l’outback de les veus del desert
-I per què no? Nosaltres no entenem les vostres creences ni hi estem d’acord, ni les acceptem. Però tampoc no les jutgem. Honorem la vostra situació. Esteu on heu d’estar, per les tries que vau fer en el passat i per la llibertat de què gaudiu ara per prendre les vostres decisions. Aquest indret és tan útil a nosaltres com qualsevol altre indret sagrat. Ens proporciona una oportunitat d’aturar-nos, reflexionar i confirmar la nostra relació amb la Divina Unitat i amb tota la vida. Ja no hi queda res, aquí. Ho veus? Ni tan sol no hi ha ossos! Però la meva nació respecta la vostra nació. Nosaltres beneïm aquesta tomba, la deixem estar i esdevenim millors perquè hem passat per aquí. -”la tribu dels Autèntics”, Marlo Morgan-.
L’Outback en anglès australià s’utilitza per designar les zones desèrtiques i despoblades. Aquest és l’espai que cerco a Austràlia en el pròxims dies, a l’atzar allà on em porti el destí.
De Sydney volo a Alice Spring i Ayers Rock, ben el punt mig del país. El lloc de reunió més important de les tribus aborígens havia estat en un altre temps Uluru, que ara s’anomena com la roca d’Ayers: un túmul rogent gegantí emplaçat al centre del país. És el monòlit més gran del món, i s’aixeca tres-cents vuitanta metres per sobre de la planada. Actualment el visiten els turistes, que hi pugen com formigues per després tornar a pujar a l’autobús de l’excursió i passar la resta del dia flotant a les piscines clorades i antisèptiques dels motels i ressorts de la rodalia. Malgrat que el govern diu que la roca pertany tant als legitimistes britànics com als nadius, és evident que ja no és un lloc sagrat. Fa uns cent setanta-cinc anys, els mutants van començar a posar línies telegràfiques als grans espais oberts. Els nadius van haver de cercar nous indrets per celebrar les reunions de les seves nacions.
Uluru sunset
Només hi passo un dia a Ayers Rock i sento que haig de marxar, és tot un muntatge turístic i que no em connecta. No obstant, el taronja, la intensitat del sol i la soledat en alguns racons ho fan suportable i d’alguna manera, és preciós.
the olgas, Kata Tjuta, Australia
Marxo, a on? ni idea, a part d’això, les ressenyes de les guies poc diuen més d’Ayers Rock, les Olgas...
Estic ben sola i sense prendre cap camí, cap decisió. Deixaré el temps necessari per tenir la força i seguir el meu propi instint de caminar cap algun lloc. Em ve de gust escoltar el meu cor, depurar el cos, ment en blanc i fer algunes meditacions al sol.
l’au del desert, l’emu
Al cap d’uns quantes hores, no puc dir quant perquè viatjo sense rellotge però per la posició del sol, hauran passat mes de cinc hores, vaig cap a l’única benzinera que hi ha pels voltants. Allà pregunto a la primera persona que m’inspira si el puc acompanyar en el seu trajecte. Ell em diu que va cap el nord i li responc: -”… the north, it’s perfect!”-. La persona amb qui viatjo, és en Andy, un Austràlia autèntic d’uns cinquanta anys, granger propietari d’una farm de mangos i porta uns dies viatjant amb la seva bella i ben-preuada retro caravana dels 70′s. Amb ell hi va la seva filla de vint-i-tres anys, la Carly, i amb l’alegria de fer aquest viatge per les carreteres salvatges amb el seu pare. La comunicació és divertida doncs, el meu anglès és molt bàsic i ells parlen amb australià, molt diferent a l’anglès doncs per exemple, a les “chips” en pronuncien “chaps” o, “corner” en “cornar”. Però tan se val, riem molt i ens fem entendre. De seguida m’incorporen a la seva vida de carretera i la primera parada, serà un càmping a Alice Springs. Em pregunten si tinc lloc per dormir, i òbviament, els hi dic que no, em conviden fer nit a la caravana. Així que, per primera vegada a la meva vida, experimento el que és acampar i viure uns dies en caravana. I és que quan portes temps viatjant, tens la confiança per fer-ho en gairebé res només amb el que portes a sobre, amb el teu somriure i l’il·lusió i saps que la persona que tens davant té un gran cor només en una primera mirada.
la gent de les carreteres salvatges i solitaries del desert
A l’endemà fem uns quatre-cents kilòmetres més fins que els nostres camins es separin. A la benzinera on reposem i estirem les cames, em trobo en Flappers dinant a la barra del bar, li pregunto si va cap el nord, em diu que si, que viatjarà fins a Darwin, -great!-. Perquè us en feu una idea, les benzineres són les autèntiques, en podeu veure un exemple en la pel.lícula red dog. Un acomiadament amb l’Andy i la Carly emotiu i em regalen un sac de dormir, em diu: -“et protegirà de les nits fresques del desert i escriu-nos quan arribis al teu destí ‘”-.
Dissabte, als volts de les quatre tarda embarco en un super tràiler equipat amb totes les prestacions i tecnologia que una no pot imaginar fins que s’hi troba a dins, una bèstia que tot ho pot! Música de carretera i uns quants somriures de complicitat mentre en Flappers canta sense complexes les lletres de Jack Jockson, U2 i els mítics Pink Floyd …
En Flappers em comenta que ell haurà d’anar fent parades per enganxar i canviar carruatges del tràiler i jo li dic que cap problema, i que a més, em ve de gust ajudar-lo. Però abans de la primera parada anunciada passa un esdeveniment molt potent, a unes quatres hores de ruta a la vora de la carrera comencen a aparèixer moltes serps, de tamany i colors diferents. Jo em quedo fascinada mirant-les des de la distància. El meu cos tremola, entre en un estat alterat de consciència i connecto amb l’amazones de fa uns mesos. De cop i volta, les mateixes persones amb qui em connecto telepàticament i que en unes hores les llegiré per correu: una d’elles, el primer, de la meva metgessa que diu textualment així: “Ninaaaaaaa!!!! aquesta nit he somiat amb tu. Explicaves les teves aventures a través d’un còmic i la nena protagonista eres tu, és clar, eren uns dibuixos nets i clars i mooooolt bonics! llàstima que no et pugui enviar una còpia, els tinc al cervell i prou!!!! muuuua!!! una abraçada estratosfèrica!” Doncs bé, la connexió és gran i telepàtica: vosaltres ho heu experimentat alguna vegada? És sorprenent comunicar-se només de pensament, un gran poder el de la ment!
El sol es va ponent a la meva esquerra mentre surt de la terra la lluna més gran i espectacular que mai he vist… Ploro de felicitat i gratitud. La bendició i reconciliació amb tot i tothom està feta. Parada a la benzinera ben entrada la mitjanit per saludar els amics d’en Flappers, una dutxa rapida i un cafè per mantenir-se despert un parell d’hores mes abans de fer nit.
els darrers 1.600 Km amb el trailer d’en Flappers
En quan les serps, animals que es converteixen en una eina per a l’aprenentatge quan les observes com renoven sovint la seva capa de pell més externa. Poc hem guanyat en aquesta vida si el què pensem als set anys és encara el que creiem als trenta-set. Cal saber desempallegar-nos de les velles idees, creences, dels costums, de les opinions i, fins i tot, també de les velles relacions. Deixar estar les coses pot ser de vegades una lliçó, molt difícil per als humans. La serp no és ni més gran ni més petita perquè es desempallegui de la pell vella. Senzillament és necessari que ho faci. Les coses noves no poden arribar si no tenen espai. La serp sembla més jove, i també s’hi sent quan s’ha tret de sobre el vell equipatge. La serp és un mestre en les arts de l’encant i el poder. Totes dues arts són bones, però poden resultar destructives quan són excessives. Em vé molt de gust experimetar el seu poder i la seva energia entre les meves mans i en trobo una que s’hi deixa:
Nit al tràiler equipat amb llit però abans de tancar els ulls acabo de rellegir les darreres pàgines de “les veus del desert”. Descobreixo una cosa important de mi doncs, en el meu pas per sud Amèrica, a Perú, concretament a Cusco, una dona em va interpretar la meva vida a través de les fulles de coca, si, no del tarot, de coca. I em va dir una cosa ben curiosa que esbrino i lliga caps quan rellegeixo aquest llibre: “la Tribu pensa que els primers éssers humans del planeta van aparèixer a Austràlia quan tota la terra estava unida. Els científics anomenen Pangea la massa de terra única que existia fa aproximadament 180 milions d’anys i, que finalment es va separar en dos. Laurasis contenia els continents del nord, i Gondwanaland incloïa Austràlia, L’Antàrtida, L’Índia, l’Africa i Amèrica del Sud. L’Índia i l’Africa es van separar fa 65 milions d’anys deixant a sota l’Antàrtida, Austràlia i Amèrica del Sud al mig”. Doncs bé, la dona de Cusco em va dir que la meva vida estava re encarnada en varies vides passades i venia de la tribu de l’Atlàntida i em va preguntar si navegava doncs, que era dona de mar, entre d’altres coses… Aquí em ressona i em connecta amb el meu inici i aquest viatge de la sabaticasabata està fent el recorregut de Gondwanaland. Per cert, quin descobriment i quin viatge el de la Marlo Morgan pel desert!
Tanco els ulls amb les darreres paraules de la tribu dels Autèntics ressonant dins meu i amb les llàgrimes als ulls. Torno a sentir la meva fragilitat i vulnerabilitat en aquest viatge.
A l’endemà a les sis matí ja estem ben marxa anant amunt i avall en diferents magatzems per carregar i descarregar el material. Em sento contenta i radiant. Ens passarem tot el matí fent el tetris i suant a més de 35 graus exposats al sol. Començo a presenciar molts aborígens “mig civilitzats” que van de supermercats en benzinera amb la targeta visa a comprar i comprar… i és que el govern australià els hi dona un fons de diners setmanals i molts d’ells, sense treballar, s’han malacostumat a la mala vida, a viure les dues cares de la mateixa moneda. Quina llàstima!
Arribem a Darwin, ben al nord Austràlia i allà l’acomiadament amb en Flappers serà molt emotiu. Tornarem a les ploreres i és que darrerament no ho puc controlar. Sento amor i gratitud enorme de creuar-me amb totes aquestes personetes en el meu destí.
A Darwin seran dies d’observar com es mouen i viuen la població aborigen. Els turistes tornen a aclaparar sense respectar la terra i l’espai dels altres, o millor dit, la terra de ningú. Una servidora anirà a caminar amb la seva fragilitat sota el braç ben aprop del riu del parc nacional Kakadu d’on et trobes els cocodrils, mai n’he vist cap i en tinc certa curiositat, i on també apareixeran els simpàtics i espontanis cangurs per inspirar que vagin sortint les emocions de tots aquests dies de carretera pel desert doncs, si més no, per a mi, ha estat un veritable tresor.
És bo observar, aprendre i esdevenir arran de tot el què passa … És bo donar gràcies, beneir i estar en pau.
cocodril a Batcheltor, the river jungle North Australia
The farm in Darwin
