i tot, també de les velles relacions. Deixar estar les coses pot ser de vegades una lliçó, molt difícil per als humans. La serp no és ni més gran ni més petita perquè es desempallegui de la pell vella. Senzillament és necessari que ho faci. Les coses noves no poden arribar si no tenen espai. La serp sembla més jove, i també s’hi sent quan s’ha tret de sobre el vell equipatge. La serp és un mestre en les arts de l’encant i el poder. Totes dues arts són bones, però poden resultar destructives quan són excessives. Em vé molt de gust experimetar el seu poder i la seva energia entre les meves mans i en trobo una que s’hi deixa:

Nit al tràiler equipat amb llit però abans de tancar els ulls acabo de rellegir les darreres pàgines de “les veus del desert”. Descobreixo una cosa important de mi doncs, en el meu pas per sud Amèrica, a Perú, concretament a Cusco, una dona em va interpretar la meva vida a través de les fulles de coca, si, no del tarot, de coca. I em va dir una cosa ben curiosa que esbrino i lliga caps quan rellegeixo aquest llibre: “la Tribu pensa que els primers éssers humans del planeta van aparèixer a Austràlia quan tota la terra estava unida. Els científics anomenen Pangea la massa de terra única que existia fa aproximadament 180 milions d’anys i, que finalment es va separar en dos. Laurasis contenia els continents del nord, i Gondwanaland incloïa Austràlia, L’Antàrtida, L’Índia, l’Africa i Amèrica del Sud. L’Índia i l’Africa es van separar fa 65 milions d’anys deixant a sota l’Antàrtida, Austràlia i Amèrica del Sud al mig”. Doncs bé, la dona de Cusco em va dir que la meva vida estava re encarnada en varies vides passades i venia de la tribu de l’Atlàntida i em va preguntar si navegava doncs, que era dona de mar, entre d’altres coses… Aquí em ressona i em connecta amb el meu inici i aquest viatge de la sabaticasabata està fent el recorregut de Gondwanaland. Per cert, quin descobriment i quin viatge el de la Marlo Morgan pel desert!

Tanco els ulls amb les darreres paraules de la tribu dels Autèntics ressonant dins meu i amb les llàgrimes als ulls. Torno a sentir la meva fragilitat i vulnerabilitat en aquest viatge.

A l’endemà a les sis matí ja estem ben marxa anant amunt i avall en diferents magatzems per carregar i descarregar el material. Em sento contenta i radiant. Ens passarem tot el matí fent el tetris i suant a més de 35 graus exposats al sol. Començo a presenciar molts aborígens “mig civilitzats” que van de supermercats en benzinera amb la targeta visa a comprar i comprar… i és que el govern australià els hi dona un fons de diners setmanals i molts d’ells, sense treballar, s’han malacostumat a la mala vida, a viure les dues cares de la mateixa moneda. Quina llàstima!

Arribem a Darwin, ben al nord Austràlia i allà l’acomiadament amb en Flappers serà molt emotiu. Tornarem a les ploreres i és que darrerament no ho puc controlar. Sento amor i gratitud enorme de creuar-me amb totes aquestes personetes en el meu destí.

A Darwin seran dies d’observar com es mouen i viuen la població aborigen. Els turistes tornen a aclaparar sense respectar la terra i l’espai dels altres, o millor dit, la terra de ningú. Una servidora anirà a caminar amb la seva fragilitat sota el braç ben aprop del riu del parc nacional Kakadu d’on et trobes els cocodrils, mai n’he vist cap i en tinc certa curiositat, i on també apareixeran els simpàtics i espontanis cangurs per inspirar que vagin sortint les emocions de tots aquests dies de carretera pel desert doncs, si més no, per a mi, ha estat un veritable tresor.

És bo observar, aprendre i esdevenir arran de tot el què passa … És bo donar gràcies, beneir i estar en pau.

cocodril a Batcheltor, the river jungle North Australia

The farm in Darwin

no hi han grillons que els privin de ser lliures … Austràlia!

… O sigui, ho saben, viuen en una presó, és preciosa, han fet coses precioses amb ella, però segueixen negant l’evidència. Dylan Moran, humorista irlandés.

L’entrada per la gran Austràlia és per Melbourne, ciutat sofisticada, moderna, elegant i natural, potser la més europea d’Austràlia. Casualment, sóc rebuda a mode d’un divertimento. El punt de trobada? La llibreria central de Melbourne per passar la diada de Sant Jordi amb la resta de catalans residents a la província de Victòria i tot això, sense saber quin aspecte té en Dani. El contacte, en aquest cas, també ve lligat per la meva gent de mar, de l’amic Lluís, actual armador del meu primer i únic veler: el Papasseït, qui em portarà al Dani, un català que des de fa més de deu anys, explora les terres d’Oceania.

La veritat és que agraeixo aquest moment d’estar entre família, encara que tots siguin estranys hi ha quelcom que arrela ràpidament a la sang.

Diada Sant Jordi a Melbourne amb la gent del Casal Català i en Dani, el més culé de tots!(fotografia: Marina Mateos)

Una setmana intensa en aquesta ciutat ben entrada la radiant tardor per conèixer projectes artístics que s’estan realitzant allà així com, participant del “hearts in harmony community music day”. Aquests dies donen per explorar la costa del sud d’Austràlia que de seguida, es deixa entreveure el color taronja i el blau de Tasmània. I és que bé, si a Nova Zelanda predomina el verd està clar que, Austràlia tira cap el taronja!

Flinder street station, Melbourne

L’acolliment especial i divertit de la gent del casal -en Dani i la seva cosina, primer; i després la Marina i la Vicky – ha estat clau per situar-me inicialment en aquest país de dimensions grans que quan hi entres, us ben asseguro que desconcerta i no saps per a on començar… Si més no, aquí es viu molt aprop del sol. Les primeres recerques són per la costa del sud, la Great Ocean Road on arribaré als 12 apòstols i al LondonBridge passant per unes platges salvatges i espectaculars plenes de surfistes a qualsevol hora del dia i amb penya-segats verticals de pedra calcària que s’aixequen sobre un mar embravit.

vistes de la 12 apòstols

London Bridge

Allà tindré la sort de veure els coales, aquest mamífer tan característic de la zona. M’agraden els Coales, són tranquils, pacífics i simpàtics. Són fàcils trobar-los als arbres dels eucaliptus doncs, només s’alimenten de la fulla d’eucaliptus. D’aquí que siguin animals que funcionin en baixa energia degut a la seva alimentació i es passin vint hores del dia dormint ben amarrats en aquests arbres.

coala dormint en un eucaliptus

Des de feia temps, havia somniat que algun dia aniria a Austràlia doncs, era un dels llocs que estava a la llista, doncs bé, aquí hi sóc i amb el somriure d’orella a orella i és que l’energia d’aquest lloc és ben especial. Però sento que haig de sortir de la meva pròpia fantasia i il.lusió per connectar amb la seva pròpia essència. La combinació es torna a repetir, els natius, en aquest cas, els aborígens barrejats amb els australians anglosaxons de nova creació. A mida que vas pujant cap el nord, te n’adones més de la presència dels aborígens en el teu camí. És un tema que em fascina des del primer moment, saber d’ells i de la seva manera de ser però en tot cas en parlaré més endavant a mida que vagi pujant fins a Darwin.

Però el meu descobriment que no em deixa indiferent és l’inici del poblat Australià i llegint amb més aprofundiment m’assabento que el descobriment d’aquestes terres són casuals per una tempesta per mar de la mà del capità James Cook cap el 1770. Ara bé el més divertit és que divuit anys més tard de l’arribada d’en Cook, en el 1788, els britànics hi van tornar per quedar-se amb una flota d’onze vaixells carregats d’armes, estris, materials de construcció i bestià. També portaven a bord un variat grup de 751 convictes i uns 250 soldats i oficials amb les seves parelles. Aquesta variada combinació és el primer comboi en mans del capità naval Arthur Phillips. No em digueu que no dona per molt la transformació de tota una població que dels grillons els ha permès ser lliures!

Una setmana apassionant i molt ben acompanyada per decidir que el proper destí serà el desert Australià fins arribar al nord. No obstant, el pont aeri el faig a Sydney i per aquelles circumstàncies que mai planificaries, acabo fent cap uns dies a Sydney abans d’endintsant-me al desert.

la modernitat de la Sydney city

la modernitat de la Sydney city

La Carol i en Xevi, una parella amorosa de Manlleu resident a Sydney des de fa tres anys seran els meus amfitrions a la gran “city”. Torna a ser una trobada espontània i simpàtica amiga de l’Imma de Manlleu, una gran fan d’aquest bloc i a qui li dedico aquest post, i que serà l’inici de moltes afinitats i proximitats amb aquesta preciosa parella. I és que el món està realment connectat i hi han catalans per tot arreu i amb unes vides ben interessants!

La Carol està finalitzant el seu post-doc. de química a l’universitat de Sydney i en Xavi, s’ha tornat, realment, en un gran aficionat del surf. En un mes, desprès de tres anys tornen a casa, i conjuntament, compartim la situació d’alerta i crisis que ens arriba del nostre país però que no ens espanta perquè d’il.lusió per realitzar els nostres somnis no ens falta. I és que poder-se allunyar i agafar distància de la situació ajuda a veure i sentir les coses molt diferent i amb més perspectiva.

Tres dies a la city de pas i marxo cap el desert, aquesta vegada no tinc billet ni data de tornada i deixo la motxilla a casa dels meus amics. Ells, mentrestant, vetllen i riuen de la meva propera aventura a l’atzar. Continuarà …

amb la Carol i en Xevi a Maroubra beach

He ao, he ao tea, he ao tea roa … AOTEAROA!

I Kuramarotini va cridar: “Un núvol, un núvol blanc, un núvol blanc i llarg!”

Aotearoa és el nom que porta aquest jove país dels Kiwis. Sí, Kiwis és com s’anomenen els nova-zelandesos. Aquest nom prové d’un ocell, una espècie anhelada i amenaçada que planteja la dificultat afegida que es dona en els hàbits nocturns i que només es poden veure en estat salvatge. També té una relació amb la fruita doncs, quan els neozelandesos van començar a conrear la fruita del kiwi, per cert, de procedència xinesa amb el nom inicial nom de grosella xinesa, més endavant van decidir anomenar a la fruita com l’au com a símbol nacional com a reconeixement de la seva au kiwi, però també, i sobretot, perquè aquesta petita au corredora té curioses semblances amb la fruita, per exemple, una panxa rodona i plomes de color marró clar. Després d’una breu ronda de consultes, el nom va obtenir l’aprovació general i el kiwi va passar a ser una au, una fruita i la gent de Nova Zelanda.

Aotearoa=Nova Zelanda

Per situar-se una mica, Nova Zelanda és geogràficament més petita comparada amb Austràlia, una mica més gran que la meitat de l’estat espanyol i amb gairebé 4,5 milions d’habitants, és a dir, menys població que Catalunya. Però el seu tamany no ha suposat cap obstacle per destacar en el món. És un país relativament jove en quan història, ja que es va convertir en colònia britànica al 1840 amb el tractat de Waitangi, el pacte entre la corona britànica i els maoris.

En un altre temps maori significava “comú, o, habitual”, en l’actualitat, la seva cultura està marcada pels nous avenços en l’art, l’esport, els negocis i la política. Encara hi ha alguna generació que mantenen el maori com a primera llengua. En menys de mil anys aquestes illes han vist néixer dos pobles ben diferents: els maoris de la Polinèsia i els neozelandesos europeus, els “pakehas” com els anomenen els mateixos maoris.

SabaticaSabata maorí

Orgullosos del seu país però sense exagerar, així són els Kiwis doncs, ha sigut, entre d’altres, el primer país del món que va ampliar el seu vot a les dones (1893). No obstant, és un país que pateix una de les tasses més elevades de violència domèstica i abús infantil. Un estudi recent suggeria que una quarta part de nova-zelandesos havien patit algun tipus d’abús sexual abans dels 15 anys.

Però el reconeixement més gran internacionalment parlant és a nivell esportiu: el Rugbi, de procedència britànica, és l’esport per excel.lència i avui en dia aquest joc està absolutament lligat a la seva historia i cultura nacional. El criquet és un altre l’esport important però es practica més en la temporada estiuenca. No obstant, els Kiwis, no només veuen esport sinó que el practiquen. Un país que no et deixa indiferent si practiques també un esport d’aigua.

A mi, personalment, m’ha impressionat molt la seva cultura de mar. No és d’estranyar veure cada dia per la tarda una flota de mes de 200 vaixells fent una regata desprès de la jornada laboral. Doncs, a Auckland, coneguda també com ciutat de les veles compta amb la major flota nàutica de tot l’hemisferi sud. És tanta la gent que practica la vela que és fàcil trobar-te un neozelandés entre les tripulacions més importants de l’America’s cup o de la Volvo Ocean Race.

per les antípodes a la guaita dels taurons, pingüins, balenes i dofins …

Canviar de continent torna a ser un contrast gran per passar en poques hores del tercer al primer món. La intensitat dels primers cinc mesos per les amèriques deixen una emprempta forta, moltes emocions que encara ara es remouen i costarà uns quants dies de jetlag fins endinsar-me en una nova cultura, una nova llengua, una nova manera de ser i fer.

El primer destí és Auckland, a can Farràs, un català que des de fa 37 anys viu juntament amb la Vivien i els seus dos fills, l’Amelia, l’Arnau i el gos Jordi. Arribo a ell pel Josep de Xalinda, el meu amic “el mago” de Garraf qui m’ha donat un cop de mà important dibuixant l’itinerari de la SabaticaSabata. La seva relació amb el Joan neix a Auckland, ciutat on va viure una bona temporada ja fa uns anys enrera.

a Can Farràs-knowles

En Joan des de fa anys es dedica a la traducció lingüística i des de fa pocs, també, a la importació d’ibèrics i formatges a Nova Zelanda. Però amb ell, compartirem des del primer moment un bon feeling doncs, li apassiona i practica la música i el mar, i des d’aquest lloc, es forgeran els primers deu dies d’una relació d’amistat intensa i especial.

Al seu costat, hi ha una gran dona, la Vivien que parla una mica català i coneix de primera mà la nostra cultura. Ella ha estat molts anys vinculada amb el món de la dansa i en l’actualitat, té un càrreg important al ministeri educació de Nova Zelanda i des d’ací m’acompanyarà a conèixer projectes artístics que es realitzen a Auckand.

Durant aquests dies coincidiran les vacances de setmana santa i els passaré navegant amb ells, fondejats a l’illa Kawau i l’Illa Waiheke, un lloc paradisíac on els multimilionaris es barregen amb els hippys i artistes bohemis amb clau d’ecologistes. Baies rocoses amb aigües de color, ideal per a una servidora iniciar-se a la pràctica del Kayak i no treuré ull de la mar en la travessia a l’espera de visionar algún tauró…

una tripu de primera divisió

Seran dies de canvis per aquesta divertida família doncs, al petit de la casa, l’Arnau, dedicat apassionadament a la nàutica professional esportiva, li han ofert en pocs dies entrenar conjuntament amb el company de la filla d’en Peter Blake, la tripulació irlandesa de la volvo ocean race durant sis mesos pels mars i oceans del món i com a port base Alacant. Quina gràcia tot plegat, les arrels tiren cap a casa i en Joan i la Vivien ja comencen a projectar una nova etapa al retorn en breu per terres catalanes. Potser el proper port serà Garraf? …

Una altra connexió important a Nova Zelanda ha estat també des de Garraf i connectant per mar. Alguna cosa em té fascinada amb aquesta doble coincidència doncs, la Cristina, l’armadora del Cocoliso del port Garraf, em porta al seu cosí, en Julio, diplomàtic de l’ambaixada espanyola a Nova Zelanda i resident a Wellington des de fa un parell d’anys.

Aquest granadí, pianista abans que de fer de diplomàtic, és un enamorat de Mahler, de les sonates de piano de Schubert i també, d’en Lluís Llach. De caràcter senzill, disciplinat i sense austentar, practica cada dia la meditació zen quan encara no ha sortit el sol. Li agrada llegir, observar, escoltar i la seva manera i convivència durant els propers dies em portaran a la més absoluta admiració: bravissimo Julio!

Uns dies a la capital, Wellington, abans de passar a la “tan parlada” illa del sud, però no abans sense escoltar a Mahler i Stravinsky interpretats per la New Zealand symphony orchestra i passejar pel parc botànic amb la bona i generosa companyia de l’Ana, també gent amorosa de l’embaixada espanyola.

Julio a Wellington

La naturalesa a Nova Zelanda és tan impressionant que no et deixa indiferent i en la que es pot constatar en la trilogia del senyors dels anyells del director Peter Jackson. Encara que per la gran oferta turístiques en les grans ciutats, i sobretot a l’illa del sur, la practica d’esports d’aventura no deixen de ser un gran reclam per l’espectador que passa per aquí.

Rebre la llum de les platges del Nord d’Auckland de Karekare i Piha, platges absents i verges de sorra negra sense explotar i escenari d’algunes pel.lícules més rellevant com el Piano. Hippys rurals, artistes excèntrics i surfistes, tots ells seduïts per una vil·la senzilla en aquest escenari de gran bellesa. I passejar per les serralades de Waitakere, un parc natural amb talles maoris durant el trajecte i amb uns arbres gegants en perill d’extinció anomenats Kauris, tan és així que en l’entrada al parc, t’obliguen a netejar les soles de les sabates per tal de no introduir cap bacteri que pugui afectar al procés de regeneració actual.

Waitakere

detall flora Nova-Zelandesa

Platja Piha

una finestra al mar

I a l’illa sud, Abel Tasman National Park un parc costaner al nord de l’illa sud amb bosc autòcton i un blau brunzent en les seves platges amb precioses caletes. I el PunaKaiki Pancake Rocks de Westport a Greymouth per la costa oest fins arribar el llac Brunner. Aquí, em trobaré a nous i preciosos companys de viatge on coincidirem en l’aventura de descobrir i compartir racons espectaculars de l’illa del sud.

companys de ruta illa Sud

Abel Tasman National Park

el “shoefiti”, art neorural pels prats de Nova Zelanda

pancake rock

forma de la pancake rock

els colors de la Franz Josef Glacier

compartint la llibertat de l’Elsa i la Daniela … enjoy!

I els dies i les hores no arriben per més. Ara estic escrivint amb unes vistes espectaculars que despisten des del Kiwi Rail que va de Greymouth a Christchurch, on em quedaran unes hores per visitar Chritschurch, una ciutat abatuda pel darrer terratrèmol de l’any passat. I és que a Nova Zelanda hi entro desprès de viure en primera persona, i per primera vegada, dos terratrèmols a Santiago de Xile i marxo amb el testimoni d’una ciutat marcada com a conseqüència d’aquesta realitat, també, de la naturalesa.